Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Aquesta setmana

Gossos que treballen

Són gossos però no són animals de companyia. O millor dit, no només són això. També són companys de feina i eines de treball imprescindibles.
Un estudi recent demostra que els gossos poden contribuir al diagnòstic del càncer de pulmó.

Gossos que treballen

Un estudi recent demostra que els gossos poden contribuir al diagnòstic del càncer de pulmó.

L'Editt ajuda el Jordi a creuar el carrer amb seguretat.

Gossos que treballen

L'Editt ajuda el Jordi a creuar el carrer amb seguretat.

M.J.
Martí Pubill i la seva dona tenen gossos que els ajuden en la seva tasca de ramaders.

Gossos que treballen

Martí Pubill i la seva dona tenen gossos que els ajuden en la seva tasca de ramaders.

Xavier Pujol
La teràpia amb gossos té múltiples beneficis.

Gossos que treballen

La teràpia amb gossos té múltiples beneficis.

Arxiu
L'ensinistrament dels gossos dels bombers es basa en el joc.

Gossos que treballen

L'ensinistrament dels gossos dels bombers es basa en el joc.

Fernando Galindo
Actualitzada 04/04/2017 a les 09:30
Detectors de càncer
No se’ls posa cap bata blanca, però també fan de metges. I és que gràcies al seu olfacte privilegiat, els gossos poden detectar hipoglucèmies, així com alguns tipus càncers. Ja s’havia provat en el de mama, còlon, o bufeta, i ara un estudi dut a terme per un equip de l’hospital Clínic de Barcelona ha demostrat que el nas dels cas també pot contribuir al diagnòstic del de pulmó, el càncer més mortífer entre els homes i el segon entre les dones. El cap del servei de cirurgia toràcica del Clínic, Laureano Molins, explica que als escàners que es realitzen a fumadors en les proves de detecció precoç “detectem molts nòduls, la majoria benignes, però també d’altres que són indeterminats”. És aquí on entraria el gos, que pot ser “una eina de treball més per esbrinar si un nòdul s’ha d’operar ja o pot esperar.” L’avantatge d’aquest mètode és que és menys invasiu que l’escàner i la punció. Només cal que el pacient deixi anar l’alè en un tub. “En l’alè tenim més de 3.000 compostos orgànics volàtils, que varien en funció de si tenim càncer o no”, afirma el doctor Molins. Aquests són els que els gossos, una vegada ensinistrats, noten. De moment, només s’ha ensinistrat un gos, el Blat, a qui primer li han ensenyat l’olor de l’alè de pacients amb càncer de pulmó i després a diferenciar-la de mostres de voluntaris sense la malaltia. L’han sotmès a més de 700 assajos, amb un percentatge d’encert del 98%, que ara mateix ja és total. Segons el doctor Molins, el pròxim pas és identificar els compostos orgànics volàtils de l’alè, de manera que en un futur es podria treballar amb un nas electrònic.

Més que un bastó amb ulls
Busca el cruce.” Només cal que en Jordi Casellas pronunciï aquestes paraules perquè l’Editt el porti cap on està el pas de vianants. Una vegada han creuat i arribat a l’altra vorera, el Jordi treu una llaminadura de la butxaca i li dona com a premi. I continuen caminant. Derecha, izquierda, recto, pared... L’Editt escolta i obeeix, i el Jordi, amb la mà agafada a l’arnès, segueix els seus moviments. Això cada dia, a cada trajecte. El Jordi va quedar cec fa 17 anys a causa d’un despreniment de retina a tots dos ulls, i va estar quatre anys desplaçant-se amb l’ajuda d’algú, fins que es va decidir a tenir un gos pigall. Quan el 2010 l’ONCE li va entregar l’Editt, “el primer contacte va ser estrany, però amb molta il·lusió”, assegura aquest encampadà. Després van venir tres setmanes de convivència i entrenament amb el gos a Madrid i un procés llarg d’adaptar-se l’un a l’altre. Ara, només cal veure’ls: la compenetració entre ells és total. L’Editt dona seguretat al Joan, l’adverteix dels perills a l’hora de traspassar el carrer i l’evita de xocar amb la gent o amb qualsevol obstacle que hi pugui haver. “Tu has de tenir clar, però, on has d’anar”, assenyala ell. L’Editt no és un gos al qual se li pot demanar que et faci arribar al bar o la farmàcia, ni tampoc pot decidir quan creuar, ja que els gossos no poden interpretar un semàfor. És capaç, això sí, de trobar la porta de la farmàcia quan el seu amo li ho ordena. “Per a mi és més que un bastó amb ulls”, afirma el Joan. I no és estrany, perquè “passem les 24 hores del dia junts, fins i tot dorm a la meva habitació”. És per això que quan l’Editt compleixi deu anys i es jubili, el Joan, que tindrà l’opció de tornar-la a l’ONCE, se la quedarà. I aleshores, serà a un altre gos a qui li toqui treballar.

