Padrins amb molt a dir

Socialment estem molt ben tractats, però econòmicament, fatal.” Així de contundent és la primera resposta quan encetem el debat amb un grup de padrins de la llar de jubilats d’Escaldes-Engordany. Qui ho expressa és la Isabel Masdéu, de 74 anys. I de seguida la resta del grup li dona la raó. La Isabel hi afegeix: “Cada any a la Festa Magna ens prometen moltes coses, però després no arriben.” El Joan Antoni Rodríguez, de 68 anys, aclareix: “El nivell de vida puja, però la nostra paga no es mou.” I l’Adrià Mauri, amb 74 anys, s’afanya a remarcar que “fa molts anys que tenim les pensions congelades”.

De seguida queda clar que el vessant econòmic és una de les preocupacions principals entre les persones grans. I és que com a tothom, els diners que entren a casa els condicionen el dia a dia. “Tenim moltes coses per fer, aquí a la llar fem gimnàstica, viatges... però cada cosa que fas l’has de pagar i si la paga que tenim és miserable no ens podem apuntar. Has de treure’t de tot això per poder menjar”, manifesta la Fe Serrano. Ella és de les més joves i de les més bel·ligerants amb la qüestió de les pensions. Té 67 anys i es mostra indignada perquè “des dels 15 anys que treballo i tinc una misèria de paga. En canvi, n’hi ha d’altres que no sé què han fet, però cobren el sou base i jo crec que m’ho mereixo igual que ells”. I encara una altra queixa repetida per molts. “Per què no podem tenir doble paga? A Espanya i França ho tenen”, reclamen.

Unes reflexions que coneix de primera mà el president de la Federació d’Associacions de Gent Gran, Simó Duró. “Les famílies a vegades es desinteressen dels padrins i nosaltres ens adonem que hi ha problemes. De manera que els poders públics i les associacions hauríem d’intentar suplir aquests qüestions”, exposa. Com? “Les pensions haurien de ser dignes i aquí no ho són. Si ho tinguéssim segurament la gent gran estaria considerada de millor forma”, assegura. Un altre problema, apunta, és que “molts no gosen anar a demanar caritat”. Duró també recorda que fa molt de temps que reclamen el règim de tercer pagador i que la CASS els cobreixi la podologia “i no arriba la cobertura”.

Malgrat algunes dificultats, però, tots mostren molta energia i ganes de viure. De fet, són un dels col·lectius més actius del país i gràcies a ells es poden fer moltes activitats i mantenir vives les tradicions. El grup de jubilats escaldencs és especialment participatiu. “Sempre som els mateixos a tot arreu!”, bromegen, i retreuen que “hi ha gent que diu que no es fa res i no es veritat. Però si no surts de casa és clar que no saps què es fa!”, exclama la Montserrat Tomàs, de 75 anys. Al seu costat, la Maria Àngels Combellé, de 77 anys, hi afegeix: “I els que no fan res són els que critiquen més!” El Joan Antoni, de fet, deixa clar que “no fem més coses perquè no tenim més temps”.

Consideració

El president de la Federació de la Gent Gran admet que a vegades “no es considera prou bé els padrins i sembla que si ja no pots treballar ja no pots ser útil. Però la gent gran és una escola de saviesa”. I sentencia: “El càstig més gran que poden tenir els padrins, i més després d’haver ajudat els fills, és que no se’ls consideri.” Respecte al tracte, els padrins escaldencs no tenen gaires queixes. Només la Montser­rat assenyala quelcom que la resta comparteix: “A vegades ens tracten com a canalla petita. I això no m’agrada.”

Reconeixen que els joves no els fan gaire cas. “Però ni aquí ni enlloc. Nosaltres fèiem el mateix quan érem petits!”, apunten, tot i que de manera regular s’organitzen activitats amb les escoles i els padrins comparteixen estones amb els nanos per tal d’explicar-los tradicions o històries. Admeten que els infants més petits són els que els fan més cas, mentre que els adolescents ja no se’ls miren amb tanta admiració. I recomanen, davant de possibles manques de respecte, fins i tot dins de la família, posar-se ferm des del primer dia. “Si no et fas respectar no et respecten”, exposa Combellé. La Montserrat, a més, assegura que “hi ha molts joves que afirmen que els agradaria ser com nosaltres quan fossin grans, perquè fem moltes coses”.

Arribats a aquest punt, traiem el tema fills i nets. Se n’aprofiten massa d’ells? “Hi ha de tot”, afirmen. I cadascú parla del que coneix a casa o a casa dels altres. “Nosaltres no vam poder gaudir gaire dels fills perquè havíem de treballar i amb els nets aprofitem per fer coses”, explica el Joan Antoni. La seva dona, la Fe, ho complementa: “Quan jo era joveneta els meus pares no podien donar-nos-ho tot i ara el que volem és que als fills no els falti de res.”

