Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Aquesta setmana

L'hora d'aixecar el teló

Professionals i amateurs del teatre valoren el moment que viu el sector
Imatge d'un espectacle de la companyia Andandarà.

L'hora d'aixecar el teló

Imatge d'un espectacle de la companyia Andandarà.

Andandarà
Actualitzada 18/09/2017 a les 07:22
El teatre passa per un bon moment al país. Hi coincideixen els professionals del sector i també els joves i aficionats. Una situació que la majoria vincula a un canvi de rumb des de les institucions fent una aposta més clara pel món cultural. Més teatre, més dansa, més música... un cúmul de circumstàncies que ajuda que els artistes puguin veure recompensats anys de feina i que, alhora, es vagi assegurant un públic que demani produccions (allò del peix que es mossega la cua, perquè sense artistes no hi ha produccions i sense produccions no hi ha públic, però sense públic tampoc hi ha obres). Amb tot, també avisen: encara queda molta feina per fer.

Una de les directores artístiques de l’ENA, Mònica Vega, ho certifica: “És un bon moment. Primer perquè en l’àmbit amateur des dels comuns es dona suport als projectes de les compa­nyies i gairebé totes poden mostrar un projecte cada any. Després, perquè des del ministeri d’Educació s’està fent una gran tasca a les aules per formar bons crítics i generar la necessitat del teatre entre els més petits, una eina bàsica per assegurar el futur de les arts escèniques.” D’altra banda i pel que fa als professionals, considera que la temporada organitzada entre Andorra la Vella i Sant Julià “té un molt bon cartell per a un públic més popular”, i ja parlant de la part que li toca, l’ENA, remarca que vetllen “perquè es facin programacions correctes i s’acompanyi i es doni suport als artistes del país”. Així, destaca especialment el fet que s’aposta per fer produccions amb companyies estrangeres de manera que les produccions d’aquí també puguin creuar la frontera. “Si es manté aquesta aposta de les institucions i els patrons podrem seguir treballant per oferir més coses i més ambicioses, abraçant també altres arts escèniques”, remarca.

Mercè Canals, que forma part d’Andandarà i ara ha obert la seva escola de teatre (Entreacte), també es mostra optimista. “Hi ha diverses companyies, escoles de teatre... la cosa s’està bellugant. Hi ha planter i futurs espectadors”, exposa, per afegir que malgrat tot “sempre es podrien fer més projectes”, però hi ha certs inconvenients, especialment econòmics. I d’ajudes n’arriben, però a vegades no són suficients. Amb tot, celebra que finalment una reivindicació que sempre havia expressat, la que els artistes i compa­nyies del país poguessin tenir més presència, s’està complint. “A vegades sembla que a fora tot és millor, i és cert que es fan moltes coses i bones, però cal pensar que quan has de comptar amb algú aquí hi ha gent amb molt talent”, destaca. Canals, com Vega, també apunta cap al món educatiu per entendre els canvis que es produeixen. “Hi ha molt moviment teatral, es fa teatre a les escoles, els comuns també ofereixen classes, hi ha escoles, tenim gent d’aquí que surt i se’n va a l’Institut del Teatre a Barcelona. La veritat és que hi ha més moviment que abans. I quan s’ha de fer alguna animació, per exemple, també ens contracten”, diu.

El que és clar és que no és fàcil viure del teatre i fer-se un lloc al sector. “Tenim un bon planter, però és dur. Hi ha molta gent i potser a vegades cal tenir padrins”, assenyala Canals, que tot i així també creu que al final “qui ho vol aconseguir ho fa”. Tenint present, això sí, que al Principat hi ha certes limitacions, perquè “ni es fan pel·lícules, ni sèries, ni hi ha tants teatres”. Vega, en canvi, creu que “no és més difícil que ser dentista o lampista. A la vida has de tenir clar què vols i cal picar pedra en tot”.

Però, què en pensen els més joves? Hi ha companyies i de mica en mica es van obrint camí, alguns amb més sort que altres. És el cas de Sombons.Kom, formada per Èlia Riba, Carla Cinca, Sandra Salas, Clàudia Paris i Yannis Her­rera. Fa cinc anys que treballen conjuntament i el febrer passat van estrenar Sexe(s) a les Fontetes de la Massana. Són amateurs, cap fa estudis de teatre per dedicar-s’hi professionalment, però és un món que els apassiona. Han passat dificultats per poder compaginar els estudis amb el teatre i una de les components, Sandra Salas, remarca que “aquí tampoc no tens tantes oportunitats per fer coses com a Barcelona o a Madrid”.

Propostes diferents
Creu que els darrers anys s’ha produït un canvi i agraeix especialment que des del comú de la Massana els hagin donat suport des del primer dia. “S’aposta assíduament per la cultura i això m’emociona. I el més important és que aquest moviment cultural no s’aturi, perquè tinc amics que intenten fer coses al món de la música i no se’n surten”, relata. Així que reclama “més ajuda” per a tots ells. “Si no es confia en el talent jove del país, malament”, afirma, tot afegint que “falta predisposició per part de la gent a veure coses i dels comuns a mullar-se més i programar fora dels circuits oficials”.

I d’una companyia jove com la Carbassó de Sant Julià de Lòria en va sortir també la Natàlia Gar­rido. De fet, va ser una de les fundadores. Amb una altra compa­nya, Cristina Pericas, van decidir arriscar-se i impulsar Racons, una oferta de microteatre en escenaris insòlits com l’antiga casa comuna de Sant Julià. “Quan vam començar no sabíem si funcionaria o no, i al final va anar molt bé”, explica la Natàlia, que considera que una de les mancances que viu el sector al país és la falta de risc. La idea l’han exportat de Barcelona, on el format té molt èxit, i destaca que el fet de canviar de país també ajuda a “veure altres coses i pensar com pots fer-ho perquè funcioni”.

Des del seu punt de vista, el teatre sempre ha estat molt present al Principat, ja sigui gràcies als professionals o als aficionats, explica que sempre hi ha hagut molt moviment de companyies i remarca l’experiència per exemple, de Sant Julià, on també es dona l’oportunitat als avis de la llar de fer d’actors. En aquest sentit, pensa que si a vegades no hi ha prou gent a les sales potser és “perquè manca informació”.

Personalment no es queixa ni de manca de suport econòmic ni pel que fa a disposar d’espais o donar-los oportunitats. “Ara mateix on més feina tinc és a Andor­ra”, assegura, i agraeix que “a casa” hagi pogut tirar endavant “allò que a mi m’agrada”. I com la majoria posa en relleu el planter de joves que potser, d’aquí a uns anys, es faran un nom a l’escena teatral del país i internacional. “Hi ha moltes companyies amateurs d’on surten molts joves que van a estudiar a l’Institut del Teatre, com és el meu cas, i penso que es pot donar una nova generació interessant”, manifesta. Malgrat que molts acaben fent carrera a l’estranger, Garrido considera que no es pot descartar un futur professional al país. “Sempre tornen a pujar a fer alguna cosa i, de fet, jo he coincidit amb altres andorrans i hem acabat fent propostes de microteatre a Andorra”, detalla.

Els aficionats
De la seva banda, els grups amateurs reconeixen que és cert que cada vegada es compta més amb la gent d’aquí i que hi ha més moviment. “S’han creat dues escoles i sembla que qui vulgui fer o aprendre teatre té més possibilitats que abans i tot es fa amb més cara i ulls”, indica Assumpta Casanovas, del grup Assaig.9, encara que considera que “hi ha un abisme molt gran entre els professionals i els amateurs”. Creu que per les característiques del país “és molt difícil que un nano arribi a ser professional”, ja que és un lloc petit i amb poques sortides.

