Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Aquesta setmana

Remuntar el dol

El dol per la pèrdua d’un ésser estimat és tan traumàtic com inevitable.
Quan un ésser estimat marxa s'entra en una muntanya russa d'emocions, plena d'alts i baixos.

Remuntar el dol

Quan un ésser estimat marxa s'entra en una muntanya russa d'emocions, plena d'alts i baixos.

els membres de l'associació MARC G. G. es reuneixen un cop o dos al mes per compartir experiències de dol.

Remuntar el dol

els membres de l'associació MARC G. G. es reuneixen un cop o dos al mes per compartir experiències de dol.

Associació Marc G.G:
una sortida de l'associació a la muntanya.

Remuntar el dol

una sortida de l'associació a la muntanya.

ASSOCIACIÓ MARC G.G.
Actualitzada 12/06/2017 a les 07:29
El 13 de maig del 2011 és una data que va marcar un abans i un després en la vida de la Rosa Galobardes i el Paco González. Aquell dia el seu fill Marc, de 17 anys, va morir en caure de la moto que conduïa i donar-se un cop al cap amb la vorada. Amb el nen, com li deien –era el petit de la casa– la Rosa i el Paco d’abans també van desaparèixer. Els de just després es veurien sumits en un profund dolor, moltes preguntes i un fort terrabastall emocional. Però no es van quedar de braços plegats. Van buscar ajuda en altres pares que estaven passant pel mateix, i a l’any, van decidir oferir-la al Principat creant l’associació Marc G. G., un grup d’ajuda mútua format per persones que han perdut un ésser estimat. Junts fan front al dolor, es donen suport, i tracten de donar sentit a la vida, fins i tot quan sembla que no en té.

Pares que han perdut els fills, germans, i dones que han vist morir els marits es reuneixen una o dues vegades al mes. Allà s’expressen, escolten, riuen i ploren. En definitiva, comparteixen les seves experiències de dol. Un procés tan traumàtic com inevitable –al final tots hi acabem passant– i per al qual generalment no estem preparats. Per parlar d’ell, passem una estona amb uns quants membres de l’associació al bar de l’Alícia, una de les vídues. A més de la Rosa i el Paco, hi venen la Montse, l’Esther i la Maria del Carmen, tres mares a les quals se’ls ha mort un fill, i també la Carmen, que fa 15 mesos va dir l’últim adeu al seu home.

Afirma l’Alícia Aleix, psicòloga col·laboradora durant anys de l’associació, que davant la pèrdua hi ha dos camins: anar cap endavant, intentar viure amb aquest buit i recol·locar l’ésser estimat, o quedar-se estancats. Amb els que compartim taula han agafat el primer i del dol en diuen que és una muntanya russa amb alts i baixos, i en la qual atravesses diferents fases. La psiquiatra i escriptora suïssa Elisabeth Kübler-Ross va identificar-ne fins a cinc: 1) el xoc emocional i la negació (no ens creiem el que ha passat), 2) la ira (busquem culpables, ens enfadem), 3) la negociació (els creients, per exemple, poden oferir a Déu introduir alguna millora en la seva vida a canvi de recuperar la persona morta), 4) la depressió (ens sentim tristos, apàtics, amb ganes d’estar sols) i 5), l’acceptació (entenem que no hi ha res a fer i ho assimilem). Tant Aleix com l’Enoc Pérez, el psicòleg actual de l’associació, ressalten que aquestes fases no són un abecedari: ni hi ha un ordre, ni un ha de passar forçosament per totes.

Tampoc hi ha un temps determinat de dol. Tot i que normalment s’estableix un termini entre sis mesos i un any, afirma Aleix que “poden passar tres anys i que el dol continuï, que es vagi fent un procés lent però positiu”. El problema està, doncs, quan el temps transcorre i no s’avança. En aquests casos, on hi ha un estancament i la persona no pot normalitzar la seva vida es parla de dol patològic. Explica Aleix que el podem detectar si “passa molt de temps i les emocions no minven, la ira i la ràbia són extremes, la persona s’aïlla socialment i pateix dolors físics”.

