Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Aquesta setmana

Maternitat real

Cinc mares comparteixen amb dmg la seva experiència i parlen sense tabús
L'Anna ensenyant al Neizan a enfarinar mandonguilles.L'Anna ensenyant al Neizan a enfarinar mandonguilles.

Maternitat real

L'Anna ensenyant al Neizan a enfarinar mandonguilles.

Fernando Galindo
La Verònica és mare de dos fills, el Javier, de tres anys, i la Carlota, de tres mesos.

Maternitat real

La Verònica és mare de dos fills, el Javier, de tres anys, i la Carlota, de tres mesos.

Fernando Galindo
La Diana amb el seu fill Thiago, que ara té 17 mesos i mig.

Maternitat real

La Diana amb el seu fill Thiago, que ara té 17 mesos i mig.

Fernando Galindo
La psiquiatra perinatal Gracia Lasheras.

Maternitat real

La psiquiatra perinatal Gracia Lasheras.

Actualitzada 07/07/2017 a les 11:07
Són l’Anna, la Diana, la Verònica, la Paula i la Maria. I, sobretot, són mares. Abans que comptables, administratives, dependentes o mestres. Des de fa cert temps –en un extrem fa tres anys i en l’altre cinc setmanes– s’han estrenat en aquesta nova feina en què la jornada laboral és de 24 hores i els jefes uns menuts exigents a qui de vegades costa d’entendre. Quan aquests els han donat permís DMG ha conversat amb elles per conèixer quina és la seva experiència en la maternitat i parlar-ne sense tabús. Dels grisos i dels negres.
Encetem la conversa fent al·lusió a la periodista catalana Samanta Villar, mare de bessons, que fa uns mesos va publicar el llibre Madre hay más que una, en el qual, com el títol ja anuncia, dona una visió molt allunyada dels tòpics que existeixen sobre el que significa tenir fills avui dia. Villar, que ja va mostrar la pitjor cara de l’embaràs (les nàusees i les hormones revolucionades) al documental 9 meses con Samanta, desmitifica la gestació amb frases controvertides com ara “tenir fills destrueix a poc a poc la teva vida de la nit al dia” o “et treu qualitat de vida”. La que més ha indignat, però, és l’afirmació que “totes les parelles s’han imaginat alguna vegada llançant el nen pel balcó perquè ja no poden més”. Té raó Villar? El relat idíl·lic que s’acostuma a fer de la maternitat no correspon a la realitat?

LLUNY DE LA IDEALITZACIÓ
“T’ho plantegen molt bonic i físicament és dur”, assegura la Paula mentre sosté als braços el Martí, i el Bernat, l’altre bessó, li dona treva dormint al cotxet. Perquè es facin una idea de la duresa i el cansament, aquesta mare la nit passada va dormir tres hores i avui se’n passarà dotze donant de mamar. A les jornades maratonianes també hi té experiència la Verònica, mare del Javier, de tres anys, i la Carlota, de tres mesos, que no dubta a afirmar que “la maternitat té també la seva part dolenta, és sacrificada i deixes moltes coses de banda”. Es refereix als amics, a les sortides amb la parella al cinema... Tot això del que no es parla i que algunes dones, val a dir que no totes, pateixen sovint en silenci per por que si es queixen algú les titlli de “males mares”.
Les entrevistades neguen haver visualitzat mai l’escena del balcó que descriu Villar. Ara bé, moments puntuals de crisi quan el nen plora de forma incontrolable, aquests sí que els han viscut. En el cas de la Diana, mare del Thiago, la sensació d’impotència va acompanyada, a més, d’un pensament recurrent: “No estic feta per ser mare.” “Mai havia volgut tenir fills perquè tinc poca paciència, per mi era tot un repte i ho continua sent”, comenta.
Sobre si tenir fills treu o no qualitat de vida, aquí també hi ha consens entre les mares: depèn. “Si per qualitat de vida s’entén sortir de festa i tenir més diners i temps, aleshores sí, però per mi és el que em trobo quan arribo a casa, la cara del meu nen quan em veu”, assenyala l’Anna. Aquest nen, “el seu amor”, és el Neizan, de dos anys i mig.
Villar associava la irrupció de la maternitat amb una destrucció de la vida, i l’Anna i la Diana prefereixen parlar de transformació. “Quan tens un fill canvien alguns aspectes de la vida, com la teva rutina, i t’hi has d’adaptar, organitzar millor”, diu la Diana. I posa un exemple senzill: si abans les coses les podia fer quan volia, ara això no sempre és possible.
Més tècniques d’organització i una major informació durant l’embaràs sobre què vindrà després del part és el que troben a faltar aquest conjunt de mares. “Tot s’enfoca al part i a la qüestió física, com respirar i controlar les contraccions”, afirma la Paula. La Isabel Casadevall, llevadora i responsable del Centre Mater, comparteix la necessitat de preparar més les embarassades per al postpart, però admet que sovint el que més els preocupa és el moment de donar a llum. “Jo ja els dic que el part és un dia i que el que costa més és el que ve després, però això ho veuen molt llunyà”, explica.

LACTÀNCIA QUE DIVIDEIX
Casadevall posa el focus en una altra qüestió: la pressió que reben les mares, “a les quals s’atabala molt amb consells”. I deixa clara una evidència borrosa: que no existeix un manual de bona mare i que totes intenten fer-ho de la millor manera, les que donen el pit però també les que tiren de biberó. Entrem aquí en la lactància, un dels temes de la maternitat en què la pressió és més forta, fins i tot entre les pròpies mares.
“Hi ha una divisió entre les que alleten i les que no.” Així de contundent es mostra la Diana, qui després de 16 mesos i mig continua donant el pit al Thiago. Com l’Anna al Neizan, i la Verònica al Javier. Totes elles han prolongat el període de lactància per considerar que és un procés natural que culminarà el dia que el nen ja no ho demani o bé per comoditat (la teta, com diuen, serveix per a tot, per alimentar, per relaxar…). “Tan gran i encara li dones pit?” Aquesta és la pregunta estrella que els fórmula molta gent que no ho entén.
A l’altre bàndol se situa la Maria, qui no es veia donant de mamar i des d’un inici va optar per alimentar el David, d’ara tres mesos, amb l’ajuda del biberó. Explica que ha rebut moltes crítiques per això, la primera al mateix postoperatori, quan en assabentar-se de la decisió que havia pres una infermera va exclamar: “Ostres, pobre nen...” “Han posat en dubte fins i tot el vincle que tinc amb el meu fill”, confessa. Emportada per aquest avassallament d’opinions negatives, la Maria ha arribat a plantejar-se si estava fent-ho correctament (una actitud, d’altra banda, força habitual entre les mares, sobretot les primerenques, a les quals aquesta inseguretat les acompanya). L’única conclusió que n’ha extret, però, és que fa el que sent.

L'ALTRA PART: ELS PARES
Canviem de tema i parlem dels pares. Com valoren les mares el seu paper? “Ja no és el mateix que abans, ara ells també fan molt”, diu la Maria. I si no fan més, moltes vegades és perquè elles no els deixen. “No confiem en ells, creiem que no ho faran tan bé perquè no tenen aquell instint natural i ho volem fer tot nosaltres”, admet l’Anna. En el cas de la Paula i la Maria, que encara estan de baixa, el motiu és un altre: alliberar els seus marits, que són els que treballen –fora de casa–, de més càrregues. Per tal de deixar-los dormir i que descansin, per exemple, són elles les que es desperten de nit.
La vida de parella, afirmen totes, els ha canviat. “Tota la paciència que tinc amb el Neizan em falta amb el meu marit, a la mínima surt l’espurna”, comenta l’Anna. Li passa el mateix a la Diana, que ha vist com el seu nivell de tolerància s’ha reduït molt i a vegades es cansa d’haver d’anar darrere del seu home dient-li el que ha de fer, “perquè a ells els costa saber-ho”. Més positives, la Maria i la Paula estan d’acord que ser pares ha enfortit la relació. “A vegades el meu marit i jo mirem el David i diem: ‘L’hem fet nosaltres!’ És el símbol de la nostra unió”, assegura la Maria amb un ampli somriure. La Paula, a més, destaca que tot i el cansament que arrossega amb els dos petits, l’activitat sexual en el seu cas continua sent la mateixa.
Com la vida de parella, algunes mares exposen que la maternitat ha afectat la relació amb els amics. “Acabes perdent amistats perquè no pots obligar els que no estan en la teva mateixa situació a anar al parc”, apunta la Verònica. A vegades, però, agrega l’Anna, són els propis amics els que deixen de trucar per quedar escudant-se sota el paraigua que “no volen molestar”. “La maternitat és molt solitària”, sentència la Diana. Sobretot al principi, quan el nadó requereix molt de temps i amb la revolució hormonal “tens la sensació que ningú no t’entén, i això és el que et porta a aïllar-te”.

