'Clowns' en femení

L'origen del Festival de Pallasses cal anar-lo a buscar, aproximadament, un any i mig abans de la primera edició. “Va ser per casualitat, per atzar. El Tortell Poltrona em va dir que havia de fer un festival de pallasses, perquè de dones pallasses n’hi ha, però no són visibles. Així que vaig pensar un festival com al que a mi m’agradaria que em convidessin i vaig temptejar, molt tímidament, a Catalunya”, explica Pepa Plana. Després d’actuar al país en el marc de la Temporada de Teatre i en una conversa informal amb Jan Cartes li va explicar la proposa. “I el Jan hi va confiar de seguida, i el cònsol de l’època, el Carles Torralba, hi va apostar”, recorda.

“La primera edició ja va tenir molta força, tant de participació de pallasses com de públic”, explica Jan Cartes. Gairebé un centenar de pallasses d’arreu i més de 300 assistents. “L’objectiu era reivindicar el nom de la dona en el món de fer riure, perquè el circ sempre ha estat dominat per homes. Hi ha molt poques dones que siguin famoses”, detalla Cartes, que hi afegeix que “també hi havia un objectiu formatiu. Volíem que esdevingués un punt de trobada entre les pallasses per poder compartir experiències i formar-se”. Tots dos asseguren que estaven convençuts que el festival seria un èxit. “El que no m’esperava és la resposta mediàtica que hi va haver fora de les nostres fronteres, sobretot a Espanya, i especialment a Catalu-nya. Hi va haver un seguiment constant a la premsa”, relata.

El festival va tenir 4 edicions (es va decidir celebrar-lo cada dos anys “perquè pogués respirar i tenir temps de trobar noves pallasses”, admet Cartes. “De seguida vam tenir sol·licituds de tot el món i va anar creixent. La segona i la tercera edició van ser més madures i a la quarta ja estava consolidat”, remarca Plana. I el 2011 s’havien de complir els deu anys amb la cinquena edició, però la crisi va ser l’argument del comú per deixar de finançar-lo. I el festival va desaparèixer.

“Vaig tenir una gran decepció. Plantar un arbre costa poc, el que costa és que arreli, i això nosaltres ho havíem aconseguit. La veritat és que no pensava que es pogués tallar tan fàcilment, però tot són voluntats polítiques. Els artistes hi podem fer ben poc”, explica la creadora del festival, que reconeix que quan parla d’aquest projecte “tinc un munt d’emocions que se m’ajunten. El record xulo es torna agre quan penso amb la manera com es va acabar”. També ho lamenta Cartes, que considera que “era un projecte innovador i els llocs que aposten per això són països o ciutats culturalment madures. Crec que va ser un pas enrere”.

Amb tot, Pepa Plana és capaç de trobar-li una espurna de positivitat. “A vegades s’obre una finestra. El festival d’Andorra va donar peu que es posessin en marxa festivals arreu del món que encara continuen vius, com el de Rio, Brasília, també se’n fan a Finlàndia i el Circ Cric també té un festival de pallasses”, exposa, de manera que considera que això demostra que “no era una mala idea”. A més, assegura que el record de la cita andorrana “encara perdura. Vaig arreu del món i encara es parla del Festival de Pallasses d’Andorra. Era un referent dins del gènere del clown”. De fet, considera que també s’estava aconseguint l’objectiu de gua-nyar públic, tant dins com fora del país. “Ens venia gent de Catalunya, Espanya i França, sobretot per la proximitat”, manifesta.

I si se li pregunta sobre el futur, ho té clar: “no depèn de mi. El festival no és meu, és d’Andorra. Potser torna a revifar o brota, però no seré jo qui el dirigeixi. Potser algun dia algú decideix reprendre-ho”.