S’arriba a superar mai el dol, però? Davant la pregunta del milió, la psicòloga prefereix canviar de verb i dir que “s’aprèn a viure amb resiliència, a recol·locar les peces del puzzle sense aquella que falta”. La Montse, la Maria del Carmen, la Rosa... hi estan d’acord.

Personal i incimparable
Està clar que cada dol és únic i intransferible. Com assegura Aleix, “ve marcat per la personalitat, per com s’ha produït la mort i pel moment en què ens enganxa”. I no n’hi ha de pitjors o millors. Pérez assenyala que tot depèn, al final, de la significativitat que tenia per a nosaltres la persona que ha marxat. “No podem afirmar que perdre un germà és pitjor que perdre un amic, això només ho pot decidir la persona que ha patit la pèrdua”, exposa. També apunta que convé “no caure en el parany de la comparativa de si és pitjor un dol quan la mort ha estat per accident o per malaltia”. Senzillament és diferent. “En un cas no t’has pogut acomiadar i en l’altre has vist el desgast de l’ésser estimat, com s’ha anat morint”. Aquest últim és el cas de l’Alícia, qui després de dos anys de lluita va veure com un càncer de pàncrees s’enduia en Daniel, el seu marit. “Haver vist com anava morint ha fet més profund el dol, em fa mal el dia que va morir, però també cada operació”, comenta.
Tots tenen una història i la comparteixen, no sense emocionar-se en alguns moments. La Maria del Carmen, per exemple, després de 21 anys no pot evitar que li caiguin algunes llàgrimes quan parla de la seva filla Mireia, un nadó d’un any que va morir a causa d’una meningitis. “Va a dies, ho mires de superar per l’altra filla, ho aprens a portar, però sempre et sents culpable i et preguntes “i si…?” , afirma. Explica també que la pèrdua de la petita –de la qual n’ensenya una foto– amb els anys va acabar posant fi al seu matrimoni, i que la feina li ha servit de refugi. En això darrer coincideix amb una altra mare, l’Esther, que va perdre l’Alba per un vessament cerebral fa quatre anys. “Procuro mantenir-me ocupada i no estar gaire per casa”, assenyala. Ara fa un parell de setmanes va començar a treure coses de l’habitació de la filla, que de moment conserva intacta.

L’Esther diu que està “empre-nyada”. Al seu costat s’asseu la Montse, que també assegura que després que el seu fill Manel perdés la batalla contra la leucèmia es va enfadar molt amb Déu. “Ara ja som una mica amics, estic contenta i vull viure”, comenta. Això sí, 12 anys més tard, continua sense acceptar que el Manel morís, “perquè no li tocava”.

El dol més recent és el de la Carmen. Fa 15 mesos el seu somni de celebrar les noces d’or amb el seu marit –portaven 47 anys casats– es va truncar degut a un problema cardíac. “Hi ha dies que no tinc ganes d’aixecar-me del llit, a mi em donaria el mateix, ho faig per les meves filles i nets”, explica. Més al principi, quan veia una parella feliç, confessa que li feia ràbia que riguessin perquè “em donava enveja”. I ara, si és ella la que riu, se sent “culpable per sentir-se bé”. La Rosa, que s’identifica amb aquest sentiment, no dubta a dir-li que “en el dol t’has de donar permís per fer coses”.

La família i els amics
Més que companys de dol i amics, són com família. “Són els únics que et poden entendre”, afirma l’Esther. I els únics, hi coincideixen tot, amb els que poden xerrar de la pèrdua. “La família no vol tocar el tema,” assegura el Paco. Durant un temps, els seus companys bombers també feien esforços per esquivar-lo, “fins que un dia els vaig dir que de la mateixa manera que parlava del meu fill Àlex, volia poder-ho fer del Marc, i ara ho entenen”.