Guies i protectors
Martí Pubill va iniciar-se a la ramaderia de petit, quan el pare li manava guardar les vaques amb l’ajuda d’un gos. “Em deia ‘nen, tira cap allà, no vull que vagin al camp del veí”, explica. I va ser així, sense cap instrucció prèvia i només fruit de la necessitat, com Martí va aprendre a vigilar les vaques. D’aquelles escenes d’infància ja han passat molts anys, i ara aquest encampadà fa de pastor juntament amb la seva dona, la Dolors Fernández. És ella qui s’encarrega de portar el ramat de gairebé 600 ovelles, amb l’ajuda dels gossos. En tenen quatre de pasturatge (la Blanca, la Linda, la Llum i la Kia) i dos de protecció (l’Arne i el Pinxo). El gos de pasturatge o d’atura és l’encarregat de guardar i dirigir el ramat. Amb l’aparició dels fils elèctrics que tanquen algunes zones de pasturatge molts ramaders han deixat de tenir aquest tipus de cas, però per aquest matrimoni “són imprescindibles, una eina de treball necessària”. Comenten que tradicionalment eren els gossos d’atura catalans els que es feien servir per a aquestes tasques, però que “ara la majoria de pastors tenen border collies, perquè són petits, molt intel·ligents i els pots tenir a casa”. En efecte, els gossos d’atura són companys de feina però també animals de companyia. “Són part de la família”, assegura el Martí. N’han tingut molts, però la Dolors recorda especialment el Xip, el primer border collie que van tenir i que treballar 13 anys. “Era les meves mans i els meus peus”, afirma aquesta ordinenca. Ara, la “joia de la corona” és la Blanca, la veterana, a qui la Dolors li ha dedicat moltes hores. I és que si una cosa és necessària perquè els gossos facin bé la feina és un llarg entrenament. “Comencen a treballar als set o vuit mesos i se’ls entrena durant uns dos anys”, assenyala el Martí. La Dolors explica que “primer se’ls ensenya l’obediència”, i que després aprenen a executar ordres com davant, darrere, dreta o esquerra. A qui no els cal entrenar són als gossos de protecció, que com el nom indica, tenen un gran instint protector i salvaguarden el ramat d’altres bèsties. “Fan d’ovella, neixen i moren amb elles”, diu el Martí. Els seus són de la raça muntanya Pirineu, uns gossos valents i resistents que quan la gent se’ls troba a la muntanya, ressalta, confon amb animals de companyia. No s’equivoquin, “aquests són bèsties de treball”.

