x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

'Bonjour Madame'

Un perfil de la mestra Denisa Font
Denisa Font

'Bonjour Madame'

Denisa Font

Actualitzada 21/10/2019 a les 07:26
Encara no fa gaire que es va trobar amb una de les antigues alumnes pel carrer, tan absorta en la pantalla del mòbil que no la devia veure. Li va retreure amb l’amable fermesa pròpia de qui ha dedicat tres dècades a educar la canalla: res no pot ser tan important que no pugui aixecar la vista un moment per dir: “Bonjour maîtresse.” Centenar són els avui polítics en exercici, metges, empresaris,professionals liberals, pagesos, que van passar sota la seva tutela i que és així com, respectuosament, s’adrecen a Denisa Font cada cop que es creuen amb l’antiga mestra. Un orgull veure’ls, assegura.
Font, filla de Prats –nascuda “als quaranta”, sense més precisió, petita concessió a la coqueteria–, va créixer en aquell Canillo familiar on la gent passava les vetllades “menjant quatre castanyes i explicant-se coses de bruixes, que de petita m’agradaven molt”. A casa tenien electricitat i un aparell on la família escoltava Radio Andorra i el parte a Radio Nacional de España. “Encara recordo allò de Son las diez en el reloj de la Puerta del Sol.” A casa també tenien telèfon, l’únic del poble, però quan trucaven a Canillo els de la centraleta havien d’anar a buscar la persona. Si era una conferència amb Espanya potser l’aconseguien per a l’endemà i a França només es podia trucar des de La Poste.
Ella va anar a l’escola francesa, que aleshores compartia edifici (el que ara allotja els serveis de policia i els padrins) amb l’espanyola, dirigida aquesta darrera per un matrimoni de filiació franquista que va substituir l’antic mestre republicà. La francesa era ja mixta i, sobretot, laica. Escolaritzar-hi la petita era una opció quasi de rigor per a uns pares que havien treballat sovint a França, com tants canillencs de l’època: la mare –de cal Toni del Forn–, collint raïm al costat de Narbona i Béziers, on també es dirigia el pare els hiverns, quan no era imprescindible a la casa paterna, per treballar a la vinya. Més endavant es guanyaria el salari a Luzénac, a la pedrera i la fàbrica de talc.
A Denisa, com era de rigor al seu temps, li hauria tocat deixar més d’hora que tard l’escola, aprendre a cosir, ser mestressa de casa. Més encara sent filla única. Però, ai, treia bones notes i volia seguir estudiant. La directora va fer de mitjancera amb els pares i ells, un pelet a contracor al principi, la van deixar marxar a seguir-se formant a França. Tenia claríssim que volia ser mestra. Ho tenia clar des dels jocs infantils, en què fingia impartir classes a la canalla de Prats.
A Perpinyà l’esperava l’internat, regit per una dona “soltera i molt estricta”, d’on només tornava a casa per vacances, Pasqua i Nadal. A l’hivern, amb el port tancat durant mesos, havia de fer una travessa de jornada sencera per Puigcerdà i la Seu. Els anys a la capital francesa li van obrir els ulls a la cultura. Si aquí a penes hi havia l’opció d’anar un cop per setmana al cinema Principat i veure allò que permetia el bisbe –Marcelino, pan y vino, la primera pel·lícula que recorda haver vist–, a Perpinyà eren freqüents les sortides a veure teatre clàssic, exposicions i, en matèria de cinema, propostes amb una mica més de densitat i menys mel·líflues que les que deixava passar la censura episcopal.
Acabada l’École Normale i obtingut el títol, es va integrar al cos de mestres de l’escola francesa a Andorra, el 1963, i durant els tres primers anys, abans de ser titular, va voltar per les escoles d’Erts (la primera), Anyós, Ransol, Sispony, Llorts, allà on l’enviaven. El primer any era el camió de la llet el que l’atansava fins a l’escola. El segon ja s’havia comprat cotxe: 75.000 pesetes invertides en un Volkswagen Escarabat, el primer dels tres que tindria al llarg del temps; l’últim, amb 46 anys a la carrosseria, restaurat i llest per cedir-lo per ser exhibit.
Trenta-sis anys fent de mestra li han reportat un parell de condecoracions de la República i, sobretot, satisfaccions com haver empès els inicis de gent com Magda Marquet, “una noia molt intel·ligent i que ara ha muntat el seu laboratori d’investigació científica a San Diego”.
També va tenir temps per dedicar-se a la cosa pública –“lògic, el pare havia estat cònsol i conseller general dos cops”, argumenta– i més enllà de militar en associacions de tot tipus es va integrar a l’equip de govern del comú canillenc entre el 2000 i el 2004, com a consellera de Cultura. Amb un fill ministre va fer un pas enrere. Però els afers de la parròquia, i del país, encara li ocupen la vida. Ara, però, des de la tertúlia de les tardes al Jimmy.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts