Banc per guardar salut

finals del 2012 es materialitzava la primera donació de cordó umbilical d’una mare que acabava de donar a llum a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell. Arrencava la possibilitat de la donació pública, una vella aspiració, que s’assolia gràcies a l’acord amb el Banc de Sang i Teixits de Catalunya, on són traslladades les mostres des de llavors. Molts anys abans, a principi de la dècada dels 90, s’havia constatat que el que fins ara havia estat material de rebuig era ric en cèl·lules mare amb un gran potencial regeneratiu de les altres cèl·lules de la sang que podien contribuir a la curació de malalties com la leucèmia via trasplantament. L’any següent a la primera donació pública, el 2013, es tenia la primera notícia del primer projecte per posar en funcionament un banc de cordó umbilical privat a Andor­ra. Cellab és una realitat i les gestants del país tenen dues opcions: donació pública o privada. O bé fer-la per tractar un pacient anònim o guardar el material biològic per ser usat per a malalties en el si de la família.

Cellab, però, té una vocació internacional, centrada ja a captar donants a Espanya i que també es preveu ampliar a Portugal, i que, a més, va més enllà de la donació de cordó –més coneguda–, en base a tot el que s’ha avançat en recerca i en les possibilitats que s’estan constatant per a la medicina regenerativa. No s’emmagatzemen només les cèl·lules del cordó, també es treballa amb la conservació de cèl·lules mare adultes que s’extreuen del moll d’os o teixit adipós (mesenquimals) de l’usuari amb la vocació d’impulsar tractaments en àrees de la medicina com la traumatologia o la cirurgia plàstica gràcies al seu potencial renovador. L’empresa remarca que les cèl·lules poden usar-se per tractar persones amb diferents graus de compatibilitat genètica. La recerca és una de les seves potes i l’evidència que destaca és que la teràpia cel·lular té recorregut en diversitat d’àrees de la salut i en el tractament de patologies que van des de la diabetis als infarts de miocardi. Auguren unes possibilitats futures àmplies.

La diferència entre la donació pública i privada és que a la pública la família dóna la sang i el teixit del cordó a un registre col·lectiu de manera anònima perquè se’n beneficiï qualsevol altre ciutadà anònim que pugui ser compatible. En la privada, la família la guarda per a ús propi, pagant un preu a l’empresa que la conserva. Alguns països han optat per impulsar mesures proteccionistes amb els seus bancs públics –no permetent l’activitat privada, per exemple– sobre la base que el donant que ho necessiti tindrà cobertura i qüestionant l’efectivitat de l’ús del cordó propi. Els bancs privats juguen la carta de la major compatibilitat quan el donant de la persona malalta és un familiar, un germà per exemple. El director general de Cellab, Ramon Pau Pla, remarca que la companyia advoca per la “informació molt transparent” perquè l’usuari triï, amb ple coneixement de les dues alternatives, l’opció que consideri més adient i que molts cops s’ha qüestionat els bancs privats “pels seus sistemes de qualitat i per les condicions d’acceptació de la donant i/ o de la mostra” però, afegeix, l’empresa andorrana advoca “per uns estàndards idèntics als grans bancs públics”.

les instal·lacions

Cellab ocupa una nau de mil metres quadrats del polígon Borda del Germà de Sant Julià de Lòria. Una obra complexa pels requeriments tècnics que es va culminar entre finals del 2014 i principis del 2015. Les instal·lacions tècniques estan ubicades a la planta baixa: banc d’emmagatzematge i laboratoris. Un tanc de nitrogen líquid en un compartiment a part garanteix, a través d’un sistema de conductes, la congelació a -196 graus de les cèl·lules ubicades a la sala adjacent, on hi ha els tancs per guardar-les. La congelació o criopreservació garanteix que el material biològic dipositat conservarà totes les propietats per quan es necessiti el seu ús terapèutic, remarca Alba Casamayor, la responsable del laboratori. Abans de procedir a la congelació definitiva, però, les mostres passen per un tanc de quarantena mentre no superen un seguit de testos que han de certificar que són òptimes. Són poques les que no compleixen les condicions, remarquen.

Tanmateix, al mateix laboratori es fa un processament que determina el seu contingut cel·lular. Superats aquests passos la mostra passa a la congelació definitiva. Cada tanc té capacitat per acollir set mil mostres, que es guarden correctament identificades en un recipient amb forma de capseta que, al seu torn, es col·loca en una espècie d’arxivadors fins que sigui necessària la seva utilització. El banc està dimensionat per tenir fins a catorze tancs.

El transport

Però el procés arrenca molt abans, quan s’acorda la donació que després culmina en el moment del part. Amb l’hospital de Meritxell s’hi treballa des de finals de l’any passat i un equip de professionals dirigeix l’expansió comercial a Espanya. Ja s’està treballant amb “dos grans hospitals de Catalunya” remarca Pla i l’objectiu és una ampliació ràpida cap a la resta del territori espanyol amb el focus posat a Andalusia i la Comunitat de Madrid “que són les comunitats amb més població i, per tant, més parts”. A França no es mira perquè és una activitat que no es permet. I també està vetada a Itàlia.

La donació i el trasllat immediat de les mostres recollides és un procés que requereix operativitat les 24 hores i els 7 dies de la setmana i una logística complexa. Cellab garanteix transport refrigerat del material biològic recollit fins a les seves instal·lacions per preservar al màxim les propietats del que es recull i que les mostres arribin en el menor temps possible. També amb condicions estrictes perquè no es trenqui la cadena de custòdia, amb kits que s’entreguen a l’hospital identificats i etiquetats.