MÉS FELICES
La maternitat els ha canviat la vida i a elles mateixes. “El mòbil sempre havia estat una articulació més del meu cos i ara el tinc tot el dia en silenci”, assenyala la Maria, per qui ara la feina ha passat a un segon pla. Elles potser se situen en un tercer o quart. “Jo soc l’última”, diu la Paula. Moltes, per exemple, ja no es compren tanta roba i han deixat d’anar al gimnàs i cuidar-se com abans.
Han après a organitzar-se i es coneixen millor. A la Verònica, a més, la maternitat li ha ensenyat a no jutjar tan a la lleugera altres mares, i a la Paula li ha aportat tranquil·litat interior. Com la Maria, també li ha fet adonar-se de la importància de la mare. “El lligam amb la meva s’ha estret”, afirma. Per motius de salut, l’àvia no ha pogut pujar a Andorra per donar-li un cop de mà aquestes primeres setmanes amb els nens, però tenen un contacte permanent. “Cada dia parlem per telèfon i també per Skype”, comenta.
I què n’opinen del dibuix de la maternitat com l’últim esglaó de la piràmide de la felicitat de la dona? La Paula no ho té clar això de la culminació. També va ser molt feliç quan va anar a viure amb la seva parella, quan va conèixer-lo, i encara li queden moltes coses i etapes per viure. La Verònica, per la seva part, manifesta que des de ben petita somiava de formar una família i que “per mi tenir fills ha estat el màxim”. A la cúspide o no de la felicitat, totes les mares asseguren que se senten ara més felices i més plenes. La seva feina és dura i estressant, però la recompensa que tenen als braços és impagable.

EL DIFÍCIL REPTE DE CONCILIAR FILLS I FEINA
La Diana és un clar exemple que la conciliació familiar i laboral és complicada. Fa mesos que busca feina i totes les que troba li ofereixen un horari gairebé impossible. Veient com està el panorama, ha decidit engegar un projecte personal, una botiga online de roba i complements per a nadons. “No val la pena treballar per pagar l’escola bressol”, comenta.
Per la seva part, l’Anna afirma que no té un horari reduït i que això li resulta estressant. Quan arriba a casa li toca posar-se amb les coses de la llar i atendre el Neizan, que “com que no em veu en tot el dia quan ho fa demana més”, assenyala.
L’Anna va deixar el Neizan a l’escola bressol amb quatre mesos, com ho farà la Maria. Només pensar-ho, aquesta mare es posa a plorar. “Em sap molt greu separar-me’n tan petit, deixar-lo allà tot el dia”, diu. Com totes, considera que la baixa de maternitat –112 dies– s’hauria d’allargar.

"UN 13% PATEIX DEPRESSIÓ DEPRESSIÓ POSTPART"
Dels trastorns mentals se’n parla poc, i dels vinculats a la maternitat, encara menys. Les xifres, però, demanen que se’ls escolti. Segons la psiquiatra perinatal Gracia Lasheras, “els trastorns ansiosos i depressius estan presents en un de cada quatre embarassos i la “depressió postpart en el 13 per cent de les dones”.
La depressió postpart, asse­nyala la sotsdirectora del servei de psiquiatria, psicologia i medicina psicosomàtica Hospital Universitari Dexeus, “ens pot passar a totes, si bé és cert que les dones amb antecedents previs compten amb més factors de risc”. Pel que fa a la durada del trastorn, Lasheras exposa que “acostuma a iniciar-se al final del primer mes i es pot prolongar fins als sis mesos, “tot i que en alguns casos ens hem trobat mares amb dos fills que l’arrossegaven des del primer”.
Després del part es produeixen importants canvis en els nivells d’hormones de les mares i patir certs moments de desànim o tristor després d’haver parit entra dins la normalitat. On és el límit, doncs, entre el que és normal i el que és patològic? Lasheras el situa en el moment que el desànim afecta el sentiment de benestar i qualitat de vida, és permanent. Afirma que “els resta energia i no les deixa gaudir de les coses, fins al punt que perden la il·lusió pel nadó, que es converteix en un destorb”. Això últim afecta la interacció amb el fill i crea a les mares un sentiment de culpa que fa que no ho expliquin per evitar ser estigmatitzades.
Pel que fa al tractament, la doctora diu que en la majoria dels casos s’acostuma a combinar la teràpia psicològica amb l’administració d’antidepressius. “S’estudia quin tipus és l’adequat per tal de poder-lo compatibilitzar amb la lactància materna”, explica.
La depressió postpart és un dels trastorns lligats a la maternitat, però com diu Lasheras, n’hi ha molts més. “Hi ha qui durant l’embaràs desenvolupa una fòbia al part, o també qui pateix ansietat davant la cura del bebè”, assegura. En aquests darrers casos, el dèficit de son no ajuda.
Lasheras ressalta que la maternitat és una etapa meravellosa, però que convé no perdre de vista que la dona pot veure afectada la seva salut psicològica. “Això no s’explica i caldria. Així, les coses segurament millorarien”, sentència.
  • #1 Jonas
    (13/07/17 15:00)

    A partir dels anys 70 la maternitat i el part s'ha mercantilitzat i medicalitzat fins a tal punt que s'ha convertit en una "malaltia", que cal controlar i assistir, amb això incloc el segrest del cordó humbilical, tractant a la mare i el nadó com un bé o mercaderia més en el complex aparell econòmic que és la nostra societat.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477