Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Reportatge

Els primers argentins

Alguns comparteixen la seva història amb les pistes del Principat
MIguel Ángel Altamira en una imatge que encara conserva de la seva estada a Andorra.

Els primers argentins

Miguel Ángel Altamira en una imatge que encara conserva de la seva estada a Andorra.

M. A. A.
Toni Crespo treballant com a entrenador a Esquel, la temporada 1978-1979.

Els primers argentins

Toni Crespo treballant com a entrenador a Esquel, la temporada 1978-1979.

T. C.
Julián Muñiz treballant a pistes.

Els primers argentins

Julián Muñiz treballant a pistes.

J. M.
Actualitzada 08/05/2017 a les 07:27
Era la tardor del 1973 quan Miguel Ángel Altamira es trobava immers en un viatge per conèixer Europa i amb destí a Chamonix, on pretenia dur a terme un curs d’escalada. Havia deixat la seva Mendoza natal, a l’Argentina, amb 24 anys, per sortir a l’aventura. Però passant per Perpinyà “vaig veure que hi havia un tren que portava cap a Andorra. Me’n van parlar i em van dir que s’hi comprava barat. Jo tenia temps i una motxilla, així que vaig decidir venir”. I així, de casualitat, es va plantar al Principat. “Al bus que em portava des de l’Ospitalet vaig fer el trajecte sol, així que vaig estar parlant amb el conductor. Jo llavors no tenia feina i ell em va donar algunes idees”, relata. El canvi de destí del seu viatge va ser totalment improvisat. Però confessa que “quan vaig veure el paisatge, sobretot passant per la zona de Grau Roig, em va encantar”. Tant que al cap de dos dies ja tenia feina a Ensisa. “Treballava al final del telecadira, donant la mà a la gent que baixava. I allà vaig començar a aprendre anglès i francès perquè no en sabia”, recorda.
I així, de casualitat i aventura, va ser com va aterrar el primer argentí a les pistes d’esquí (llavors molt embrionàries). “Llavors no hi havia cap argentí, només recordo un uruguaià que portava un clípol”, assenyala. I va passar temps abans no va trobar algun altre compatriota. Però no en el món de la neu. “A pistes no n’hi havia, a aquella època aquí ni se sabia que a l’Argentina s’esquiava!”, exclama. Tot un contrast amb l’actualitat, quan els argentins són un dels col·lectius de temporers més presents a les estacions. De fet, només a Saetde, aquesta temporada passada n’hi van haver més de 400 i, segons va detallar el conseller delegat de la societat, Joan Viladomat, al llarg de la història “n’hem tingut més de 4.000”.
El Miguel Ángel, però, no era una home de neu. Li agrada la muntanya i l’escalda, però d’esquiar en va aprendre aquí. “Vaig trobar molt bona gent. Vaig estar uns dos mesos a Ensisa i vaig començar a esquiar”, recorda. Poc després es va traslladar al Pas de la Casa “per aprendre a esquiar i els caps de setmana treballava en una botiga d’esquís”. Així va passar la primera temporada d’hivern al país. Arribat l’estiu, no va tornar a l’Argentina. Se’n va anar una altra vegada a l’aventura, cap a Mallorca. I a l’hivern va tornar. Es va treure la titulació per ser monitor i l’hivern següent ja va començar a fer de monitor a Grau Roig. “Els meus anys a Andorra van ser una època d’aprenentatge i em sento, encara, un monitor andorrà”, afirma. Altamira explica que en aquella època els monitors “eren com una classe especial, però jo m’identificava molt amb el personal que treballava al teleesquí. De fet, m’agradava més tot aquell món que ensenyar i em passava moltes hores amb ells, aprenent com funcionaven els ginys. Necessitava fer alguna cosa més que flexió i extensió”.
I així va començar a entrar a un altre món, a ocupar-se de temes de producció, disseny de pistes, viatjar a fires per estar al dia. Un canvi de rumb que li va permetre fer contactes amb altra gent, entre ells Francesc Viladomat. “Era un home molt intel·ligent, però li faltava algú amb imaginació. Vam coincidir i ens vam entendre molt”, manifesta. Tant que va esdevenir gairebé l’home de confiança de Viladomat. “Jo tenia idees, com muntar un jardí de neu o fer el primer estadi d’eslàlom, i ho fam fer”, recorda. A Sant Pere del Tarter van crear el primer jardí de neu. “Llavors l’esquí d’Andorra encara no estava a l’agenda de ningú i el Quico [Viladomat] ja ideava el domini de Grandvalira, pensava que calia alguna cosa més que un sol teleesquí”, i va ser els anys següents que es va començar a veure que podia ser una activitat que ajudés turísticament. De fet, Altamira i Viladomat van inaugurar el primer telecadira del Pas.
Quan el Miguel va començar a fer de monitor, encara no eren empleats de Saetde. “Les escoles eren independents. Va ser després que van passar a dependre de la societat”, explica. En el seu cas, “érem 10 persones treballant a Grau i en temporada alta teníem fins a 60 eventuals”. L’any 1983 va ser l’últim que va passar a Andorra. “Malgrat que al Quico no li va agradar, vaig decidir marxar”, explica. A l’Argentina havia arribat la democràcia “i sabia que aquí no tenia poder econòmc per fer un centre d’esquí, en canvi a l’Argentina vaig poder desenvolupar les meves idees amb el govern i no he hagut de ser un treballador”.

