x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Conte d'estiu

La faula del Pol i les ulleres

No són unes ulleres, són molt més que això i el remitent és algú absolutament inesperat. La vida del Pol està a punt de canviar. Perquè ha de canviar, per ell i pels altres.
La faula de Pol i les ulleres

La faula del Pol i les ulleres

La faula de Pol i les ulleres

Actualitzada 12/08/2019 a les 07:53
    Gabriel Fernàndez Andorra la Vella
No fa ni 24 hores que té l’aparell i no es pot dir que la seva vida hagi canviat. I és que, per bé que no els va veure ni tocar, al final, no deixa de ser un fet insòlit haver establert contacte amb éssers d’altres planetes. El paquet no estava gaire ben embolicat, gens. Quatre papers de diari de fet, cap material que es pogués considerar de fora del planeta. La capsa (va trigar molt a obrir-la) de cartró. I a dins unes ulleres model Ray-Ban de les antigues i una nota.
No són unes ulleres. No només.
El Pol té 23 anys i és venedor en una botiga d’electrònica. Prim com una agulla, ulls verds, sempre roba ampla i un serrell model galeta que passeja pel seu front d’esquerra a dreta defineixen el seu aspecte. El seu comportament és, ha estat i fins avui semblava que seria sempre discret i altament prudent. El d’una persona que domina la posició dels radars de la vida quotidiana i vol viure sense ser detectat. No té xicota ni xicot, surt molt poc i viu en un pis de propietat de la família. La seva pell, blanc lacti, denota que molt no li toca el sol.
L’aparell. Les ulleres.
A mi? Això és una broma d’aquells de la botiga…
I se les posa. I els segons posteriors nota com unes mans, per dir-ho d’alguna manera, li estan potinejant el cervell. Alguna cosa passa.
És com si em canviessin els pensaments de lloc.
Dona’ns uns segons més per acabar la sincronia.
Una veu femenina, ben dibuixada, amb tots els matisos possibles de competència i complicitat, li xerrava. Les paraules no anaven a les orelles, anaven directament al cervell.
Aquestes ulleres et faran veure les coses com són i no com semblen, o això esperem, és un experiment basat en el vostre comportament. Fa segles que us estudiem.
I per què jo?
Perquè el que fas i el que ets està molt a prop, un 87%, i és molt inhabitual. Necessitàvem un còmplice pur. Aquestes ulleres només les podràs utilitzar tu.
I jo què en trec?
Veuràs el teu món tal com és en realitat.
D’acord. Però si no vull seguir me les puc treure?
Quan vulguis tu, però si te les treus queden desactivades per sempre.
La resta és acció. La d’un dia normal que no té res de normal.
–Hola, bon dia i perdó per trepitjar...
–Bon dia.
Mira l’imbècil aquest, cada dia té més cara de gilipolles, i sempre demana perdó per trepitjar, cony, doncs no ho facis…
I això que sempre havia pensat que li queia bé al senyor que fregava les escales…
La primera parada, com cada matí abans d’anar a treballar, a la cafeteria de la cantonada.
-Un cafè amb llet i una magdalena.
-D’acord.
…/…/…/…
Sempre havia sospitat que aquest cambrer no pensava gaire, ni per bé ni per mal.
Llegir el Diari d’Andorra abans de començar a la botiga, ubicat en un racó on no el molesta mai ningú, és un dels pocs plaers que el Pol ha aconseguit ubicar en les seves rutines.
“Andorra és una terra solidària on sempre ens ajudem tots i estem molt contents de tornar a organitzar aquesta iniciativa solidària.”
Ha pujat el lloguer dels pisos que té en propietat un 75% els darrers dos anys i paga en negre els seus empleats. Si li apugen els impostos s’emportarà les empreses d’Andorra. Això sí, és cert que presideix tres entitats que fan tot d’actes de beneficència.
Com? També em donaràs dades sobre les notícies?
La idea és que vegis el món tal com és.
“Hem d’aturar el consum d’alcohol a les festes de Sant Julià.”
