x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Conte d'estiu

CODI 76: excursió

Cridaven, li arribaven mots sense sentit. Es va girar i llavors va entendre l’esverament, aquella gent cridava el gos que s’havia apropat a la seva roba i s’havia endut les maleïdes sabatilles.
Excursió de muntanya

CODI 76: excursió

Excursió de muntanya

Actualitzada 15/07/2019 a les 07:04
    Roser Suñé Andorra la Vella
Aquell matí va aixecar-se més aviat que el que acostumava a fer, feia calor i tenia ganes d’anar a la muntanya. Feia dies que no s’havia posat les botes i agafat els bastons de caminar. Avui semblava un bon dia per fer-ho. El cel d’un blau intens sense cap núvol acompanyava a sortir.
Va preparar la motxilla amb unes quantes coses per menjar, aigua i crema per al sol... Tampoc volia tornar recremat i amb la pell encesa. Després d’un cafè amb llet i un petit entrepà, va baixar cap al garatge per agafar el cotxe. Havia decidit que pujaria fins als estanys de Siscaró i si s’animava faria el tomb fins a les basses. Era un camí on les flors i el rierol acompanyaven tota l’estona de pujada i la feien més suportable.
Al garatge van començar els problemes, les botes no apareixien per enlloc. Recordava haver-les portat feia quasi un mes, quan va acompanyar aquell grup de francesos que el creador de projectes li va encolomar per anar a Fontverd. I després havia d’haver-les guardat a la seva capsa, però no hi eren. Va remenar uns quants embalums més, va trobar totes les botes d’esquí, de córrer, però les blaves de muntanya que havia estrenat l’any passat no hi eren. Pensava i pensava què n’havia fet, ni la més remota idea... Hauria de marxar amb les tennis, que també servien...
Al posar el cotxe en marxa va notar un soroll estrany, com una mena d’esbufec que no sabia ben bé d’on venia. La marxa enrere no entrava, ho va provar un cop, dos i res, no hi havia manera humana de fer-la entrar. Semblava que el Siscaró hauria d’esperar una estona més. Va decidir deixar el cotxe i agafar la moto, no era l’ideal, però amb la petita motxilla ho podia fer i així no perdria tot el matí i després ja s’ocuparia del cotxe. Era dissabte i tampoc no trobaria ningú al garatge Y12, havia d’esperar al dilluns, a primera hora.
Quan arribava a la cruïlla d’Engolasters, camí cap a Incles, va veure un corrua de cotxes aturats, ara què devia passar? Es va adreçar al conductor del cotxe que tenia al costat i aquest li va dir que havia de passar una cursa de patinets, que en tenien per a uns quinze minuts. Doncs, paciència va pensar, havia perdut una horeta, però a les deu podria començarà a caminar.
I finalment, a les 10.30 hores passades iniciava la pujada cap al Siscaró. Ja va notar a l’inici que les sabatilles que havia agafat no anirien gaire bé, notava el peu encaixonat i amb la calor que havien anunciat, acabaria patint una mica. A les dotze arribava al primer estany, s’havia hagut d’aturar unes quantes vegades, fins i tot s’havia tret les sabatilles una estona per deixar respirar el peu, però cada cop se li feia més feixuc anar avançant.
Al costat del llac, hi havia un grup de gent amb uns gossos, se’n va separar perquè no tenia ganes de xerrar. Descalç es va apropar a l’aigua i hi va submergir els peus, quin alleujament, quin descans. Va tancar els ulls i va respirar a fons. Què més podia demanar? El paisatge era esplèndid, l’aigua freda però suportable; havia arribat tard, molt més tard del que volia, però al final, seia al costat de l’aigua i s’oblidava de totes les cabòries que l’havien perseguit durant la setmana: que si hores per recuperar, que si nous ordinadors per als de màrqueting, que si canviar els visors de la tercera planta... I això que la seva parella era fora, a una formació a Barcelona i havia estat tranquil a casa: ni sopars, ni trucades, ni... Sofà, sèries de televisió i alguna partida de bits.
De cop va sentir uns crits, primer no va saber veure d’on venien, ni què deien... Va veure el grup de gent que l’assenyalava i cridava, li arribaven mots sense sentit. De fet només entenia: vine, vine, quiet... Es va girar i llavors va entendre l’esverament, aquella gent cridava el gos que s’havia apropat a la seva roba i s’havia endut les maleïdes sabatilles. I el pitjor és que s’havia ficat a l’aigua arrossegant-ne una amb el morro i sense cap intenció de deixar-la anar. Carai amb l’animal, ara sí que l’havia feta bona; havia de recuperar el calçat perquè si no la baixada seria compromesa.
Caminant a vora del llac, vigilant de no fer-se cap ferida als peus, es va apropar als amos del gos, que no sabien com fer-lo venir. L’animal tot satisfet s’endinsava llac endins, i s’anava girant com si encara es rigués de tots ells. Va fer una darrera embranzida, va capbussar part del cos i al sortir, la sabatilla ja no hi era.
I ara què, va pensar. El grup es va agombolar al seu voltant i un dels joves es va disposar a fer una estona de recerca a dins de l’aigua. Ho va provar un seguit de vegades, però res de res. El fons era tèrbol i només movia terra i més terra. El noi es va excusar, no sabia què més fer. El gos enjogassat corria a banda i banda, completament impune davant la seva malifeta.
Es va carregar de paciència, va agafar el mòbil per trucar al seu germà i demanar-li que li pugés unes sabates per poder baixar. La bateria anava justíssima i només sentir la seva veu es va aturar.
El robot Z10 està content, pensa que li ha sortit un relat prou entenedor i que el cap de secció estarà content de la seva prestació. Encara està a prova i sovint té dubtes sobre el que ha de fer. Avui li havien encomanat un record on el paisatge fos protagonista. Havia mirat un munt de fotos i finalment havia triat aquell racó i havia construït una història una mica boja, encara sense final. No havia vist mai un gos, ni un llac, ni... Però s’havia divertit inventant aquell dia d’excursió que era el paràmetre on havia de col·locar la seva creació, CODI 76. Ara havia d’esperar i comptar quants compradors hi hauria. I si tenia èxit potser podria canviar de codi, n’hi havia un munt i tenia ganes d’assajar-ne altres. Els records es venien bé, perquè sempre hi havia algun client que remenava les pàgines i acabava comprant. Quin invent més exitós.
  • #1 Joan Manel Pasco
    (18/07/19 04:35)

    Me he trobat bastant identificat dintre de dues horas sortire per arribar a pescar a Tristaina ben clar que será pesca sense mort
    I a veure quina aventura pasem

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts