Viure amb angoixa

Confonem estar nerviosos amb patir angoixa i això és molt greu, ja que ens acostumem a patir un trastorn psicològic greu que arriba de manera discreta i molt sofisticada i ens fa passar-nos de revolucions

Viure amb angoixa

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

La major part de persones que acudeixen a consulta per un trastorn d’angoixa ho fan després d’haver-lo patit de quatre a sis anys, just quan la seva parella els ha deixat, els han fet fora de la feina, han tingut un accident de cotxe o han patit un atac de pànic.

L’angoixa arriba a poc a poc, de manera insidiosa. Al principi creiem que és estrès i busquem un motiu per justificar-lo. A la llista de culpables sempre hi ha la feina, un cap incompetent, una parella que no ens atén, uns fills exigents o una economia per sanejar.

L’estrès, a diferència de l’angoixa, té un origen i un detonant clar, és més intens i dura menys. L’estrès entra per la porta gran, és molt intrusiu i li agrada fer-se notar histriònicament. L’ansietat, no. L’ansietat és subtil, punyetera, discreta i molt sofisticada. A poc a poc ens pren la son i no ens deixa descansar, activa el nostre sistema nerviós i ens provoca sensació de mareig, suor, palpitacions, sensació d’ofec, molèsties a l’estómac, pressió al pit, vertigen i sequedat de boca. També ens fa estar irritables, ens excita, ens fa veure perills per tot arreu i ens tensa. Ens fa perdre l’interès per la vida i per fer tot allò que ens agradava fer, ens fa mandra anar en bici i oblidem els nostres hobbies. L’angoixa fa que ens sentim petits, amb por i insegurs.

Amb aquest panorama cometem errades, no ens podem concentrar, sentim preocupació per tota mena de calamitats futures, preveiem un futur fosc i els nostres pensaments es tenyeixen de pessimisme.

I tot això a poc a poc, sense adonar-nos-en, fins que un mal dia prenem consciència que no som ni la meitat del que érem. Intentem relaxar-nos i compensar-ho com podem. Alguns amb el menjar, altres amb la beguda, hi ha qui ho fa amb drogues i qui ho fa amb l’esport, sempre de manera impulsiva o compulsiva.

Ara ja tens clar què suposa viure angoixat. Sí, ja sé que mola tenir una vida hiperactiva, una agenda superplena i no parar a casa per a res; però això d’anar a tope o de portar el teu equip a tope no té cap sentit, ja que com has pogut veure el rendiment en l’àmbit cognitiu és pitjor, la qualitat de vida és inexistent i, a més a més, ens hi estem jugant la salut mental i física.

Sí, amb l’angoixa passa com amb els cotxes. Si portes un cotxe passat sempre de revolucions, s’acabarà espatllant. Potser serà el motor o la transmissió o potser serà el cor, l’estómac o una malaltia autoimmune...

Irritables, insuportables, pessimistes, esgotats i mal descansats, ja no ens aguanta ningú, cometem errors a la feina, patim molt i entrem en un cercle viciós que ho complica tot.

Ara que som a casa intentem gestionar l’estrès que ens provoca la pandèmia per poder gestionar l’angoixa vital que tenim. Intentem redefinir la nostra vida. Triem unes altres prioritats. Intentem-ho. Fem-ho. Si som capaços de fer-ho, aquesta pandèmia no haurà estat en va...

Per cert, la pandèmia ens estressa, el que ens angoixa és la vida que portem... Ara no li carreguis el mort al coronavirus...

tracking