Vol impedir que els joves d’ara s’ho passin tan bé com ell quan era jove.
“No sé què faré a les properes eleccions, no sé si em presentaré.”
Té totalment decidit que es presenta.
“No podem vendre les nostres muntanyes, hem de preservar-les, ens estem venent el país.”
No donarà ni una solució perquè no en té cap que pugui donar de menjar la gent i fer el que diu.
“La justícia és igual per a tothom.”
Ha, ha, ha, ha, ha!
“Volem el millor per als ciutadans, el repartiment de càrrecs i cadires és el menys important.”
Ha, ha, ha, ha, ha!
Escolta, que hem quedat que em diries quina era la realitat, pregunta el Pol mentre a cada lectura de titular segueix el consegüent complement d’informació.
És que és aquesta, riuen del que diuen.
Per què?
Ho deuen trobar divertit.
No estic gaire segur de voler continuar amb l’experiment.
Si acabem de començar!
Sí, però no veig gaire què en trauré.
La veritat, et sembla poc?
El Pol acaba el Diari, el cafè, la magdalena i surt al carrer. Fins a la feina hi ha uns escassos 75 metres.
Mare meva, quin cul!
Afirma (sense dir-ho) el primer transeünt després de creuar-se amb una senyoreta rossa i russa.
És meu! És meu!
Discuteixen dos bessons d’un any per un ninot d’Spiderman al carro en el qual van plegats.
–Què fots amb ulleres?
Li diu el Kevin, company de feina, només veure’l entrar per la porta.
Li queden bé i tot, li treuen la cara aquesta d’idiota permanent.
–No res, és una prova. No són definitives.
–Doncs no te les treguis que et queden molt bé.
Remata amb un somriure la Kira, l’encar­regada de la botiga.
Pobre, li queden fatal, si ja tenia cara d’inadaptat ara encara més.
Falten cinc minuts per obrir i el Pol busca refugi al lavabo de la botiga. Un habitacle petit i desagradable, amb un mirall petit. Ja està decidit. Ulleres fora. La curiositat de formar part d’un nou canal extraplanetari és forta però pesa més no desfer la seqüència diària de calma i situacions repetides. La gran aventura és no tenir cap aventura. Però abans de treure’s aquelles ulleres antigues que el fan semblar Michael Douglas a Un dia de fúria, té un reflex que vol respectar.
Què passa si em miro al mirall?
Hola Pol, les persones que ja han participat en aquest experiment acostumen a trigar molt més que tu a deduir que aquesta és l’etapa final de l’experiment. Pel que sigui, els pot més la curiositat o la vanitat de saber-se únics. O la necessitat de compartir-ho amb algú. La vostra civilització ens sembla apassionant però hem detectat després d’observar-vos molt que teniu un problema cada cop més gran per discernir entre el que passa i el que creieu que passa. Però és molt d’hora encara per al vostre món. I, a més, compteu amb gent com tu.
D’hora per al nostre món? Gent com jo?
Sí, Pol. La solució als problemes de la Terra està en la seva gent i tu ets un excel·lent representant de la teva espècie. Tens salut, tens intel·ligència i els teus valors acaben i comencen tots en una mateixa frase: tracta els altres com t’agradaria que et tractessin a tu.
I?
Només has de ser tu mateix però no t’amaguis del món. Participa-hi i deixa que et vegin tal com ets. La solució està en la gent com tu, per als que ja han fet de la mentida una manera de viure no hi ha gaire esperança que puguin ajudar a arreglar les coses.
D’acord, ho intentaré.
El Pol es va treure les ulleres. I mai més va provar si funcionaven. Aquell dia no va passar res d’especial. Ni el següent. Però ell i molts altres (la resta de participants en l’experiment) van començar un camí cap a intentar ser part de la solució i no del problema. Tan senzill, tan obvi. Tant com que ens ho van haver de venir a dir des de l’espai exterior.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts