Motivacions tòxiques

Algunes persones fan mal de manera intencionada. Però, què hi ha darrere d’aquesta intenció tan tòxica? De vegades podem trobar por, por a perdre el lloc de treball, por a perdre una persona estimada, por a no estar a l’altura, por a la crítica. Por, tenim tantes pors... Però molta gent té por i no fa mal per protegir-se, aleshores, com és que algunes persones opten pel costat fosc del dolor i el patiment?

Algunes persones provoquen dolor a altres persones per enveja. Envegen el que tenen, el que són, el que projecten i la vida de la qual gaudeixen. Sovint sentim petites dosis d’enveja. Aquell cotxe, aquella casa, aquella piscina o aquella foto a la platja ens poden despertar la sensació que volem el que estem veient. Tothom pot tenir un moment d’enveja, però per què algunes persones no fan mal a la gent que envegen i el que fan és esforçar-se per ser millors?

L’ambició està darrere de molts comportaments tòxics. Voler més, voler ser més o voler acumular més, a qualsevol preu, caigui qui caigui, trepitjant qui convingui, mentint, traïcionant, injuriant o malparlant. Però, què passa amb aquelles persones que volen una vida millor i s’esforcen dia rere dia per arribar més lluny o més alt cauteloses de no fer mal a ningú?

Sovint el ressentiment és el detonant que porta algunes persones a justificar el patiment aliè. No tenir el que esperes tenir, que no passi allò que creus que mereixes o ser víctima d’una injustícia pot despertar el teu costat més tòxic i cruel. Però, per què hi ha persones que són capaces de perdonar la més greu de les ofenses, fer net i seguir vivint en pau amb elles i amb el món?

Veure les persones com a instruments i manipular-les segons el teu desig o interessos sol ser una de les fonts de patiment més habituals que ens podem trobar. Però, per què hi ha persones que no abusen de la seva posició de poder i intenten promoure el bé comú per sobre, fins i tot, del seu propi interès?

Persones frustrades, desenganyades i amargades ignoren el patiment aliè i sovint intenten que altres persones pateixin tant com elles. Però, per què hi ha persones que poden transformar la seva frustració en un motor per créixer i assolir noves fites?

Hi ha persones que es diverteixen en veure el dolor a la cara d’altri. Persones sàdiques que saben com fer mal i que gaudeixen fent-lo, com una mena de desviació psicopàtica perfectament integrada en una vida aparentment normal. Però, per què hi ha persones que poden reprimir les seves pulsions més fosques per no perjudicar altri?

Finalment hi ha persones que estan patint dolor, dolor físic, dolor als ossos, muscular i a l’ànima. Un dolor que tot ho enfosqueix i que és capaç de justificar el maltractament als que tenen més a prop. Però, per què hi ha persones que tot i estar patint dolors insofribles segueixen conservant la bondat i fins i tot ajuden qui està molt millor que elles?

Podríem dir que hi ha una estructura de personalitat que promou la violència i la toxicitat? Potser hi ha un mecanisme inhibitori que està fallant en aquest perfil tan tòxic? Potser és que no tenen empatia o, si més no, només exigeixen empatia amb ells però no vers els altres? Potser, tot i que trobem el motiu que els fa ser tan tòxiques i fins i tot que ho entenguem i empatitzem amb elles, el problema és que els seus actes ens fan mal i no els podem ni tolerar, ni patir, ni ignorar quan en som testimonis. Sempre trobarem una raó, però mai es pot justificar, tolerar o ignorar una actitud tòxica.