El Consell estrena casa

La modernització institucional del país que va suposar l’aprovació de la Constitució el 1993 demandava també una posada al dia de les infraestructures dels tres poders bàsics de l’Estat. El Govern, creat arran de la reforma de les institucions de començament dels anys vuitanta, ja havia inaugurat la seva seu el 1987, i ara tocava buscar una nova casa per al Consell General. Ja durant la primera legislatura constitucional, el 1996, es va crear una comissió per projectar el nou edifici. Casa de la Vall, on se celebraven les sessions parlamentàries, s’havia quedat petita, i part dels serveis del poder legislatiu, com ara la Sindicatura, els grups parlamentaris i les comissions, s’havien desplaçat a altres dependències properes.

El projecte no culminaria fins 15 anys més tard, el 2011, després de sis anys d’obres desenvolupades en tres fases, amb un cost total de 26 milions d’euros. El projecte arquitectònic de Ramon Artigues, Pere Espuga i Ramon Sanàbria no va deixar ningú indiferent: un edifici que ocupava tot l’antic penya-segat de la zona –i que a més estava revestit de la roca extreta durant la construcció– era una idea tan agosarada com carregada de simbolisme. Però possibles polèmiques a part, el cert és que la nova seu va suposar un important salt qualitatiu per a la vida parlamentària del Principat. “Es va agilitzar considerablement la manera de treballar”, ressalta Josep Dallerès, el síndic general que va estrenar l’edifici. “De fet pràcticament no vaig arribar a utilitzar-lo”, puntualitza. “Ens vam encarregar del trasllat, que va finalitzar el març del 2011, i de deixar-ho tot a punt per a la VI legislatura, que va iniciar-se un mes després”, recorda. “La primera sessió parlamentària al nou hemicicle ja es va fer amb Vicenç Mateu com a síndic i Mònica Bonell com a subsíndica”, afegeix.

En tot cas, Dallerès posa en relleu que “resultava molt feixuc” treballar a les antigues dependències. “Especialment a la Casa de les Monges, on hi havia les sales dels grups parlamentaris i de les comissions, els espais eren molt reduïts”, de manera que, a diferència d’ara, “resultava pràcticament impossible celebrar reunions simultànies”. A Sindicatura, en canvi, “hi havia més espai, però igualment aquest sistema resultava poc àgil. Estava tot dispers”. Mònica Bonell rememora aquella primera sessió de Consell a la nova seu. “Es va fer molt estranya, perquè la configuració de l’espai i la disposició dels consellers i del Govern al nou hemicicle era completament diferent”, ressalta. A més, al seu parer, també es perdia “tot allò que representava Casa de la Vall: el pes de la història, que encara es respira quan s’hi celebren les sessions tradicionals”. En aquest sentit, agrega, “hi havia aquell sentiment de melancolia per haver deixat enrere una part de la his­tòria”.

Però el canvi va comportar importants millores. “Es va poder començar a treballar amb eines més modernes, tant en l’àmbit tecnològic com material, es va guanyar en espai, i per fi els consellers generals disposaven d’una taula en condicions a l’hemicicle, on poder prendre notes o posar-hi la tauleta o l’ordinador portàtil.” A Casa de la Vall, precisa, els parlamentaris “tenien una mena de supletori, però era molt incòmode”. L’exsubsíndica també ressalta que el trasllat va servir per apropar la institució a la ciutadania. “Ja des del primer moment vam voler que el vestíbul del Consell servís per acollir concerts, exposicions, cicles de conferències, presentacions de llibres...” La idea va tenir molt bona acollida, perquè “cada vegada més entitats ens demanaven poder celebrar-hi els seus actes”. Així mateix, el Dia de la Constitució també s’ha democratitzat. “Fins aleshores era una jornada reservada bàsicament a les autoritats. Ara tot­hom pot venir a conèixer el Consell General”.