x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Conte d'estiu

Un dia amb nét

Al padrí Miquel, que no suportava les criatures, li van encolomar el Marc, perquè la Neus i la filla, Jana, anaven a fer no sabia què, “coses de dones” li van dir. I sort que el nen ja no era cap nadó.
Un dia amb nét

Un dia amb nét

Un dia amb nét

Actualitzada 29/07/2019 a les 12:06
Si la gent gran dorm menys amb el pas dels anys, i tendeix a matinar, mai no avança a despertar un infant amb il·lusió; només cal recordar el matí de Reis, o de Nadal. I així, ben d’hora, el Marc picava la porta del dormitori dels padrins:
- Iaio, ja és hora?
- Ja vinc.
I després de prendre begudes calentes, la parella va baixar al garatge. Mentre carregava al cotxe l’equip i les bosses amb els entrepans i les begudes que havien preparat les dones, l’avi, pensant que el noiet se sentiria important, li va preguntar:
- T’atreveixes a seure al davant?
- I tant, va rebre com a resposta acompanyada d’un gran somriure. Però on anem i a què fer?
- Ja et vaig dir que seria una sorpresa. Em sembla que t’agradarà.
En seure i cordar-se el cinturó, el convidat va arrufar el nas, mentre inspirava.
- Padrí, què és aquesta pudor?
- El tabac. Ja saps que tinc el mal costum de fumar. Ja apago el cigarret. No pateixis, al cendrer, que no s’han de llançar burilles a terra. I obriré les finestres.
S’ho podia haver estalviat. El vent saharià els va atacar, angoixant, cremant ja en aquella hora matinera.
- Potser que baixi la temperatura del climatitzador, però després hauré de tancar...
- Val, va respondre la criatura.
I van tirar cap a Engolasters, fins a l’aparcament del restaurant, per continuar a peu fins a la vora de l’aigua, carregant estris i queviures. L’home va muntar un parell de canyes plegables, tot ensenyant-li com es feia l’alumne atent. Després va enganxar esquers als hams i va llançar l’aparell de la més gran. Un cop parada, va donar l’altra al nét.
- Has vist com ho he fet jo? Doncs ara et toca. Agafa el fil amb aquest dit i el deixes anar en el moment que el plom surti enlaire.
Era de preveure; el Marc no va encertar amb la maniobra a la primera. No va lliurar el sedal a temps, i es va trencar amb un espetec. El jubilat, amagant el somriure, va tornar a passar un pes, lligar-hi un giratori, a aquest un ham muntat i va tornar l’equip al nen. Aquesta vegada, l’aprenent va treure el dit massa d’hora i el xof del plom en travessar la pell de l’aigua es va sentir a uns pocs metres de la riba. Un parell o tres d’intents més i, finalment, va encertar el corrent de l’estany.
El Miquel, a cua d’ull, ja havia vist que la primera canya havia acotat el cap amb força un parell de vegades i el mantenia abatut. Ara era el moment de la segona prova per a l’alumne:
- Em sembla que han picat. Vols treure-la tu? Només has de girar la palanqueta del rodet per anar recuperant el fil. Amb força, però a poc a poc i sense parar. Perquè si t’atures, es pot escapar la truita. Així, molt bé.
I no, no es va escapar ni podia. L’animaló s’havia empassat l’ham ben a fons. No era cap imprudència deixar que el Marc acabés de posar-lo a terra, aixecant-lo pel fil, mentre l’avi treia de la motxilla un drap, l’eina barreja de tisora i tenalleta i la xarxa rematada amb una corda per mantenir la captura a l’aigua, viva.
Viva? No pas aquesta. L’home, amb el sentit de l’estalvi de la generació, va voler recuperar l’ham d’una forta estrebada que va destrossar el peix per dintre, amb una gran hemorràgia. l el nen va començar a plorar sense poder contenir-se.
- Pobra truita, quin mal!
- No tornarà a passar. A les properes els tallaré el fil arran de boca. I només ens n’emportarem quatre, les justes per sopar, una cadascú, com mana l’ecologia.
Però el nen no es consolava. Es va desentendre completament de les canyes. Va anar a la bossa deixada a l’ombra, va treure un refresc encara no gaire rescalfat i va començar a beure.
El seu disgust no era res comparat amb la desil·lusió de l’home, que havia volgut recordar aquells dies de la seva infantesa, quan el padrí Manel li va ensenyar les beceroles de pescador a la mar des d’aquella escullera on va veure enfonsar-se el primer suret vermell i blanc, i va sentir la resistència lleugera dels seus primers peixets que l’àvia Encarna els fregiria per al sopar.
Recordava des de l’enyor i també amb la voluntat de trametre a una nova generació la pràctica d’aquell esport de lleure que ningú semblava haver heretat. Fins i tot havia pensat ja –amb un somriure entremaliat d’infantesa recuperada- portar el Marc a cal Pintat i que triés una canya i la resta d’equip per a la mar, i que així la Jana es veiés obligada a portar-lo a la costa més d’un cap de setmana.
Passada una altra estona, llarga com el passeig -més aviat curta- del noiet entre l’arbreda, el Miquel va caure en la que podria ser la millor compensació al sentiment ofès, infal·lible per a l’edat: li va donar el mòbil, aquell modern que li havia regalat la Neus per l’aniversari, ple de variants, d’aplicacions semblava que els deien, i que no havia fet servir ni pensava fer servir mai.
El nen el va acceptar i, encara millor, va recuperar el somriure. Abans que acabés de desconnectar-se del món per una llarga estona, el Miquel va gosar dirigir-li l’atenció i la mirada cap a la xarxa submergida on jeia erta la truita esventrada de la discòrdia i nedaven, ben vives, dues més.
- Ho veus, Marc? Aquestes no han patit gens. Esperes que piqui la quarta? Llavors recollirem, esmorzarem, plegarem i anirem al restaurant: jo prendré un cafè i tu el que vulguis. Potser et vindrà de gust un gelat, amb aquesta calda?
- Ai sí, un gelat. Que guai!
- I ara què fas?
- Recollir totes les deixalles en la bossa buida dels entrepans. No s’han de deixar aquí, embrutant l’herba ni la terra i que puguin caure a l’aigua...
- Sí, però tampoc no cal tornar-les a casa. Veus aquella garita de fusta? Doncs a dintre hi ha un contenidor. Quan acabis, o quan marxem, ho pots llençar allà.
- No ho sabia...
- No et preocupis, que ningú no neix ensenyat.
A taula, a l’ombra, sense pressa, amb l’agilitat pròpia de la nova generació i sense dissimular el riure a cada errada del Miquel en l’intent de penetrar els secrets de l’enigmàtica electrònica, l’alumne passat a mestre va deixar instal·lats jocs que al padrí li faria gràcia practicar: solitaris de cartes, trencaclosques, partides d’escacs de nivell elemental...
I sobretot, el whatsapp. Així van quedar connectats pel pont invisible sobre l’esquerda generacional. Més practicable, tanmateix, que la comunicació de pares amb fills adolescents. Padrí i nét difícilment tornarien a esmentar res que tingués cap relació amb la pesca.
Però parlarien, i molt, i sovint: dels estudis successius del qui creixia, d’històries antigues, familiars i alienes, de notícies diverses, de llibres, cinema, televisió... sempre compassant continguts amb l’evolució del més jove. I sempre, també, al voltant de la irrenunciable afició comuna: el futbol; més aviat el Barça.
Uns quants anys més tard, seria el Marc amfitrió d’un Miquel ja de caminar lent, dificultós i amb bastó. El va portar on no havia anat des que va “pujar” a Andorra feia més de mig segle: al Camp Nou. I no qualsevol dia, que aquell dissabte venia el Madrid.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts