Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Aquesta setmana

Perduts pel joc

La ludopatia és l’única addicció de comportament reconeguda com a patologia. L’hospital de Meritxell enguany atén cinc casos per aquest trastorn.
El nombre de persones que han estat ateses al Principat per un trastorn de ludopatia és baix.

Perduts pel joc

El nombre de persones que han estat ateses al Principat per un trastorn de ludopatia és baix.

Actualitzada 20/11/2017 a les 07:38
Comencen a jugar per guanyar diners, i no només no en gua-nyen, sinó que n’acaben perdent. Els calés, el temps, la llibertat, i en alguns casos també els amics, la parella o la feina. Hi ha qui fins i tot ha perdut la vida, allò que havia convertit en un sac de mentides i deutes. Una forma inicial d’evasió o d’entreteniment que s’escapa de les mans de la persona afectada i que quan es posa a les d’un especialista rep un diagnòstic: ludopatia.

La xifra de diagnosticats amb trastorn de joc patològic al Principat és molt reduïda. “Respecte dels últims tres anys hi ha un augment, però al ser el nombre de persones ateses baix no és significatiu”, afirma la coordinadora clínica de la Unitat de Conductes Addictives (UCA) de l’hospital de Meritxell, Angelina Santolària. Actualment atenen cinc persones, “4 homes i 1 dona entre 35 i 40 anys, amb activitat laboral, i un d’ells presenta també un trastorn per consum d’alcohol”.

La ludopatia és l’única addicció comportamental reconeguda pel DSM-5, la bíblia mundial de la psiquiatria, com una patologia. Concretament, se la ubica dins la categoria de trastorns relacionats amb substàncies i addictius. Pel ludòpata, “jugar ja no és una forma d’entreteniment i passa a ser una necessitat”, explica Susana Jiménez, la responsable de la unitat de joc patològic de l’Hospital Universitari de Bellvitge, un centre de referència a Espanya. La psicòloga assenyala que els límits entre el que és patològic i el que no, poc tenen a veure amb els temps i la quantitat jugada, que poden dependre de factors com ara el nivell adquisitiu de la persona, sinó amb les conseqüències negatives (econòmiques, familiars, laborals, socials) que es deriven de jugar i en el fet de persistir en l’activitat malgrat aquestes.

Tot això ho coneix molt bé el Ricardo Fernández, un electromecànic industrial de 39 anys, enganxat al joc des dels 17. “Vaig començar a la feina, quan un dia amb dos companys vam anar a un bar i es van posar a jugar a la màquina; allò em va cridar l’atenció, i un altre dia ja vaig anar-hi sol”, explica.

La motivació per jugar del Ricardo és la de la majoria d’homes: el desig de guanyar un bon premi i obtenir una gratificació de manera senzilla i immediata. Molts, comenta la doctora Jiménez, comencen a experimentar aquesta excitació pel joc abans que les dones, “el 30% abans de l’edat legal”. En el cas d’elles, l’edat d’inici es retarda fins als 35-40 anys, i darrere d’aquell primer pas hi sol haver la voluntat de regular estats emocionals negatius, com ara un sentiment de tristesa o ansietat.

“El primer dia em va tocar un premi”, relata el Ricardo. Aquella fortuna inicial que després esdevindria la pitjor de les sorts, el va animar a continuar. “Després ja hi anava cada setmana, les petites pèrdues no em preocupaven, el problema va ser quan vaig començar a aspirar a més i ja anava a salons recreatius i jugava a internet, on s’aposten més diners”, afirma. La vegada que en va perdre més la recorda perfectament: va ser a un saló recreatiu i en 2 hores es va polir 2.500 euros.
Apostes diners, perds, i tornes a jugar amb l’esperança de recuperar-los. Així és com descriu la psicòloga Jiménez el bucle en el qual es troben immersos molts addictes al joc. “És allò que anomenem near miss [gairebé perdre]; si a la màquina els surt tres figuretes iguals i una quarta que no ho és, ho processen com que han estat a punt de guanyar i que, per tant, la pròxima vegada s’enduran el premi”. En una persona sense aquesta problemàtica, en canvi, la interpretació seria “he perdut”.

EL QUE DIU LA NEUROBIOLOGIA
Les distorsions cognitives, aquestes idees errònies en relació al joc i la recompensa, com ara pensar que jugar permetrà sortir d’una situació econòmica complicada o tenir una sensació de control i de poder predir el resultat de la màquina, són habituals en la ment del ludòpata. Aquest, afirma Jiménez, també es sol caracteritzar per “una alta impulsivitat i cerca de sensacions, una baixa autodirecció i una incapacitat per afrontar conflictes”.
El perfil neurobiològic comú, hi ha estudis, diu Jiménez, que apunten que els addictes al joc presenten alteracions en els receptors de la dopamina, en el sistema de neutrotransmissors i en alguns gens, és el que explica també que molts ludòpates siguin consumidors de substàncies com ara el tabac i l’alcohol o pateixin trastorns com ara la depressió o l’ansietat.

