'Apocalipsi Phonbie'

És de nit. Torno a casa en cotxe. El cotxe de davant té un comportament estrany. La seva velocitat és variable, inconstant, capritxosa, no s’adapta a les condicions de la calçada. Tampoc té una traçada ferma ni coherent. Per fi un doble carril, l’avanço i veig una llum a l’interior, no falla, va mirant el telèfon.

Vaig a fer unes compres al centre. Intento anar per feina. Pel carrer he d’anar esquivant phonbies, persones que van caminant amb el cap cot, el telèfon a la mà i sense prestar atenció al que passa al seu voltant.

Sí, he dit phonbies, persones que han perdut la connexió amb el món real per centrar-se en el món digital per la pantalleta del seu telèfon.

Podem veure phonbies per tot arreu. Sempre he vist el telèfon com una eina de treball. Us explicaré una anècdota. Quan la meva filla era petita va ficar el meu telèfon al microones i es va fondre, literalment. Vaig estar uns dies sense telèfon mentre l’assegurança feia un peritatge. Aquells dies vaig trigar una mitjana de dues hores més cada dia a tornar a casa. Vaig haver de fer al despatx aquelles gestions que feia aprofitant forats durant el dia.

El telèfon ens permet millorar la nostra qualitat de vida. Sense cap mena de dubte, a mi el primer, però no hem d’oblidar que passada una determinada línia podem perdre tota aquesta qualitat de vida que hem aconseguit.

Cal que, primer de tot, vegem si tenim alguns dels símptomes que indiquen que ens hem transformat en phonbies, persones que han perdut la seva voluntat i llibertat a favor del telèfon. Els phonbies es caracteritzen per consultar el telèfon en moments en els quals no poden com ara conduint, perden la noció del temps i no són conscients de les hores que passen enganxats al telèfon, s’aïllen i fins i tot deixen de veure amics i família, quan no tenen connexió pateixen angoixa, canvien de plans si no poden consultar el telèfon, treuen el telèfon enmig d’una conversa i deixen penjat el seu interlocutor, no saben menjar sense el telèfon, dormen menys per mirar el telèfon i fins i tot es banyen amb el telèfon a la mà, i quan intentes que es desconnectin solen reaccionar amb agressivitat, focalitzen la seva atenció en el telèfon tot ignorant senyals externes i consulten el telèfon de manera compulsiva, repetitiva i automà­tica.

Molt bé. Et sents identificat? Estic segur que creus que tu no ets un phonbie. No passa res, és normal. Un dels símptomes és la manca de consciència. Et proposo un exercici: mira l’estona que has estat connectat. Possiblement el teu telèfon et pugui dir l’estona d’ús. Què et diu? Quantes hores et passes al dia connectat al telèfon?

Ara imagina què podries fer amb la meitat del temps que passes connectat. La major part de la gent passa connectada entre dues i sis hores al dia al telèfon. Posem que siguin tres, va, tirem curt. Què podries fer amb aquestes tres hores? Mira, és igual, posem que sigui només una.

Què podries fer en aquesta hora? Esport? Aprendre a tocar un instrument? Estudiar un idioma? Fer un postgrau? Pensa-hi. Estàs a temps de revertir el procés i deixar de ser un phonbie per tornar a ser una persona. No dic que passis del telèfon, ni de bon tros, tan sols et dic que si caus en abús tindràs un problema de qualitat de vida i de salut mental.