Així que des del seu punt de vista “la salut del teatre amateur a Andorra és manifestament millorable. És cert que tenim línies d’ajudes, però sempre en falten”, i no amaga que viuen “gràcies a la subvenció del comú”. Malgrat tot, també aclareix que la seva manera de treballar és tranquil·la i es donen per satisfets podent fer una obra un cop l’any. De la mateixa manera, apunta que els grups que hi ha a cada parròquia acostumen a fer la seva i difícilment fan coses conjuntes. El que sí que considera que és important és que els projectes es mantinguin per tal que qui tingui interès pugui entrar al món del teatre, i si té talent, acabar convertint-ho en la seva professió.

Buscar-se la vida fora de les fronteres
Té 24 anys, ja ha acabat els estudis a l’Institut del Teatre i juntament amb quatre amics més (entre els quals un altre andorrà, Borís Cartes) ha creat la companyia Menú Teatral. Fa dos anys que lluiten per tirar endavant, una tasca que assegura que “no és gens fàcil”, perquè a més d’actuar s’han d’ocupar de totes i cadascuna de les tasques que ho acompanyen: organitzar, produir i tota la part burocràtica i de control dels comptes. La decisió, però, la van prendre perquè “teníem ganes d’explorar el nostre propi llenguatge i apostar pel teatre que ens agrada i que voldríem veure a la cartellera”. La carrera professional i la formació més important l’ha tingut a Barcelona, però la base la va adquirir al país. I se’n mostra orgullosa. Va començar fent classes a l’aula de teatre del comú d’Andorra la Vella, als 12 anys, “perquè la meva mare m’hi va obligar. Sabia que m’agrada interpretar i fer coses artístiques i va pensar que aquesta era la manera”. De més gran, quan a l’escola els feien els testos d’orientació professional, es va adonar que cap donava com a resultat la feina d’artista. “Per què no hi ha aquesta opció?”, es pregunta. Així que malgrat tot va decidir prescindir dels testos i apostar per allò que volia: ser actriu. Destaca que la formació a l’aula de teatre va ser “molt bona. Es donen unes bases encertadíssimes que ajuden a crear i a imaginar”, i remarca que “amb el temps, quan hi penso, crec que a les escoles preparen molt bé la gent”.

Tot i tenir la companyia i fer obres –properament vindran al país amb un dels seus projectes– reconeix que és molt difícil viure només de fer teatre. “Tot i que faig d’actriu no visc d’això. Estic fent de cambrera per pagar el lloguer i les factures”, admet. També indica que la interpretació té molts sectors diferents, “i el que m’interessa està fora d’Andorra”. També li agrada el món del cinema i això sí que al Principat és difícil de poder practicar. “Soc jove i m’he de buscar la vida fora de casa. A Andorra sempre hi puc tornar”, manifesta. Tot i així, destaca que els dar­rers set anys ha vist un canvi important. “La creativitat passa per un bon moment, s’aposta per nous formats i es creen noves companyies de teatre”, exposa, encara que també assenyala que “no s’ha arribat a la meta i s’ha de continuar lluitant perquè es valori el que es fa aquí, perquè es disposi de pressupost i de més espais. Cal un aixopluc per als joves, tant d’espais com de beques”.

MÉS ESPAI PER A LES PROPOSTES ALTERNATIVES
Montes considera que les dimensions del país no han de ser un obstacle per tenir un sector teatral de qualitat. “Hi ha molts espais que pots convertir en escenari”, afirma, i reclama que malgrat que hi hagi una “temporada oficial, també s’ha de donar cabuda a propostes alternatives, arriscades”. Apunta que potser “aquella obra acaba sent una bomba i pren repercussió mundial. Aquesta visió empresarial també s’ha de tenir en compte”. Explica que ella ha tingut l’oportunitat de fer quelcom similar a la sala Becket de Barcelona. Durant una setmana la companyia Malnascuts, un laboratori per a gent de 16 a 30 anys, hi va poder fer una obra diària. “Era molt arriscat, però va ser un èxit”, remarca entusiasmada.
 
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477