EVOLUCIÓ DE LA MALALTIA
La psicòloga Jiménez assenyala tres fases en l’evolució de la ludopatia. “Al principi hi ha una etapa de guanys, després s’incrementa el joc i es produeixen pèrdues, i finalment s’arriba a la desesperació, quan la persona es veu ofegada pels deutes.” És al final de la segona i al principi de la tercera fase quan el ludòpata, que intenta amagar la seva conducta, reconeix que té un problema. “Al principi no ho veia, m’ho prenia com un hobby, una manera d’evadir-me”, relata el Ricardo.
En el cas d’aquest afectat va ser un ultimàtum de la seva dona el que li va obrir els ulls. “Ella sempre havia sabut que jugava, però econòmicament mai ens havia faltat, i per això no passava res”, explica. El motiu de posar-se en tractament i deixar el joc ara fa quatre mesos, diu, no van ser els diners, tot i que assegura haver-se endeutat, sinó el temps. “Portava uns cinc anys jugant al pòquer cada dia deu o dotze hores” i no dedicava temps a la família, a la meva filla”, comenta.
El Ricardo ha tardat més de 20 anys a demanar ajuda, però normalment “la mitjana d’anys és de 5-6, afirma Jiménez. En l’addicció al joc a Internet el termini és més curt, “d’uns 2-3 anys, i fins i tot 1 any, perquè els deutes són molt importants, més del doble”.

EL 'JOC ONLINE'
A Andorra el joc en línia està prohibit i no representa un problema creixent, a diferència del que ocorre als països veïns. “No hem observat un augment de casos de joc patològic online com a joc d’elecció, hi ha persones que juguen en diferents modalitats, el bingo, la loteria i el joc online”, exposa Santolària.

A l’altra banda de la frontera, el joc en línia (pòquer i apostes esportives, sobretot) preocupa especialment els especialistes com la doctora Jiménez, que han detectat un augment dels casos d’aquests tipus de ludopatia. “En els grans, l’addicció més comuna segueix sent a les màquines escurabutxaques, amb un 70%, però en els joves, aquesta ha baixat al 55-60%. La resta, és joc online i sales recreatives”, apunta Jiménez.

El ciberjoc, assegura la psicòloga, té un potencial molt addictiu perquè “disminueix la percepció del temps i dels diners, ja que es paga amb targeta, i el control social és menor”. L’anonimat i la fàcil accessibilitat són altres factors de risc que poden explicar, per exemple, per què a Internet el percentatge de dones, més estigmatitzades que els homes, és superior al joc presencial. “La gent no et veu la cara, és molt fàcil”, diu Núria Galobardes, una comercial de 48 anys, casada i amb un fill, que fa uns 3 anys va recór­rer als jocs en línia “per guanyar diners” i encara que ara resulti paradoxal, fer front així a problemes econòmics.

La Núria calcula haver-se gastat uns 70-80.000 euros jugant. Es passava les nits a l’ordinador, “podia estar-s’hi des de les 12 a les 3 o 4 del matí”. S’havia convertit en una persona molt irritable, que “tractava tothom malament” i que es veia obligada a mentir “tot el dia”. “Vaig obrir diferents comptes bancaris, vaig demanar crèdits...”, comenta. Al final, “com que havia fet molt mal a la gent i no podia parar el joc, vaig decidir parar-me a mi”. La Núria parla així de l’intent de suïcidi del passat 21 de juliol, la data en què va tocar fons, i a partir de la qual els familiars i amics van conèixer el problema que havia amagat fins llavors.

Com el Ricardo, la Núria ara està en tractament. S’ha de recuperar a ella mateixa, que “emocionalment he quedat molt tocada”, i ha de recuperar també la confiança dels seus, que després de tantes mentides, s’ha vist minvada. Ho està aconseguint, “he notat un canvi molt gran”, i segurament prova d’això és que sigui capaç d’afirmar amb rotunditat “odio el joc, em fa por”.

EL TRACTAMENT
El tractament per a la ludopatia acostuma a basar-se en la teràpia psicològica cognitivo-conductual, tot i que en alguns casos, quan existeixen altres trastorns associats, es pot combinar amb medicació. La meta, diu Santolària, és “deixar de jugar”, i per això, “treballem l’afrontament de l’estrès i l’adaptació a la vida sense joc aprenent un nou estil de vida”. A nivell cognitiu, a més, “els ajudem a desenvolupar noves maneres de pensar, a millorar l’autoestima, i a reconèixer i tractar les emocions i els sentiments”.

A l’Hospital de Bellvitge, en els casos on existeixen moltes dificultats d’autocontrol i impulsivitat utilitzen el videojoc Islands com a eina terapèutica. “El joc integra cinc biosensors i el pacient només pot passar pantalles si pren decisions pausades”, indica Jiménez. L’objectiu? “Ensenyar-li a identificar quan està alterat i a relaxar-xe”, diu la doctora, que assegura que “estem tenint bons resultats”.