L’arribada de les dones
Un altre dels pioners i que a Saetde tothom recorda era Julio Vallmitjana. I posteriorment, van arribar, també, les primeres dones. A principis dels 80 va aterrar la Gabriela Andrade. Originària de Bariloche estava entrenant a França amb l’equip olímpic. Però els van dir que no competirien i una de les components del grup coneixia Julio Vallmitjana. Van parlar amb ell i els va oferir feina a Andorra. “Vam començar al jardí de neu i el primer dia que vam arribar ens miraven com si fóssim bitxos rars”, confessa. Es va formar per tenir les titulacions i va començar a treballar a l’Escola Nacional Andorrana d’Esquí, també va estar a l’Esquí Club de Pas-Grau, després al de Soldeu. “Sempre m’he sentit supercòmoda aquí. He esquiat a molts llocs, però aquí sempre he estat molt bé”, explica. Tant bé que hi ha fet arrels i fins i tot ja té la nacionalitat andorrana. Ara forma part de l’Esquí Club d’Andorra i és la coordinadora de l’esquí escolar.
La Gabriela remarca els canvis que ha pogut viure al país. “L’evolució a nivell de pistes ha estat brutal” i hi afegeix que “Andorra ha fet un boom molt gran i ara tot­hom coneix la paraula Andorra”. Canvis a les estacions i també en les tècniques. “Tot ha evolucionat molt i també m’hi he hagut d’adaptar. Jo corria amb uns esquís de dos metres de llarg i estrets. He viscut el pas als esquís càrving”, explica. Ella, a més, fent de monitora en els clubs, a l’estiu feia viatge de tornada i el mes d’agost s’enduia nens del país a esquiar a l’Argentina. Un camí que també van emprendre alguns andorrans. És el cas del Toni Crespo. L’any 1978 va ser el primer cop que va creuar l’oceà per anar a fer d’entrenador. “Tenia 22 anys. Havia deixat l’equip andorrà el 1976 i feia d’entrenador. Llavors, un exentrenador que havia tingut em va dir que allà hi havia feina i me n’hi vaig anar”, relata. “No anava a l’aventura del tot, però la veritat és que no sabia gaire on anava”, admet. El Toni va fer doble temporada durant nou anys. I com els ha passat a alguns argentins que han fet arrels a Andorra, ell va trobar els lligams allà. “M’hi vaig casar i la meva filla, malgrat que viu aquí, és d’allà”, comenta.
L’anada i vinguda d’argentins i andorrans ha fet que es creï un vincle important entre els dos ter­ritoris. La motivació principal és poder fer doble temporada. “Per a la gent que viu de l’esquí és ideal”, apunta la Gabriela, si bé alguns coincideixen que abans valia més la pena que ara. D’altra banda, Andrade també assenyala que “s’ha anat a buscar gent allà” i els que coneixen el país saben que “és un bon lloc per treballar, és molt maco, ben organitzat i amb seguretat”.
Altamira, però, en fa una anàlisi més àmplia: “Andorra necessitava treballadors. Els espanyols estaven per a altres coses i ja tenien llocs de treball a les seves estacions. Per als francesos Andor­ra era la porta del darrere i en canvi els argentins hi encaixaven perfectament. Són encara una mà d’obra interessant perquè tècnicament són molt bons i hi ha la facilitat de l’idioma”, exposa.
I els intercanvis han continuat. El Julián Muñiz és dels antics de les noves generacions. Va arribar el 1998, amb encara no 20 anys. És de Bariloche i ja coneixia altra gent que havia viatjat cap al Principat. Amb tot, reconeix que “vaig venir una mica a l’aventura. No tenia cap títol. Vaig començar a Grau Roig fent relleus. Sempre m’havia agradat la neu i des que vaig començar a treballar cada vegada m’agradava més”. També va treballar fent manteniment a Ensisa i, fins i tot, sis anys després va deixar la neu per anar-se’n a muntar ascensors. Fins que uns anys després, una trucada de la Verònica Canals de Saetde el va retornar a pistes. Es va arribar a treure el títol de monitor treballant a l’Azerbaidjan, però deixa clar que “és una feina que no m’agrada. A mi m’agrada la mecà­nica”.
En el seu cas només va fer doble temporada el primer any. I aquí ja hi té la família. “M’encanta el país i m’ho ha donat tot”, destaca, si bé apunta que “a vegades pot ser una mica aclaparador si no surts durant molt de temps”. Muñiz assegura que “em sento com un més d’aquí i, de fet, quan vaig de vacances allà trobo a faltar Andorra”.

Agraïment
Joan Viladomat destaca que actualment Grandvalira és una de les empreses europees que tenen major nombre d’argentins treballant. A més, assegura que “estem molt agraïts a tots ells. Són professionals boníssims i l’esquí seria molt diferent sense ells”.
Etiquetes
  • #2 Pablo lopez
    (19/10/17 02:23)

    Yo soy uno de esos pister q trallamos en andorra.Un pais hermoso y con buena gente.gracias andorra y gracias nieve 

    Respondre
  • #1 Carles
    (07/05/17 18:04)

    I està tant agraït als argentins que els patrocina a nivell internacional. M'entres que amb els andorrans no si vol ni reunir.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477