x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

Ànima exploradora

Un perfil de l'alpinista Stefi Troguet
L'alpinista Stefi Troguet

Ànima exploradora

L'alpinista Stefi Troguet

Actualitzada 14/10/2019 a les 07:23
Quan va arribar el moment que desitja gairebé qualsevol adolescent criat a les muntanyes, el de llançar-se a la conquesta de la gran ciutat durant els anys universitaris, a Stefi Troguet (Encamp, 1992) l’alegria li va durar poc: a les dues setmanes d’aventura urbana ja va dir prou i la família se la va trobar trucant amb insistència a les portes de casa. “Em volien matar”, riu. Però és que de seguida havia constatat que el ciment no era el seu hàbitat, que es trobava sola i perduda, que no li agradava caminar pel carrer i no trobar-se ningú que conegués ni de vista, “ser transparent” per als altres. Sobretot trobava a faltar les muntanyes.
De l’atracció que els cims han acabant exercint sobre ella, l’alpinista culpa el pare: “Ell també va ser monitor d’esquí i jo vaig créixer amb uns esquís als peus.” Des de ben joveneta havia trescat per les muntanyes del país, des dels estius a les colònies d’AINA; havia participat en competicions d’esquí, havia pujat els pics andorrans. I cada diumenge de la vida la família –una vintena de persones– es reunia i se segueix reunint a la borda dels Cortals, convertit en un ritual ineludible.
Però, tot i això, confessa, en realitat mai no s’havia plantejat enfilar-se tan amunt com s’ha proposat ara –fer els catorze vuitmils– fins fa pocs anys. “Un cosí em va proposar fer la Pica d’Estats i aleshores em va semblar un gran repte.” En coronar aquella primera ascensió que ara li sembla tan “banal” va descobrir unes sensacions “brutals” que se li van infiltrar en les venes i ja no va deixar de perseguir-les. Així, ja s’ha enfilat al Nanga Parbat i al Manaslu. “Mira, l’Everest és el que menys gràcia em fa, tan massificat com està; prefereixo buscar d’altres cims més verges, que siguin més aventura, no tan comercials.”
Una recerca de les aventures que li ha deparat una bona quantitat de seguidors a les xarxes socials. El pare, un gran aficionat a la fotografia, li va regalar una càmera perquè retratés aquells llocs on ella s’enfila però on no pot arribar el comú dels mortals. A ella, admet, no se li va donar gaire bé, així que va optar per un aparell més senzill i aquí sí que s’hi va sentir còmoda. Amb concessions al modern postureig: riu divertida quan se li pregunta per aquest ritual de pintar-se els llavis ben vermells en assolir un pic. Antes muerta que sencilla. “Al final hi ha força gent que em segueix, em diuen que soc els seus ulls.”
Així que els entorns per conquerir li deparen molta més satisfacció que aquella vida urbana de la qual va fugir cames ajudeu-me després de només quinze dies de prova. “I mira que havia viatjat i havia conegut grans ciutats, però dir-me que era allà per viure-hi no em va agradar gens.” No casava amb l’ànim inquiet d’algú que abans de descobrir els pics havia provat fortuna en l’automobilisme, participant en curses sobre gel al Pas de la Casa. A la mare li posava l’ai al cor, reconeix. “Se’n va alegrar quan ho vaig canviar per la muntanya... i mira ara.”
Aquell any de retorn intempestiu a casa el va aprofitar molt, contra el que la família s’havia temut: es va treure les titulacions de monitora d’esquí, va iniciar la formació de guia de munta­nya i es va matricular en un grau de gestió d’empreses. Aquell any, recorda, es va quedar “sense vida”, perquè també va anar agafant les feines que li sortien –es finança les expedicions treballant com a cambrera, si cal, o a l’empresa familiar, on ha passat per diferents llocs, explica–. “Així que després de tant de temps guanyant diners i sense temps per gastar-los”, va omplir la butxaca per poder-se permetre agafar les maletes i recórrer Austràlia i Nova Zelanda, el Japó, els Estats Units o Cuba. També va estar un parell d’estius com a voluntària a Bolívia. “Et fa tocar de peus a terra”, assegura. L’ànima de rodamon, reflexiona, segurament té a veure amb el fet d’haver crescut en una família dedicada al món del transport.
I el futur? Confia que estigui escrit a les muntanyes. “A la ciutat segur que no, no penso trepitjar-les més que de visita.”
4
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts