Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
L'hora dels millennials

De Tennessee a Sant Julià

Emilio Quemada.

De Tennessee a Sant Julià

Emilio Quemada.

Fernando Galindo
Actualitzada 10/11/2016 a les 18:27
Estudis, bàsquet i família. Aquest és el triangle pel qual es mou l’Emilio Quemada. Tot just té 18 anys, però en el seu parlar ja s’hi endevinen idees clares i certa maduresa, la que només es pot adquirir veient món. Va néixer i créixer a Madrid, però als 16 anys se’n va anar tot sol a fer el batxillerat als Estats Units, a Tennessee. Ara fa pocs mesos que és al país, on ha començat els estudis d’administració d’empreses a la Universitat d’Andorra. Uns quants contrastos en pocs anys, però res a què una ment jove no es pugui adaptar i treure’n profit.

Ha vingut a estudiar al país per estar amb el pare, que treballa aquí des de fa uns quants anys, però també és l’indret que li brinda l’oportunitat d’abocar a la pista la seva passió amb la pilota. Entrena amb el MoraBanc Andor­ra B i juga amb el Sedis la Seu. Això vol dir un entrenament diari, de dilluns a divendres, i un partit el cap de setmana.

Des dels 5 anys que remena la pilota però el pas per la seu del bàsquet mundial l’ha ben marcat. “El que més em va agradar dels Estats Units és com es tracta l’esport”, explica. “No tan sols l’NBA és espectacular, també el bàsquet universitari és un altre món”, assegura. “M’agradaria que aquí fos igual. És brutal l’afició que hi ha sempre i les facilitats que tenen els esportistes”, explica. Ell va estar jugant amb l’equip de la high school on anava. “Hi havia jugadors gegants amb qui m’havia de barallar fort”, assegura. De l’altra banda de l’Atlàntic en va tornar més motivat que mai i amb una tècnica individual millorada (ja se sap que l’u contra u és l’especialitat de la casa a cal ianqui).

I no tan sols el seu joc a la pista va canviar. També a fora hi va tornar una persona nova. “Abans de marxar m’era tot igual i no m’acabava de concentrar en res. Ara tinc les coses molt més clares i si vull alguna cosa, m’hi entrego fins que l’aconsegueixo”, explica orgullós (fins i tot ja trampeja el català que es troba a la univer­sitat).

Malgrat el fred, està ben content del país i la seva tranquil·litat. Ara, ni les muntanyes nevades l’aconseguiran treure del pavelló. Esquiar no li crida gens l’atenció. La por a les lesions el fa enrere.

I el futur? Se’l mira amb optimisme, però amb distància. Prefereix anar partit a partit i no descarta tornar a creuar l’oceà si així li convé.







 
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477