Bons propòsits

Doncs mira, et diré una cosa, jo aquest any passo de propòsits. Total, els del 2020 van anar tots a parar a la galleda d’escombraries. Normalment, per aquestes dates estaria dient-te que cal que transformis els propòsits en objectius i que aquests objectius han de complir un seguit de requisits per poder transformar-se en realitat. Però vaja, que jo –tu fes el que vulguis– he decidit no tenir cap propòsit per a aquest any. Mira, aniré fent, dia a dia, a veure què ens porta la vida.

No és que la meva vida hagi estat sotmesa als designis d’una dura i inflexible planificació, ni de bon tros, però sí que normalment tinc alguns objectius i algunes línies d’acció. A més a més, cada any en diferents moments vaig analitzant si es van assolint i quins canvis he de fer per poder assolir-los. Fins i tot analitzo si segueixen sent vàlids o no per anar adaptant-los als canvis de context i als canvis en les meves prioritats.

En fi. Que no. Que aquest any no penso tenir ni un sol propòsit. Saludarem la vida tal com vagi venint, prenent les millors decisions en cada moment. L’any passat no vaig perdre la parella per qüestió de minuts, de sort i gràcies als magnífics professionals que ens varen atendre. Quan et passa quelcom així tot pren una altra dimensió. No és que no valorés la vida, ni que no fos conscient del regal que tenim, fins i tot et diré que ja fa molts anys que visc la vida que vull viure sense deixar res per demà, però tot i això, quan veus la teva parella al terra sense respirar tot passa a un segon pla.

A més a més, m’he passat tota la primavera tancat, l’estiu semitancat i la tardor encreuant els dits perquè la meva filla no agafi la Covid a l’escola. He adaptat la meva manera de treballar, he renunciat a molts projectes de manera voluntària, me n’han anul·lat alguns i hem canviat el nostre estil de vida per adaptar-nos a les necessitats que tenim ara. La vida m’ha desmuntat molts dels plans que tenia, fins i tot sent tremendament flexibles.

Vaja, quelcom similar al que li ha passat a mig mon. Jo no dic que el meu cas hagi estat especial, ni de bon tros, el que sí que dic és que jo ja no faig més plans. Tinc unes grans línies mestres i prou. Tinc la mirada posada a llarg termini, però treballo centrat en el dia a dia, intentant deixar un món millor, viure la vida sense fer mal a ningú, anar a dormir tranquil, estimant els meus, deixant de patir per coses absurdes i irrellevants i posant el meu talent al servei de la gent.

Ni vull posar-me més en forma, ni vull planificar les vacances, ni vull perdre pes. Tampoc vull aprendre a tocar un instrument, ni un nou idioma. No aniré més al gimnàs, ni trucaré a persones a les quals no els importo ni molt menys faré una dieta restrictiva que m’estressi per tornar a recuperar els quilos perduts en unes quantes setmanes i ni de bon tros penso deixar de menjar xocolata.

Només em limitaré a anar prenent decisions seguint una màxima: que tinguin sentit per a mi i les meves prioritats. I tinc un consell per a tu, com a psicòleg i com a Tomàs: t’animo que facis el mateix, que visquis una vida amb sentit per a tu, que prenguis les decisions que calgui, amb valor i determinació, i que no deixis res per demà aprofitant totes les oportunitat que tinguis per sentir-te viu. Ben mirat, potser sí que aquests ja són uns bons propòsits...

La vida és massa curta i massa efímera per no ser valent.