Conservar el llegat

L’Associació Velles Cases Andorranes va néixer l’any 1984 de la mà de l’encampadà Claude van Dyck, casat amb la pubilla de casa Cristo d’Encamp, un home preocupat per les tradicions, la cultura, el patrimoni i la història d’Andorra, d’on es va nacionalitzar el 1946. “Recordo que la primera reunió per mirar de muntar tot això va ser a casa del senyor Van Dyck, que va convocar una sèrie de gent d’Encamp, entre la qual hi havia Pere Cantur­ri, i va exposar el projecte a nivell de comú, per saber si l’entitat li donaria suport”, recorda Josep Dallerès, que en aquella època era conseller de Cultura del comú d’Encamp i soci de l’associació. L’objectiu que perseguia, i encara persegueix l’associació, era la protecció i la salvaguarda del patrimoni cultural i natural, sobretot del patrimoni arquitectònic del país. El 1999 el mateix Van Dyck afirmava que en el moment de la creació “la situació era molt diferent perquè el patrimoni no estava tan cuidat i hi havia deixalles al costat dels edificis més bonics”, situació que els va indignar i va propiciar que es reunissin “amb l’objectiu de salvar el patrimoni i desvetllar entre la joventut l’amor per les coses del passat”.

Els primers anys, segons recorda Dallerès, el principal problema de l’associació va ser engegar el projecte i aconseguir socis, “va ser un treball bastant difícil, vam tirar endavant sobretot gràcies a la voluntat que tenia Van Dyck, sense ell aquesta idea difícilment hauria prosperat”. Quan l’associació va agafar embranzida i hi va haver més gent implicada van fer una espècie de catàleg d’edificis emblemàtics del país que s’havien de conservar com, per exemple, la transformació en museu de la que havia estat la casa de la seva primera dona a Encamp. Quan es va comprar Casa Cristo l’any 1995 el cònsol Miquel Alís explicava que la finalitat era “convertir-la en museu etnogràfic per fer conèixer, als joves sobretot, com es vivia abans a Andorra, com es treballava i com eren les cases típiques del país”. A diferència de Casa Plandolit, els propietaris de la qual viatjaven molt i compraven els mobles a fora, tot el que es pot veure a Casa Cristo és d’Andorra.

L’associació va tenir durant 15 anys Maria Domingo com a tresorera i encara riu quan recorda com la van enredar per formar-ne part. “L’any 1997 estava a la Unió Proturisme d’Escaldes i una amiga em va demanar que la pugés a una reunió d’Encamp”, on estava tenint lloc l’assemblea general de l’associació. Va ser precisament durant el renovament de càrrecs, manifesta, que “la meva amiga va dir que marxava però que m’hi quedava jo. Jo! Que no sabia qui eren, simplement li estava fent un favor a una amiga i em van atrapar, però puc dir que n’estic molt contenta.” Domingo recorda alguns dels projectes que van dur a terme, com ara la salvaguarda dels colomers d’Andorra, “va ser durant l’època de Pere Canturri que vam intervenir amb els colomers, perquè cada vegada n’hi havia menys. N’hi havia un a Andorra la Vella, a la Casa Maestre. De fet, ara quasi no en queden, a part de Cal Pal”. La que va ser tresorera fa memòria i afirma que a l’època més esplendorosa van arribar a tenir tres-cents socis, però que no sempre va anar així de bé. Domingo explica que pels volts de l’any 2000 van tenir una època on quasi desapareix l’associació per falta d’associats, “li vaig dir a Josep Marsal que si no buscàvem gent hauríem de tancar la barraqueta”, però va parlar amb un president que va portar una part de la junta nova.

A banda de protegir cases pairals, que en els darrers anys s’està lluitant per salvar la més antiga del país, Casa Ribot, també feien sortides culturals, “anàvem a visitar alguna capella o alguna cosa, sempre guiats pel Pere Canturri”, sortides que van continuar fent amb el següent president, Jaume Ramond, qui va fer un tomb a l’associació procurant que les visites “fossin a llocs que tinguessin a veure amb Andorra, sobretot a França al comtat de Foix, molt lligat amb la nostra història”.