Somni de màxima velocitat

Afinal del segle XX, concretament a partir de l’any 1998, Andorra tenia un nou somni esportiu: fer competir els pilots de l’automobilisme internacional de l’època per les carreteres del país. “D’ençà fins ara Andorra ha canviat molt. No hi havia tants impediments des del punt de vista urbanístic ni de construcció. Els cotxes també eren d’una altra generació i no corrien tant com ara”, comenta Antoni Riberaygua, aleshores membre de l’Automòbil Club d’Andorra (ACA).

L’ACA va decidir elaborar un estudi de viabilitat per poder homologar internacionalment un circuit urbà al país i, amb l’ajuda del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC) va fer venir delegats de la Federació Internacional d’Automobilisme (FIA) a avaluar el projecte. “La idea era intentar tenir un Gran Premi de Fórmula 1 amb un circuit tipus el de Mònaco, però primer havíem de passar per la Fórmula 3.000 perquè si no la FIA no ens ho deixava fer”, recorda Riberaygua.

Hi va haver diverses propostes de traçat, tot i que el més destacat va ser el que transitava entre les parròquies d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. L’avantprojecte que es va presentar als socis de l’ACA tenia com a punt de sortida i arribada el carrer Prat de la Creu, davant l’edifici administratiu de Govern. A partir d’allà els cotxes circularien a alta velocitat en direcció Escaldes-Engordany pel carrer Bonaventura Armengol i l’avinguda Meritxell. Posteriorment, els vehicles pujarien pel carrer de la Unió i per la carretera de l’Obac, en direcció Espanya. A partir d’aquí, les opcions de l’itinerari eren diverses, tot i que el més probable és que els pilots seguissin competint pels carrers Verge del Pilar i Na Maria Pla abans de connectar amb l’avinguda Tarragona. Aquesta era la part més ràpida del circuit, ja que els vehicles no tornaven a girar fins a la baixada del Molí, que connectava amb Prat de la Creu i, per tant, amb l’arribada. “Un dels problemes que teníem per poder fer-lo era la logística. Havíem de tancar mig país: tots els carrers, les voreres i la circulació... però es podia fer perquè la zona de l’Obac no era una artèria tan principal com ara. Era un circuit bastant lineal amb algunes xicanes”, comenta.

Els tècnics de la FIA van arribar a fer dues visites al país per tal d’estudiar totes les possibilitats del circuit urbà sobre el terreny. “Recordo que els vaig explicar el traçat que es podria fer i d’altres d’alternatius i ells em van comentar les exigències de seguretat. Malgrat la il·lusió i l’empenta que teníem tots per fer-ho vam topar amb la realitat econòmica de la inversió”, explica Riberaygua. A partir d’aleshores, aquell projecte embrionari començava a trobar-se moltes dificultats. La principal va ser capacitat de l’ACA, que no podia assumir una inversió tan gran, que també afectava tant en l’àmbit logístic com administratiu, ja que una de les partides pressupostades més importants estava destinada als permisos de la FIA, les autoritzacions i les assegurances, entre d’altres. Tanmateix, el fet d’aconseguir realitzar el circuit esdevenia una simple candidatura a Gran Premi i, per tant, no assegurava al cent per cent que es pogués arribar a fer una competició ni de Fórmula 3.000 ni de la categoria reina, i el projecte va quedar aparcat. “Si es feia s’havia de fer molt bé i en aquell moment no teníem els mitjans per realitzar-ho de manera digna. Així que vam fer servir el cap més que el cor”, conclou Riberaygua.