Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Aquesta setmana

En espera del rescat

les sortides a la muntanya permeten als membres del GRM conèixer millor el territori i mantenir l'estat físic.

En espera del rescat

Les sortides a la muntanya permeten als membres del GRM conèixer millor el territori i mantenir l'estat físic.

Mireia Julià
la revisió del material és molt important, sobretot de la farmaciola i l'equipament tècnic.

En espera del rescat

la revisió del material és molt important, sobretot de la farmaciola i l'equipament tècnic.

Mireia Julià
Actualitzada 11/09/2017 a les 07:42
Nou del matí del diumenge 3 de setembre. Roba còmoda, calçat esportiu, i la motxilla plena d’aigua. Al parc de Bombers de Santa Coloma ens esperen el Joan Vilana i el Francesc Carmona, del grup de rescat de munta-nya (GRM). Hem quedat amb ells per acompanyar-los en una guàrdia de 12 hores patrullant per les valls, pendents de si sorgeix un rescat. És un diumenge d’estiu i l’estadística diu que en tocarà fer algun. A l’arribada a la caserna ens rep el Joan. Va entrar a treballar ahir a les 21 hores i s’ha passat bona part de la nit “recollint etílics”. Gairebé no ha dormit. Potser per això, comenta que decidirem el lloc per on rondarem fent un cafè. De seguida apareix el Cesc carregat amb una motxilla que pesa més de deu quilos. Cadascú entra la seva a la furgoneta i quan ja som asseguts a dins el Cesc agafa l’emissora i diu “Alfa 30. Vilana, Carmona i Mireia sortim cap a la zona d’Engolasters”. Marxem.

La breu parada per prendre un cafè i un croissant ens permet arrencar la jornada amb energia i també posar-nos al corrent. Quina edat tenen, quant temps fa que són bombers, quan van entrar al grup especialitzat, etcètera. El Joan, ‘Jou’ pels companys, té 40 anys i, com el Cesc, en fa 9 que va entrar al cos. Forma part del GRM des del 2010. Abans de dedicar-se a extingir incendis i salvar vides, va estudiar sociologia i, entre d’altres coses, va treballar de professor a secundària. “També vaig fer durant molt de temps de guia de muntanya”, comenta. Per la seva part, el Cesc, de 32 anys, fins fa poc el més jove dels bombers, explica que ell va estar una temporada conduint autobusos. Una de les proves per entrar al cos era la de conducció, i allò li servia de pràctiques. Va accedir al GRM fa només un any, i també és membre del grup de rescat caní (GRC).

10.00 h
Ingerida la dosi necessària de sucre, el Joan i el Cesc (Charmi o Patxi per alguns) decideixen finalment que anirem a la zona de les comes de Banyàs, a la Massana. Avisen del canvi a la central, és clar. Aparquem en un lloc on, en cas necessari, l’helicòpter podria aterrar, i sortim a explorar. “No podem allunyar-nos a una distància en temps superior a 10-15 minuts de la furgoneta, per si rebem un avís de rescat”, expliquen. L’emissora i els mòbils, sempre amb ells.
El patrullatge s’acostuma a fer en parella i només els mesos d’estiu, quan hi ha més feina, i també quan el temps acompanya. “En dies que fa mal temps, acostumem a quedar-nos a la caserna amb els companys, fent pràctiques i entrenant al gimnàs”, assenyala el Cesc. Sortir fora, com fan avui, els serveix per “millorar el coneixement sobre el territori, que és molt important”, fins al punt que, com diu el Joan, “les valls per nosaltres són com carrers”. També per mantenir l’estat físic. “Caminem, correm, escalem...”, apunta el Cesc. El cert és que han d’estar en plena forma, ja que cada any han de passar les proves de reciclatge (escalada, 1.000 metres de desnivell positiu amb 10 kg a l’esquena, etcètera.)

11. 00 h
Canviem d’escenari. Ara ens dirigim a fer el reconeixement a la zona del coll d’Ordino i el Casamanya, on l’objectiu és arribar fins a una cova amagada. El paisatge i les vistes són espectaculars i això a ells no se’ls escapa. “La veritat és que és un luxe poder treballar així”, afirmen. Pujant la muntanya, el Joan i el Cesc parlen de feina, dels últims serveis, i, com és normal, de temes de la vida privada. Les parelles, la filla, la sessió d’escalada amb els amics de l’altra dia, la marató de València que el Cesc vol fer... De les seves converses una cosa queda clara: són uns apassionats de la seva professió, de la muntanya i els esports.
Van caminant i saludant a tothom amb un somriure. I la gent els respon amb la mateixa amabilitat. Entre ells, un home i una dona de mitjana edat.
–“Què, parlant de feina? Ara us han crescut els clients, eh? L’helicòpter no para de voltar!”, –exclama la dona.
–“Déu n’hi do, sí, cal fer més pedagogia”, –contesta el Joan.

