Un crit ofegat

El destí és molt capritxós. Fa un parell de mesos la padrina de 98 anys es va trencar el maluc i ara fa un parell de setmanes la sogra s’ha trencat el fèmur. De cop i volta he fet un màster en ajudes a la mobilitat i mots com cadira de rodes, orinal, llit articulat o caminador han fet acte de presència al meu vocabulari diari. El meu dia a dia, la meva planificació de feina i el comptaquilòmetres del cotxe també estan constatant que quelcom ha canviat i que hem de donar resposta a aquesta nova necessitat.

Una caiguda del llit i una caiguda al peu de l’escala estan fent que com a mínim nou persones estiguem gestionant el seu impacte i fent modificacions en les nostres rutines per poder-los donar resposta. He dit a tort i dret que havia de refer l’agenda pels malucs de les iaies i tothom ho ha entès i fins i tot algunes persones m’han ofert la seva ajuda.

És indiscutible que la padrina i la sogra són les persones que pitjor ho estan passant, com no! Però no podem oblidar que qualsevol malaltia o accident té repercussions més enllà del malalt. Amb les malalties físiques no hi ha gaires problemes per entendre-ho i explicar-ho. Però, què passa amb les mentals?

Moltes demències passen desapercebudes. A les fases inicials passen per comportaments estrafolaris, fins i tot simpàtics per a la persona que no té tracte habitual amb el malalt, però que fan que la convivència sigui molt complicada. Algunes malalties mentals cursen amb intents de suïcidi, incontrolables, freqüents, que fan que uns pares o que una parella visquin amb molta angoixa.

L’esquizofrènia del tipus paranoide provoca una convivència molt complicada, però molt. Només ho sap qui ho ha patit. Algunes malalties cursen amb violència, altres amb manipulacions, enganys o fins i tot robatoris. Tenir el germà que creu que el vols matar, la filla que desapareix durant dies o el pare amb un episodi maníac et canvia la vida.

Encara estem a anys llum de poder parlar de l’esquizofrènia del nostre fill com qui parla de l’operació de maluc de la iaia. És més, no sabem ni com explicar-ho i és perquè les malalties mentals tenen dues característiques que fan que la vida de les persones que tenen a prop sigui molt complicada. La primera és que no solen tenir consciència de malaltia. Quan un té mal de panxa va al metge, quan un pensa que a la feina li estan fent la vida impossible, on ha d’anar? Quan el padrí s’enfada de manera desproporcionada perquè li has agafat una col de l’hort, on has d’anar? Quan la mare comença a fer compres compulsives per internet, a qui has de demanar ajuda?

Molts comportaments poden passar com a normals però no ho són. De vegades estan fora de context, de vegades són molt desproporcionats o de vegades són incomprensibles, però sovint semblen d’allò més normal. El deprimit que creu que ningú l’estima, que sempre estarà sol i que el futur serà terrible, no sap que està tenint pensaments delirants per molt versemblants que siguin. El jove que es droga cada dia però no vol prendre medicació perquè és tòxica no està pensant bé, i així podríem seguir i seguir.

Sí, ja em sap greu, però la malaltia mental –com la física– condiciona la vida del malalt, però també la de les persones que té a prop, persones que ho han de portar en silenci, amagades, amb culpa, vergonya i por; persones que necessiten més que ningú una mirada amable, un gest tendre, una mà que les ajudi, un somriure que les animi i un bon pla que les distregui. Estiguem atents als seus crits –ofegats– d’ajuda.