Tot un poble bolcat

Si als participants del primer Pessebre vivent d’Escaldes, el del 1955, els haguessin dit que més de seixanta anys després el que feien seria una tendència mundial a internet, potser no s’ho haurien cregut. No és que fer pessebres s’hagi fet viral, el que està de moda –segur que ho han vist– és el mannequin challenge, uns vídeos que es fan en col·lectiu on les persones que hi apareixen fingeixen que són maniquins, quietes com estàtues. Amb una acció així, que durava entre tres i quatre minuts, començava aquell primer Pessebre vivent impulsat per Esteve Albert. El quadre plàstic de l’inici ja sorprenia els espectadors, per la quantitat de figures, la il·luminació i el paisatge. Justament aquelles feixes d’Engordany van inspirar Albert, que havia vingut al país com a orador d’una conferència i va acabar fent història. “Ens va explicar que volia fer un pessebre a l’aire lliure i a ple hivern”, recorda Pere Moles Aristot, aleshores membre de l’esbart Santa Anna i participant al projecte. “Tots vam pensar que allò era una ximpleria, que no vindria a veure-ho ningú pel fred. Ell ens va dir que es cuidaria de fer venir espectadors”, rememora. I no tan sols això: Albert també va aconseguir engrescar els pagesos de la zona. “Li vam dir que no voldrien però els va anar a veure un per un i, sí, els va convèncer”, explica. Moles tenia aleshores uns vint anys i li va tocar el paper de pescador. Encara té gravada a la memòria la frase que deia quan feia l’ofrena d’una truita al nen Jesús.

Més jove era Maria Teresa Segalà, que va començar a participar-hi amb 13 anys. Feia el paper de la pastora que duia la coca masegada, un dolç que elaborava la seva mare i que era del tot cobejat al final de cada espectacle entre els participants. Ella també hi va participar cada any i ho recorda com uns dies molt esperats perquè “en aquell moment no hi havia res per al jovent i el Pessebre vivent era la manera de sortir de nit, tant durant els assajos com durant l’espectacle”. “És una època que enyoro molt”, assegura Segalà. Ara, també recorda el fred que passava rondant per aquells horts i els esclops que havia de dur. Si hi havia neu, la feien relliscar cada dos per tres. “Però érem joves i no passava res”, suavitza. Esther Altimir, que també feia de pastora, recorda els esclops i el truc que utilitzava per mantenir els peus calents, escalfant el calçat amb unes brases abans de posar-se’l.

“És el millor record que tinc de la meva joventut”, sentencia Altimir. Ella era la pastora que rebia cada personatge quan anava a adorar el nounat i s’estava molta estona sota la cova, en molts casos improvisant el text. “Anava vestida amb una faldilla de la meva àvia i allà hi fèiem foc i vi bullit”, recorda. Justament el que va acabar sent el seu marit, en Pepe Mora, feia el paper del pastor que duia la bóta de vi i, si calia, el de dimoni.

Prop de cent persones s’entregaven durant les festes de Nadal per meravellar els visitants que venien expressament per veure l’espectacle, possible gràcies a tot un poble entregat.

El 2014 el Pessebre vivent va ressuscitar a la parròquia. La representació va tornar a prendre forma i, tot i que el text d’Esteve Albert es manté, els que van viure el de mitjan segle passat asseguren que és ben diferent, sobretot per l’entorn. “Recuperar el que es feia abans és impossible. El país és diferent”, sentencia Pere Moles. “No és el mateix les quatre bordes que hi havia aleshores que l’asfalt d’ara”, compara Segalà, que també hi afegeix que “és fantàstic que es torni a fer”. Si no es volen perdre el d’enguany, encara tenen temps. Avui a les 20.30 hores hi ha l’última sessió d’aquest Nadal.