60 anys ballant

Una colla d’amics que volia reactivar l’esbart, una jove que havia ballat una dècada a Madrid i ara vivia al país i va acceptar la proposta de dirigir-los. Era el 1963 i volien revifar l’Esbart Andorrà, que havia portat dansaires de Barcelona, i com que el projecte naixia des Sant Julià es va batejar com a Esbart Laurèdia. “Quinze dies després que em vinguessin a buscar estàvem assajant”, rememora Maria Esperança Ivern, que va agafar el grup amb 19 anys. “Teníem molta il·lusió, de seguida vam aplegar unes trenta persones. Llavors no hi havia gaire cosa, ara hi ha moltes activitats i la gent es va repartint”, relata la primera directora dels dansaires, que van debutar per la festa major laurediana. De la música s’encarregava un dels fundadors, Daniel Areny, amb qui Maria Esperança Ivern es va casar uns anys després, “i en van sortir més matrimonis del grup”, rebla.

El repertori es va nodrir de balls catalans, peces noves “i la Marratxa, que és el que més identifica el poble”. El ball típic lauredià passava de generació en generació i és la peça icònica de l’esbart “i sempre hem tingut molt èxit”, manifesta amb orgull l’exdirectora, recordant que van arribar a 70 integrants “i ens ho vam passar molt bé. Ens va agradar molt participar en aquest col·lectiu de persones de la parròquia amb molt bon ambient”.

Hi va estar vinculada durant quatre dècades “fent de tot. Ensenyava a ballar, però si convenia feia vestits, planxava o ballava”. La primera directora del grup remarca que per celebrar els 25 anys van crear Història i Llegendes d’Andorra “i va ser un boom. Era teatre i dansa perquè explicàvem la llegenda i la ballàvem”. En el muntatge va participar Jordi Torres, que va dirigir el grup entre el 1989 i el 2008, quan el va agafar Jaume Torra, que recalca que des de l’inici “tot ha canviat moltíssim, s’ha professionalitzat molt” el món dels esbarts. Situació que contrasta amb la consideració de “la dansa tradicional, que és la germana pobre”, davant d’altres de més modernes que captiven els joves, indica Torra.

L’Esbart Lauredià té 90 dansaires –havia superat el centenar– i gaudeix de bona salut “perquè tenim molta canalla”. A partir dels quatre anys van aprenent balls i segon de batxillerat és l’edat crítica, “perquè tenen la tècnica i la pràctica i se’n van a estudiar a fora”, comenta el director del grup. Per no perdre el capital d’aquest aprenentatge “el que hem fet és no tancar-lo, donar facilitats i no cal que vinguin cada setmana, cadascú participa per projectes” i ballen quan tenen disponibilitat.

El moment més complicat del grup dansaire ha estat la pandèmia. “Horrible, fatal, ens ha trenca molt”, descriu Torra, detallant l’afectació: no es va poder formar els nens en instruments tradicionals per muntar un grup amb 20 músics; els dansaires veterans per ser persones més vulnerables tampoc no es podien ajuntar, i l’incendi del Centre Cultural Lauredià “ho fa tot molt complicat”, tant per assajar com per actuar, “però la gent està motivada”, assegura el director del grup, que té un ampli calendari d’actuacions pel 60è aniversari. “Tenim un fons d’armari de repertori molt, molt gran, i depenent del projecte o del lloc anem fent”, afegint col·laboracions “sortint una mica de la dansa tradicional”, recalca Torra, apostant per innovar per mantenir viu l’Esbart Laurèdia.