La Isabel Masdéu, però, considera que “hi ha fills que s’aprofiten molt. Conec avis que no, que ho porten bé i tenen temps de fer coses, però a d’altres els porten els nets a les vuit del matí i fins a les deu de la nit no els van a buscar. Llavors estan tot el dia lligats i amunt i avall, portant els nens a l’escola i anant-los a buscar”. “Però això és culpa dels pares i els fills”, assenyala la Isabel Garcia, de 72 anys, que creu que s’ha de saber posar límits. També cal tenir presents altres circumstàncies. Com les dificultats que s’han passat en temps de crisi i que han fet que molts pares prescindissin de les escoles bressol i deixessin més els fills amb els avis. És més, tot i haver-se d’ajustar el cinturó, Simó Duró destaca que “molts padrins han ajudat els fills en temps de crisi. Tot i tenir una pensió indigna sempre troben un raconet per ajudar”.

Parlat i debatut, però, tots tenen molt clara una cosa: no canviarien per res del món la seva situació per com era la vida dels seus padrins. En general consideren que viuen molt més bé ara, tot i que Garcia fa una afirmació que genera cert desconcert: “Abans es cuidaven millor els vells. Eren els amos de la casa.” La resta no ho acaben de veure clar i la Maria Àngels exposa: “A les cases educades hi havia molt respecte per a la gent gran, i ara també.”

Activitats

Una de les coses que celebren més els padrins és el gros d’activitats que tenen al seu abast. Poden fer gimnàstica, també sortides a caminar, amb raquetes, competicions de jocs de taula, tallers diversos i viatges. I això de viatjar els agrada especialment. Lamenten, però, que el viatge que organitzava Govern i que es va suspendre coincidint amb la crisi no s’hagi pogut recuperar. I com a curiositat, assenyalen que en general són molt més participatives les dones que els homes. Tot i que hi ha qui apunta un altre motiu: “Hi ha moltes més vídues.” I tots fan broma explicant anècdotes variades, com la d’algunes dones que viatgen soles no perquè no tinguin ningú, sinó perquè el seu marit no les vol acompanyar. “I bé que fan!”, conclou el Joan Antoni.

I quan parlen d’activitats és impossible no citar la llar de jubilats. És el seu punt de trobada, passen la tarda xerrant, fent un cafè, jugant a billar o fent alguna de les mil i una activitats que s’organitzen. Però quan toquem el tema tots volen que quedi clara una idea: la llar de jubilats no té res a veure amb una residència. És per això que es mostren decebuts perquè “de tots els padrins que som a la parròquia els que venim a la llar som minoria”. Així que animen tothom a provar l’experiència. “La gent es pensa que és anar en una residència i quan els dius que vinguin et diuen: ‘Ui, allà amb els vells, no!’”, exposa el Joan Antoni, que lamenta que sovint no es poden organitzar activitats perquè els falten participants.

Curiosament apareix una idea que tots comparteixen: sovint els prejudicis cap a la gent gran venen més de la pròpia gent gran que no pas dels joves. “Antigament els vells anaven a la llar i no es movien d’allà, només jugaven a cartes i poc més. El prejudici ve de llavors”, diu la Isabel Masdéu. Però la Isabel Garcia hi afegeix: “Quan et jubiles hi ha com una ratlla. I hi ha gent que agafa una depressió.”

La Maria Àngels assenyala que “hi ha gent que es pensa que si venen aquí seran més grans, però no és veritat. Aquí tens moltes activitats i pots fer moltes coses. Els que són intel·ligents saben adaptar-se a la situació i surten”.

Actius per estar bé

Des del seu punt de vista mantenir-se actius és vital. Tot i que la Montserrat es mostra indulgent: “També s’ha d’acceptar que hi ha gent que li agrada estar-se a casa. Doncs també tenen dret a fer-ho.” Però la Isabel Masdéu li replica: “Molts s’han resignat. Si estiguessin més actius no haurien d’anar tant al metge!”

La Fe posa un exemple en primera persona: “Quan em quedo a casa només penso en coses dolentes. En canvi, si surto, faig activitats, vinc a la llar, és diferent. M’ho passo bé i estic més bé.” Ella considera que cal preparar-se per quan arriba el moment de la jubilació. “Te n’has de fer la idea. És una cosa que ha de venir, ens arriba a tots. I gràcies a Déu que arriba, perquè això vol dir que estàs viu!”, remarca. Combellé és clara: “Qui no fa res al final són gent que s’amarguen ells i amarguen els altres.” Per concloure, un retret de gènere. Garcia assegura que “els homes són pitjors. Els costa més sortir de casa i no fan tantes coses com les dones”.

Així doncs, insisteixen en la part positiva de ser actius. Un tema vital perquè tampoc se’ls vegi com algú que ja no té res a dir o a aportar a la societat. Demanen el seu espai i sobretot reclamen un tracte econòmic que els permeti viure dignament uns anys en què poden gaudir de la vida.