Les caigudes, els episodis de joc aïllats, i les recaigudes, quan ja s’inicia una nova etapa de joc, són força habituals durant el tractament. “El 30% dels pacients tenen almenys una recaiguda”, afirma Jiménez. En aquest sentit, explica que “les cinc primeres setmanes són crucials, perquè depenent de com van podem fer-nos una idea de si el tractament acabarà amb una bona resposta”. La Núria confessa que va tenir una relliscada al principi, “però de seguida li vaig dir al meu fill”. Informar-ne algú “ja és un bon indici”, destaca la doctora. Segons ella, el paper dels familiars és fonamental, i és convenient que acompanyin els afectats a teràpia. “Han de comprendre que és un trastorn mental, no un vici, i han d’ajudar-los en el control dels diners i en la limitació de les situacions de recaiguda”, assenyala.

Jiménez no vol parlar de cronicitat de la patologia, perquè “és desesperançador” i aquests pacients “poden viure sense jugar”. La ludopatia es pot curar, i el que és tant o més important, prevenir. Com? “Amb campanyes de prevenció en el col·lectiu de joves, i en la població general, perquè entenguin què és el joc d’atzar i les possibles conseqüències”, afirma Santolària. Per Jiménez, caldria informar ja els nens “del potencial addictiu del joc” i que la probabilitat matemàtica de guanyar quan es juga reiteradament es tradueix en pèrdues.

“Tenim mecanismes per mitigar la ludopatia”
Amb el concurs d’adjudicació del casino en marxa, algunes veus han manifestat la seva preocupació per l’efecte que pugui tenir la nova sala de joc en el foment de la ludopatia. En aquest sentit, el president del Consell Regulador Andorrà del Joc, Xavier Bardina, assegura que “hem d’estar atents amb la implantació del casino, però pensem que tenim mecanismes suficients per mitigar al mínim possible aquesta xacra”. Els mecanismes dels que parla Bardina són els que recull la Llei del joc d’atzar aprovada el 2014, que es va recolzar en dos pilars, un d’ells el joc responsable, l’addicció al joc i la prevenció dels grups de risc, especialment els menors d’edat. Per tractar aquests aspectes, precisament, fa poc més d’un any es va crear una comissió específica que té com a objecte la coordinació en matèria d’informació, atenció i prevenció i rehabilitació de les persones addictes al joc d’atzar. Bardina explica que fruit d’aquesta comissió, per exemple, el proper gener als cartons que es repartiran a la sala de joc sortirà per primera vegada l’eslògan del joc responsable i un telèfon i web de contacte per demanar ajuda. Tornant al casino, el president del CRAJ afirma que, com ja passa en el bingo, “els menors no hi tindran accés, com tampoc les persones del registre d’autoexclosos”. En aquest llistat, hi figuren “cent i escaig persones, però moltes no estan actualitzades”, diu. A més, recalca que “la majoria no són per ludopatia”, sinó perquè reben alguna prestació social, per exemple. Bardina també explica que “el 60% dels impostos recaptats del casino anirà destinat a diferents ajudes, entre les quals combatre la ludopatia”. El president del CRAJ vol deixar molt clar que “a Andorra la ludopatia és residual, irrisòria”. I en això, diu, hi té a veure el fet que al país “no hi ha salons recreatius, ni màquines escurabutxaques als bars”. Bardina, que assenyala que la ludopatia es vincula a aquest tipus de màquina i al joc online, també destaca el fet que al Principat aquest últim “no està regulat, i a un curt termini no es preveu una regulació”. Així, al casino, “tots els jocs seran presencials”.
  • #6 G...
    (23/11/17 14:15)

    I visca el Casino !!! 

    Respondre
  • #5 Ludopatia
    (19/11/17 18:50)

    Cirsa va dir..
    Si sabem que l internet li farà competència al casino, i sabem que no es negoci perquè el ficarem??

    Respondre
  • #4 Res de nou
    (19/11/17 17:05)

    La ludopatia del joc,l'entreteniment,alcohol,tabac etc, és la forma d'inhibir i esmorteir a la societat perquè trobi una lògica per viure sense necessitat de muntar manifestacions, boicots i revolucions en contra del poder dictatorial impost.

    Respondre
  • #3 Cirsa
    (19/11/17 16:18)

    Ja hi ha ludopates a Andorra degut a les apostes per Internet i els Bingos, els casinos no portaran res de nou.

    Respondre
  • #2 Ludopatia
    (19/11/17 15:39)

    Demanem a l' empresa guanyadora del casino,que doni part dels guanys, si n' hi ha, que Ho dubtem, als malalts de ludopatia

    Respondre
  • #1 Facin Joc, Senyors.....!
    (19/11/17 10:12)

    L'Hospital haurà d'ampliar els serveis de psicologia i psiquiatria relacionat amb la ludopatia, ho dic pel projecte Casino.

    Respondre
6
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477