Cap aquí i cap allà

La veritat és que no he estat gaire atent al que deien d’Andorra, només he vist allò que ha anat a parar a les meves mans, però he de dir que el poc que he llegit no m’ha semblat que parlés de l’Andorra que jo conec. Però anem a analitzar aquesta estratègia deliberada. Per començar mirem en què es fonamenta: en els estereotips. Els estereotips neixen de les categories que fem per poder donar significat al món. Quan som petits tot és nou i necessitem no anar sorprenent-nos cada instant. També necessitem entendre el món i predir el que passarà i per aconseguir-ho pensem en categories. Les categories són agrupacions conceptuals. Per exemple, la categoria neu per a un andorrà és molt més àmplia que per a un senegalès però molt més pobre que per a un sami de Lapònia.

Cada categoria té uns elements definitoris bàsics i uns elements que enriqueixen la categoria. Així, podríem dir que els elements definitoris per la categoria neu podrien ser freda i blanca i com a elements satèl·lit podrien ser humida, pols, pesant, dura, transformada o primavera. Totes les categories tenen un prototip i uns elements no tan evidents. Si per exemple passem a la categoria ocell estarem d’acord que un pit-roig sembla més prototípic que no pas una gallina. Dit això, cadascú fa les seves categories com pot i aquí és on neixen els estereotips, de l’atribució de característiques als membres d’aquella categoria. Com més es coneix una categoria més difícil resulta fer-ne un estereotip, així que ja tenim el pastís servit: gent que no ha trepitjat mai Andorra parlant del nostre país com si el conegués, mobilitzada pels mitjans de comunicació.

Segon punt important: la confiança. Creiem cegament tot allò que ve d’una persona o un mitjà de comunicació en quèn hem dipositat la nostra confiança. Lògicament la gent mira els programes en què confia i així no s’ha d’estimular el pensament crític ni qüestionar-se si això que diuen és cert o no. Tercer punt: la identitat de l’endogrup. Els psicòlegs sabem que és molt fàcil crear una identitat de grup, i això és tan fàcil com triar uns elements definitoris i crear un exogrup que no els té. Els seguidors del Barça versus els seguidors del Madrid, les parròquies altes versus les baixes, Grandvalira versus Vallnord, l’escola andorrana versus l’espanyola o la francesa, i així podríem seguir i seguir. De fet és més important definir bé l’exogrup que no pas l’endogrup. Potser no sabem com som, però sí que sabem com no som. Tanta notícia d’Andorra ha fet que nasqués l’esperit de l’endogrup omplint hores i hores de programació afirmant que jo mai marxaria a Andorra i això em fa més bona persona i més prototip de l’endogrup.

Doncs ja ho tenim tot ben filat: tenim un grup de bons i un de dolents, uns estereotips que la gent sense criteri i sense coneixement de la categoria s’empassarà sense qüestionar-ho i uns enemics que ens desperten el sentiment de grup i que ens donen autoritat moral per malparlar de l’exogrup. Només ens queda un ingredient en aquesta mescla: el motiu. Doncs el motiu és clar: distreure. Mentre la gent mira cap a Andorra no mira cap a casa. Ara ja ho tenim tot. Dit això, només donar-vos un consell: és molt important aprendre a ignorar algunes coses. No tot mereix la nostra atenció.