Sovint, els familiars i els amics no saben com actuar davant d’algú que es troba desconsolat per la pèrdua d’un ésser estimat (què faig? què li dic?). Els que han patit –i pateixen–un dol, ho tenen clar: a vegades no cal dir res, només cal abraçar i fer companyia. Frases com “ell des de dalt t’està ajudant”, “has de tirar endavant” o “has de passar pàgina”, sobren. “Jo mai més tornaré a dir-li a ningú “t’acompanyo en el sentiment, perquè, què sabré jo del seu sentiment?”, diu la Rosa.

Camí d'aprenentatge
La fundadora de l’associació Marc G. G. assegura haver canviat el “per què ha mort el Marc, per per a què”. I com ella, molts d’altres que han intentat trobar en la pèrdua dels seus fills i marits un sentit. “Ells són els nostres mestres”, afirma la Rosa. I és que amb la seva mort tots han après grans lliçons de vida: cal gaudir del present, no donar importància a banalitats, i valorar més les petites coses de cada dia.

Ja no són els mateixos, la seva vida ha canviat i ells també. Ara tots són més sensibles i empàtics amb els altres. La Montse durant cinc anys ha estat de voluntària a l’hospital amb malalts terminals, i el Paco ara fa una cosa que no feia abans quan ha d’atendre algú com a bomber: “no sols li dic que estigui tranquil, sinó que li agafo la mà”.

Educar en la mort
Encara que en molts moments han desitjat morir-se, ara s’estimen la vida. Diuen, això sí, que ja no tenen por a la mort, perquè l’han viscut molt de prop. A tots ens pot passar, o millor dit, ens passarà. En algun moment veurem com s’apaga l’espelma d’algun ésser estimat. I és que la mort és un procés tan natural com tabú. “En la nostra societat, tot s’enfoca a assolir i no a la pèrdua, que s’entén com un fracàs i que, d’altra banda, és el normal”, exposa Pérez. Com explica el psicòleg, la vida és un camí de pèrdues: perdem la feina, els estalvis, les relacions de parella, etc. Precisament per això, per què no s’educa més en la pèrdua? Per què no se’ls ensenya als nens què és la mort? Si ho féssim, diuen els que han viscut el dol, potser milloraria la manera com afrontem la mort d’algú a qui estimem.

ACTES SIMBÒLICS QUE PODEN AJUDAR
“L’arbre representa la llum i amor que sentim pels éssers que un dia varen ser els nostres pares, germans i fills amb la cera d’espelmes blanques fetes flors.” Aquest és part del missatge que acompanya el castanyer que l’octubre del 2013 els membres de l’associació Marc G. G. van plantar al Parc el Roure, a Andorra la Vella. Plantar un arbre, una flor, o llançar globus al cel amb un missatge són actes simbòlics que poden ajudar les persones que atravessen per un dol a acomiadar-se i acceptar la pèrdua. L’Esther, per exemple, diu que té pendent fer enlairar un globus amb una carta per la seva filla Alba i una foto. “Ho faré, però encara no em sento preparada” assenyala.
  • #2 Conxi Castillo
    (13/06/17 23:06)

    jo vaig perdre un fill fa mes de 22 ayns i encare no estic recuperada ,,,he provat moltes cosas ,,em varen portar a fora d'Andorra pero es molt dificil de superar ,,em va queda una filla i ting uns nets maravellosos ,,pero res no suplex la pérdua ,,,estic am vosaltres ,

    Respondre
  • #1 afrontar positivament
    (11/06/17 23:03)

    La nostra societat viu d' esquena a la mort. Dins del dolor que causa la mort d' un esser estimat, i mes quan es un fet inesperat es molt gran. Però, tot i així,amb el temps anem aprenent a superar- ho. Hi ha però qui es queda enganxat al dol i no acaba de passar full, doncs sapigueu que hi ha tècniques innovadores molt bones i bons professionals preparats al país.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477