Un element motivador
Quan l’Anna Marquès entra amb algun dels seus gossos a una residència de padrins o escola, l’expressió facial d’aquella gent varia. Primer canvia la cara i després altres coses: la gent s’obre i parla més d’emocions, i amb una mica de treball, també pot experimentar millores a nivell conductual, cognitiu i físic. “Les teràpies amb gossos estimulen a altres nivells que les convencionals, haurien de ser un complement”, assegura Marquès, presidenta de l’Associació Canina d’Andorra (Acana). L’hospital Sant Joan de Déu ja ho fa: té una unitat canina que ajuda a motivar els nens ingressats, que tinguin menys por dels metges i de rebre tractament. Segons Marquès, “el gos és un element motivador”. Ho és especialment en el cas dels padrins, ja que sovint tenen una vida monòtona i sense gaires al·licients. “Hi ha qui no es recorda del nom de la cuidadora i que quan veu el gos diu ‘mira, la Lobi’”, assenyala Marquès. Interactuar amb el gos, llançar-li la pilota o fer que saludi és la moneda de canvi que aquesta educadora canina especialitzada en gossos de teràpia i assistència utilitza per fer treballar la gent gran. I com es treballa amb el ca? Marquès posa un exemple: “si es vol un exercici cognitiu, com l’ordre de vestir-se, que sovint els padrins amb demència obliden, els fem vestir el gos”. I si el que es desitja és millorar la mobilitat d’un braç, l’exercici pot consistir a llançar-li la pilota al ca, o raspallar-lo. Quan fan això últim, assegura Marquès, “a més de treballar el moviment, també es relaxen i practiquen la higiene i les parts del cos”. Pel que fa a les activitats amb adolescents, acostumen a ser més mogudes i grupals i a tenir com a objectiu la transmissió de valors com el respecte i el compliment de les normes. També ajuden els joves a gestionar les emocions com la ira o la frustració. “És diferent que jugar a futbol, aquí no hi ha rivalitat, sinó cooperació”, diu Marquès. I què podem dir dels gossos? A Acana en tenen dos de teràpia, la Lobi i la Peke, que va ser rescatada d’una gossera. Aquesta gossa mestissa va rebre ajuda en el seu moment, i ara és ella qui, sense ser-ne conscient, ajuda molta gent. “Per ells és ‘anem a fer cosetes i rebre premis”, comenta Marquès. La Lobi i la Peke no són ni labradors ni golden retrievers, les races per excel·lència per teràpia i assistència, però accepten la manipulació física, els agraden les persones i tenen predisposició per aprendre. Un cop seleccionades per a la feina, “primer se’ls va ensinistrar en l’obediència i després en habilitats (donar la volta, saludar, agafar objectes...)”, explica Marquès, qui ressalta que “l’entrenament en realitat no acaba mai”. Finalitzarà, és clar, el dia que es retirin.

El nas dels bombers
Un bomber amb un mossegador a la mà s’amaga entre la runa i el gos, amb les indicacions del seu guia, ha de buscar-lo. Un cop l’ha trobat, lladra i s’endú el premi agafat per la boca. Això que sembla les indicacions d’un joc és en realitat en el que consisteixen bàsicament els entrenaments periòdics que fa el grup de rescat caní dels bombers (GRC). Del que es tracta és que els gossos, quan arribi el dia assenyalat, reprodueixin aquest joc en situacions reals, ja sigui buscant persones desaparegudes en grans àrees, en en-der­rocs, en locals confinats o en allaus. “El que va canviant és l’escenari”, assegura el responsable del GRC, Miquel Àngel Adran. Les cartes amb les quals juga el gos a l’hora de trobar la joguina és l’olfacte. “Tenen entre 200 i 250 milions de partícules olfactives, mentre que els humans en tenim entre 5 i 8 milions i n’utilitzem la meitat”, explica Adran, que hi afegeix que “per a ells l’olor és com per a nosaltres el fum”. De la mateixa manera que nosaltres som capaços de resseguir el fum i arribar a l’origen de l’incendi, els gossos ho poden fer a través de l’olfacte. A quilòmetres i quilòmetres. El gos va ensumant i el guia va indicant-li la zona a pentinar. El binomi que formen és fonamental. “Són els nostres companys”, diuen. Actualment, el GRC està format per vuit guies i set gossos (dos en formació). Excepte Adran, que va jubilar el seu fa dos anys, cada guia té el seu gos, amb el qual conviuen a la feina i també a casa. “Treballem amb pastors belgues malinois, amb border collies, golden retrievers i labradors”, comenta el responsable de la unitat canina. Aquestes races de gossos tenen el nas gran, i per tant una major capacitat olfactiva, són àgils, forts i sociables. A més, tenen un pelatge que els permet suportar temperatures de fred extremes quan treballen a la neu. Com els bombers, els cossos de policia i els banders també treballen amb cas. Els dels primers busquen drogues, bitllets, explosius i també ajuden a defensar i localitzar persones, i els dels segons, detecten verins, peces de caça o truites, i ressegueixen el rastre de sang d’animals malferits.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477