Decisions que curen

No tinc el més mínim dubte que algunes persones, de fet moltes persones, és més, qualsevol persona en algun moment o altre de la seva vida, poden portar un estil de vida que els fa emmalaltir.

Ja sé que tots tenim molta pressió però la veritat és que depèn de quines decisions prenem, de quin estil de vida tinguem, podem complicar-nos molt la vida i això, benvolguts lectors, passa factura a la nostra salut, al nostre benestar i a la nostra qualitat de vida. Estem d’acord que si revisem què ens pressiona, ens estressa o ens entristeix podem trobar dues casuístiques molt diferents. Per una banda hi ha situacions que no triem i que no podem defugir, evitar o gestionar. Aquí podem trobar aspectes com la salut. Digueu-li a la mare d’una nena que té càncer que no s’estressi, a la parella d’una persona que ha patit tres ictus que no es preocupi, al germà d’un noi que té paràlisi que no s’entristeixi.

Però de vegades, sense ser conscients, ens trobem atrapats en una dinàmica estresògena, angoixant o depriment que ens fa emmalaltir, i quan ho mirem amb certa perspectiva ens adonem que no anem bé. El més freqüent és que ens facin adonar les persones que tenim a prop. Bé, sovint després de mil advertiments, un cop s’han cansat de ser ignorats, acaben explotant, implosionant o marxant, i és quan prenem consciència que no anàvem bé. Però el que és cert és que en moltes ocasions, en moltes més de les que creiem, les nostres decisions ens compliquen la vida i ens fan mal. I com es cura aquest mal? Amb decisions. Com el curiós cas de la tomaquera. Sabies que les taques de tomaquera es netegen amb tomàquet? No té cap sentit seguir dins d’un cotxe que va directe contra una paret. No té cap sentit no fer res per evitar que el nostre cos o la ment es torni malalta, disfuncional o tòxica.

Cal ser valent per poder prendre aquestes decisions i, si m’ho permeteu, sempre anem a parar a les mateixes causes: treballar molt o d’alguna cosa que no ens agrada, seguir amb una parella amb la qual no estem bé per por a estar sols, entrar en una espiral boja per guanyar més i més diners o vendre la nostra ànima al diable per un minut de glòria, de reconeixement, d’èxit.

De ben segur que coneixereu mil casos i molt possiblement tingueu algú ben a prop que està emmalaltint per culpa d’un estil de vida poc sa. No té sentit, de veritat. Cadascú viu com pot i no seré jo qui doni directrius que es podrien confondre amb una moralina barata; però si voleu acceptar un consell d’una persona acostumada a treballar amb el patiment i el dolor, amb l’èxit i el fracàs, amb la malaltia i la buidor; no hipotequeu la salut per res. No hi ha res pel que valgui la pena perdre la salut. He tractat molta gent que a les portes de la mort, després d’una temptativa de suïcidi fallida, amb el cos malalt, amb la vida destrossada per una malaltia mental, se n’adona que no valia la pena, que no tenia cap sentit, que hauria d’haver pres moltes decisions molt abans que fos massa tard.

Jo, personalment, un parell de cops a l’any analitzo si l’estil de vida que porto em fa emmalaltir o no i prenc les decisions que cal prendre en conseqüència. No és fàcil, tampoc és tan difícil, tan sols es laboriós. I mira, ara mateix, al setembre, és un d’aquests moments i com no, s’apropen canvis a la meva vida. Canvis que o els faig jo o ningú els farà, canvis, sempre, per no emmalaltir, canvis que responen a decisions que tenen l’objectiu de preservar la meva salut.