La lluita de les dones

El 1994 fer-se una lligadura de trompes estava penat. Era només un dels elements que va portar un grup de dones a fer-se visibles “perquè estàvem preocupades perquè estàvem en inferioritat de condicions”, explica Pilar Cortadella, primera presidenta de l’Associació de Dones d’Andorra (ADA). El Principat estrenava la Constitució, “ja hi va haver Govern i era el moment de desenvolupar noves lleis i de posar-nos a treballar”, i amb una veu conjunta suposava “tenir més poder”, relata Cortadella. Les impulsores de l’ADA van comprovar que els neguits que les inquietaven eren compartits pels dos centenars de dones que van omplir la sala d’actes del comú d’Escaldes en l’acte per presentar-se, en què es va evidenciar que “les dones volien involucrar-se, hi havia necessitat de fer un col·lectiu” que es va decidir que presidís Pilar Cortadella “perquè tenia un perfil adient, era mare de família i empresària independent i podia tenir llibertat” per atendre les obligacions que generava el càr­rec, explica ella mateixa, Perquè fer camí des de l’ADA “va ser una mica difícil, ens tenien com por, ‘aquestes dones què volen ara’”, reflexiona l’expresidenta del col·lectiu, del qual mai no s’ha deslligat, per afegir que les 200 sòcies que van sumar feien que “els polítics veiessin que teníem poder de convocatòria i ens escoltaven”. Reconeix que en aquell moment d’efervescència legislativa “alguna llei se’ns va escapar”, com la que fixa que “la dona vídua han de passar 300 dies abans que es pugui tornar a casar”, però sí que van aconseguir la despenalització de la lligadura de trompes. Pilar Cortadella lloa la feina que van fer amb el Llibre Blanc de la Dona del 2000, que radiografiava les mancances en molts àmbits, i emfatitza que “mai no he sigut d’anar amb una pancarta al carrer, soc de treball de formigueta, de reunions, de parlar clar, i em sembla que és el que ens ha portat fins aquí”, i sense defugir pronunciar-se sobre la despenalització de l’avortament opina que “si s’han de poder fer aquí tant sí com no, parlem-ne”. L’ADA va conviure uns anys amb l’ADMA, l’Associació de Dones Migrants, “amb la qual vam treballar juntes en moltes coses”, però amb la que no compartien el posicionament de centrar-se només en les víctimes de maltractament i a demanar una llar refugi, comenta Cortadella, per recalcar que sempre han tingut un servei d’acompanyament a les dones maltractades. Un quart de segle més tard la situació ha millorat “perquè hem evolucionat els dos, homes i dones, les lleis, la societat. Estem molt bé, hem guanyat molt però no és normal que una dona cobri un 20% menys de sou per la mateixa feina i som les que parim, i volem, però segons quins càrrecs llavors no te’ls volen donar”, analitza Pilar Cortadella. Reclamació compartida per la presidenta actual, Montserrat Nazzaro, que remarca que “s’han aconseguit moltes lleis però socialment falta molt camí i cal molta educació perquè les noves generacions pugen amb una visió que no és la que han de tenir”, i per això l’ADA continua sent necessària. “Encara hem d’existir per reivindicar drets de les persones perquè les administracions són les que posen els diners i fan les normes, i nosaltres hi hem de ser presents i salvaguardar-los perquè encara per desgràcia hi ha desigualtats”, ressalta la màxima representant del col·lectiu. Pilar Cortadella considera que l’ADA “ha fet bona feina” i destaca que les dones han arribat a la política i a llocs de responsabilitat “però no són suficients”, i reclama: “Per què no donar a les dones més possibilitats d’assumir responsabilitats, se les ha de mentalitzar que poden.” Per assolir aquestes fites apel·len a la conciliació familiar i Nazzaro recorda que “la dona es fa càrrec de la llar, és la cuidadora de grans i petits i és una tasca social, i les dones ens portem la parta més gran”. En el plantejament de l’ADA l’educació és una aposta clau, “perquè durant uns anys els joves veien que ho tenien solucionat i no és veritat”, conclou Cortadella.