Debut andorrà a Venècia

Després de tres anys de preparació, el Principat va prendre part per primer cop a la Biennal d’art de la ciutat italiana ara fa tot just una dècada. Helena Guàrdia i Francisco Sánchez van ser els dos artistes seleccionats en aquella ocasió.

Un moment de la inauguració del pavelló andorrà a la Biennal del Venècia, el 2011.SFG

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

El 31 de maig del 2011, ara fa tot just una dècada, es materialitzava una important fita per a la projecció internacional de l’art andorrà contemporani: el país exposava per primer cop a la Biennal de Venècia. El camí per arribar-hi no va ser fàcil, i tampoc va estar exempt de polèmiques. En més d’una ocasió alguns dels 26 artistes preseleccionats van expressar públicament el seu malestar pel secretisme del Govern per concretar l’evolució del projecte.

Un projecte que, de fet, es va començar a gestar el 2008, amb vista a poder prendre part a la cita veneciana l’any següent. Però l’aleshores titular de Cultura, Juli Minoves, va acabar ajornant-ho al 2011 per tal de garantir uns terminis de preparació adequats. Pocs mesos després –i ja amb els socialdemòcrates al Govern, que van decidir donar continuïtat a la iniciativa–, el comissari designat per organitzar la presència andorrana a la Biennal, Pedro Sancristóval, va anunciar la llista d’artistes preseleccionats, amb noms com Zoe, Eve Ariza, Pep Aguareles, Montserrat Altimiras, Samanta Bosque o Roger Mas, entre molts altres.

Finalment, i després d’un llarg període de dubtes i incerteses, el març del 2010 es donava a conèixer qui serien els dos artistes que anirien per primer cop a la Biennal de Venècia en representació d’Andorra: Helena Guàrdia i Francisco Sánchez. “Quan m’ho van comunicar no m’ho podia creure, va ser una explosió d’eufòria. No m’ho esperava de cap manera”, explica Guàrdia, que destaca que el fet de poder ser present al certamen italià representava “jugar al més alt nivell, en un dels aparadors artístics de major projecció internacional”. A més, ressalta que “per primera vegada no només es posava en valor l’art contemporani que es feia al país”, sinó que també, “finalment, es va mostrar una clara voluntat de fer-lo conèixer a l’exterior”.

L’artista va acudir a Venècia amb Ciutat flotant, una obra fotogràfica que se centrava en imatges de l’arquitectura andorrana exposades a través d’un mirall còncau. Mentrestant, Sánchez va proposar L’efímer i l’etern, dos tríptics pictòrics interrelacionats. El pintor assenyala que “ser a la Biennal sempre és tot un repte per a qualsevol artista, però no n’hi ha prou de ser allà i prou. Fas currículum, això sí, però si vols fer contactes amb galeristes o cridar l’atenció dels crítics d’art, t’has de moure, i en aquest sentit ens va tocar una mica el rebre de la inexperiència”, indica.

Des del mateix punt de vista, Guàrdia considera que aquell primer any va ser “com un assaig per veure com anava tot plegat, i com passa sempre que es comença amb alguna experiència nova, van quedar coses per millorar per a edicions següents”. En aquest cas, la comunicació. “És cert que les obres van estar exposades sis mesos, però durant els primers dies és clau aconseguir més visibilitat aprofitant les diferents rodes de premsa.”

I això que la ubicació triada per al pavelló andorrà no estava gens malament: l’església de San Samuele, un temple del segle XII situat en un indret cèntric, a prop del Palazzo Grassi i a quinze minuts de la plaça de Sant Marc. Des d’aquell 2011, la participació del Principat a la Biennal ha anat canviant d’emplaçament, però el país ha acudit sempre puntual a la cita... fins ara. Sembla ser que l’actual Govern no té interès a seguir per aquest camí. “Espero que sigui només una pausa, perquè seria una llàstima deixar d’anar-hi”, opina Sánchez. “És lògic que no s’hi vagi per la pandèmia, però cal tornar-hi. I si no és a Venècia, a un altre esdeveniment internacional”, apunta Guàrdia.

tracking