Aquest breu diàleg ens convida a parlar de l’augment dels rescats a la muntanya i de la intenció de Govern de fer-los pagar si hi ha negligència. El Joan i el Cesc asseguren que la moda de les Ultratrails i dels runners fa que cada vegada hi hagi més gent que va la muntanya. “És atractiu i barat, qualsevol hi pot anar”, ressalta el Cesc. El problema, coincideixen, és que no tothom ho fa d’una forma adequada, amb la previsió, la planificació i l’equipament necessaris. “Hi ha gent amb xancles o, com uns fa poc, que vam rescatar d’una via ferrada i anaven sense equipar”, diu el Joan. En casos casos com aquest últim, on a més de la pròpia es posa en perill la vida dels rescatadors, consideren que sí s’haurien de cobrar els rescats. Si bé és cert, “no sempre és fàcil distingir què és negligència i què no”.

Després de la passejada pel Casamanya, tornem a la furgoneta. Abans d’anar a dinar, aprofiten per fer la revisió de material. El Joan obre la motxilla sanitària i el Cesc, amb una llista a la mà, li va esmentant els diferents objectes i les quantitats corresponents. Farmaciola, tensiòmetre, oxigen, pegats de calor, desfibril·lador... L’última cosa que treu el Joan fa olor de gessamí: són les bosses per als cadàvers. “És la pitjor sensació, tancar la cremallera, sembla que l’estiguis matant tu”, comenta el Joan. El Cesc assenteix amb el cap i hi afegeix que “ningú et prepara per a això”.

14. 00 h
De camí al restaurant on dinarem, parlem de la dicotomia a la qual s’enfronten cada dia, la de la vida i la mort, i d’alguns serveis que els ha tocat fer. Estan d’acord que els més durs són els que tenen com a protagonistes a nens. “El pitjor que he fet mai ha estat aquest estiu al Pas, amb un nen que va caure 30 o 40 metres i que va perdre la consciència”, asse-nyala el Cesc. Fa uns dies, també al Pas, va haver de rescatar un altre menor i el seu pare, per hipotèrmia. Explica que va haver de baixar la criatura carregant els seus 20 quilos a les espatlles amb l’ajuda d’unes cordes amb les quals van fabricar una motxilla “de fortuna”. Utilitzen molt aquesta expressió. El Joan n’aclareix el significat: “Vol dir fer una acció amb un objecte que no està pensat per allò, com ara menjar una sopa amb una forquilla, aleshores diem que és una cullera de fortuna”. D’això, d’enginyar, els bombers en saben molt.

Dinem a Canillo, i quan ja tenim els estómacs satisfets, ens dirigim al circuit de les Fonts, a Engolasters, on escalarem. Un cop allí, l’escena del Joan grimpant per la paret i el Cesc assegurant-lo amb la corda des de baix es presenta com una bona metàfora del que és la relació de confiança entre dos bombers. “Un de sol no és ningú”, diu el Cesc. El Joan també ressalta la importància del treball en equip i afirma que “si un dia fluixeges, tens els companys”. En el cas d’ells dos, més que companys de feina, són amics.

18. 45 h
Són gairebé les set de la tarda i l’emissora i els mòbils no han sonat. Cap rescat, de moment. “És estrany”, diu el Joan, que explica que aquest estiu estan tenint un servei gairebé cada dia i que fins i tot van arribar al rècord de sis en una sola jornada.

De rebre la trucada de control central, haurien de marxar corrents cap a la furgoneta, el seu camp base, i decidir l’estratègia de recerca (si es fa per via terrestre, si es demana l’helicòpter, si cal avisar un metge...). Per això, la central ja ha esbrinat abans què ha passat (un accident, una pèrdua d’orientació...), i quina és la localització de la persona que sol·licita ajuda. Si aquesta última informació no està molt clara, els efectius del GRM poden comunicar-se directament amb la víctima i fer-li preguntes com ara “què veus al teu voltant” o “com vas vestit”. “Si tenen whatsapp, els demanem que ens enviïn la ubicació”, assenyala el Joan.

I què passa si es tracta d’un ferit? El Cesc i el Joan expliquen que en el cas que requereixi atenció mèdica urgent es mobilitza un metge i “es mira d’apropar-lo el màxim possible a la víctima, en una zona segura”. I si no és greu, es fa directament el trasllat a l’hospital.

“Cada rescat és diferent”, destaca el Cesc. N’hi ha de verticals o en paret, que són els de gent escalant o en una via ferrada, -i els més exposats-, i els de muntanya, aquells que es fan a persones que s’han perdut, desorientat o ferit. I n’hi ha de senzills, i de més complicats, on la vida dels rescatadors també s’arriba a posar en risc. En tots els casos, però, els efectius del GRM com el Joan i el Cesc, intenten treure la víctima sense que es faci més mal del que té. I sovint, a part de bombers, exerceixen per uns moments de psicòleg. “Has de vendre tranquil·litat”, afirma el Cesc. que posa un exemple recent: “vam rescatar a una dona a Tristaina que ens va dir amb por “però no volarem, oi?”, i jo li vaig haver de respondre “no, només ens separarem una mica del ter­ra”. Riem.
Abans de tornar al parc de bombers, el Joan ensenya el mòbil, i un parell de whatsapps de persones a qui han rescatat en els últims dies. Un missatge en anglès i l’altre en italià els agraeixen la seva feina. Només per això, diuen, val la pena.

20. 00 h
Ja a la caserna, toca emplenar el dipòsit de la furgoneta i passar el “parte” als companys. El Cesc no torna a tenir guàrdia fins demà a les 9 de la nit, i el Joan fins d’aquí a tres dies. Potser aleshores, qui ho sap, l’emissora sí que sonarà.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477