“A Catalunya en menys de quatre hores recollim i en menys de 24 podem estar processant i aquí a Andorra és quasi immediat”, explica Casamayor. També està “resolta” la connexió amb maternitats força més llunyanes, com les andaluses. “Hi ha una empresa de transport que ens ho pot fer i en 24 hores ho tenim a Andorra”, hi afegeix. “Aquesta política tan estricta en el transport, en la custòdia, sempre juga a favor de la mostra perquè a mesura que van passant les hores la qualitat decreix perquè les cèl·lules van morint”, etziba el director general de Cellab.

Hi ha d’altres bancs privats que treballen a l’estat veí del sud. Quin avantatge suposa triar Andorra? Els responsables de Cellab defensen que proximitat i qualitat. “A Espanya hi ha activitat privada comercial però de bancs no n’hi ha, capten però ho porten al nord d’Europa”, exposa la responsable del laboratori. Per tant, “nosaltres oferim proximitat”, incideix el director de l’empresa, “i això es valora molt i una altra cosa que es valora molt és el nostre sistema de qualitat, que és molt diferent, pel maneig de mostres i també per l’estructura dels nostres professionals”.

el futur

El cessament de l’activitat de l’altra empresa que volia engegar un banc de cordó umbilical al país, Bio Valira, denunciant que els ha perjudicat la falta de legislació, ha tornat a posar sobre la taula la necessitat d’una normativa que reguli la biotecnologia al país. Pla replica que, en el seu cas, la qüestió de la normativa no ha suposat cap trava per treballar al país o a Espanya. Destaca que el Principat s’ha acollit a normativa europea i que, a més, s’està treballant amb una regulació pròpia que hauria d’arribar aquesta legislatura. El facultatiu hi afegeix que hi ha múltiples escenaris en funció del país. Des dels que veten l’activitat als que han adoptat la legislació europea o els que n’han impulsat de pròpia, com Espanya o França.

Cellab té una autorització, hi incideix el seu director general, que dóna cobertura. Quant a la sang de cordó, “a tots els procediments necessaris per processar, emmagatzemar, criopreservar, descongelar i condicionar per a la seva utilització”. Pel que fa a les cèl·lules mesenquimals de moll d’os i teixit adipós (localitzat, per exemple, sota la pell) “podem fer cultius i expansió a títol experimental”, remarca Pla. La voluntat és impulsar assajos clínics que permetin l’administració a pacients. Per això es necessita que el laboratori de Cellab tingui una acreditació i es vol obtenir la de l’Agència Espanyola del Medicament. Els assajos es farien per a tractaments de traumatologia –per combatre patologies com l’artrosi– i cirurgia plàstica. Tanmateix, va precisar Pla, també s’està en vies d’obtenir l’acreditació d’una societat científica americana del banc de sang.

És una opció per a persones d’elevat poder adquisitiu? Casamayor apunta que la criopreservació de la sang i el teixit del cordó costa 2.150 euros per 25 anys de custòdia. “Hi ha la percepció, per la gent que no ho coneix, que és un servei molt més car i està a l’abast de poca gent i és tot al contrari”, respon.

LA DONACIÓ DE CORDÓ, UNA OPCIÓ EN AUGMENT

Des que Andorra es va implicar en el programa Concòrdia –el nom de la iniciativa de cooperació entre diferents comunitats autònomes espanyoles per a la recollida de sang de cordó umbilical– que el nombre de gestants interessades a participar-hi no ha deixat de créixer. “Hi ha molta conscienciació i un tant per cent bastant elevat de donacions”, remarca Cristina Pérez, llevadora referent de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell. L’any passat més de la meitat de mares que van donar a llum (356) havien fet el tràmit per poder donar. Després, però, no totes les donacions són vàlides per traslladar-les fins al Banc de Sang i Teixits de Catalunya, on s’emmagatzemen.

Per a Pérez aquest èxit s’atribueix al fet que la possibilitat de la donació s’ha incorporat com una informació més per a les embarassades, tant a les consultes dels ginecòlegs com de les llevadores. “La donem com una informació més del procés”, remarca. Amb la particularitat que des de l’any passat també s’explica a les futures mares que a banda de la donació pública tenen la possibilitat de guardar el cordó per a ús propi. “Si és que volen informació de la donació privada les derivem a les oficines de Cellab”, exposa.

En el cas de la donació pública, si la futura mare decideix fer-la, el primer pas passa per fer la gestió administrativa davant del ministeri de Salut espanyol, que és qui ha d’autoritzar-la. No totes les gestants poden ser donants. L’historial sanitari o complicacions durant l’embaràs són motius de no acceptació. Tampoc totes les mostres acaben sent vàlides. I un primer test ja es fa després de la recollida, que s’ha de fer després del naixement del nadó i abans de l’expulsió de la placenta. Una operació de minuts que té més èxit si s’aconsegueix més sang perquè com més quantitat, més cèl·lules mare. Un cop es recull, el laboratori de l’hospital ja fa una primera avaluació del contingut cel·lular perquè “si no en té gaire ja no l’enviem perquè és un procés bastant costós”, exposa la llevadora. Un cop al banc tampoc no totes les donacions que arriben acaben sent criopreservades. De fet, s’han elevat els criteris de qualitat per garantir que totes les que es guarden tindran un elevat potencial terapèutic. El banc guarda més de 16.000 unitats per a l’ús nacional i internacional.