Mira on vas

Tinc dos gossos. Deixeu-me que us els presenti. Potser podem aprendre alguna cosa d’ells. El més jove dels dos es diu JeanLuc. És un Bover de Berna que pesa prop de seixanta quilos i té uns quatre anys d’edat.

La més gran d’edat es diu Vilu, és un Border Collie i té uns set anys.

Sovint vaig a la muntanya amb els dos i m’encanta observar com es comporten, què fan i com exploren. Sovint, quan veuen un riu, un altre gos o un llac hi van corrents excitats i contents. Però cadascú té un estil diferent en córrer. La Vilu acota el cap, clava la mirada en el seu objectiu i va a tota velocitat traçant el camí més curt entre ella i el seu objectiu. Un cop s’ha activat ja no fa cas a cap estímul més. Ja la puc cridar que ella va directa al llac.

En JeanLuc també hi va, però té un altre estil. Comença a córrer però mirant cap a darrere per veure si el segueixo i si estic tan content com ell. Córrer mirant enrere no és una bona idea i cada cop que ho fa en JeanLuc ho puc comprovar.

En primer lloc va més lent, en segon lloc es desvia del seu objectiu i en tercer lloc va topant amb arbres, pedres o el que sigui que es posi al seu davant.

Mentre el JeanLuc tot just ha fet alguns metres i ha rebut alguns cops, la Vilu ja està saltant de quatre potes al llac.

Sovint m’he trobat persones JeanLuc i persones Vilu. Permeteu-me que m’expliqui. Algunes persones estan més pendents del que fan els altres que de la seva pròpia vida i quan ho veig no puc evitar pensar en el JeanLuc.

Mentre mires el que fan els altres, la seva vida, la seva feina i els seus assoliments, estàs perdent de vista el teu objectiu i el teu destí. Sense rumb, aquells que estan més pendents dels altres que de si mateixos van donant-se cops, sense un objectiu clar, sense focus i sense un camí per seguir.

Un cop s’adonen que les persones Vilu ja han arribat al seu objectiu, s’empipen i això és normal i fins i tot desitjable. La ira és una emoció bàsica que ens diu que no podem tolerar determinades coses i que hem de fer quelcom diferent. La ira ens diu que ens hem d’allunyar d’allò que ens genera ira. De fet la ira que senten les persones JeanLuc és la conseqüència de veure que no estan avançant tant com les persones Vilu.

Però les persones JeanLuc no saben interpretar adequadament aquesta ira i en comptes d’aprendre que és millor fer el teu camí sense mirar el que fan els altres, projecten la seva ira cap a les persones Vilu. Es pensen que sense persones Vilu no tindrien problemes, però no es poden equivocar més.

El problema del JeanLuc no és la Vilu, el problema de JeanLuc és que corre mirant el que fan els altres en comptes de focalitzar-se en el seu objectiu. Cap més.

I tu? Quin tipus de persona ets? Mentre mires el que fan els altres no estàs fent. Mentre enveges la vida dels altres no estàs vivint la teva. Mentre vols la feina dels altres no estàs llaurant-te un currículum brillant. Mentre culpes un altre de la teva frustració no estàs fent res per millorar la teva vida.

Jo sempre ho he tingut clar, en l’àmbit personal i com a psicòleg, la vida somriu a les persones Vilu, aquelles que es fixen un objectiu i van per ell, sense estar pendents dels altres, del que diran, de què fan i de com viuen.