x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

Fill de l'1-O

Un perfil de l'alcalde de la Seu d'Urgell, Jordi Fàbrega
Jordi Fàbrega

Fill de l'1-O

Jordi Fàbrega

Actualitzada 07/10/2019 a les 07:32
Jo soc fill de l’1 d’octubre”, assevera Jordi Fàbrega (Lleida, 1972), mentre apunta cap al testimoni que es va endur amb ell al despatx de l’alcaldia de la Seu: l’urna de la mesa que va presidir en aquella jornada que va suposar un punt d’inflexió a la trajectòria fins aleshores bastant definida d’un pediatre i home de família que mai s’havia imaginat en l’actual tessitura. “Naturalment que tenia conviccions polítiques, com tothom”, però mai no s’havia plantejat res ni remotament similar. Fins aquell dia que recorda amb l’emoció no fingida d’algú que està aprenent els rudiments de la política i la seva teatralitat. El que més el va emocionar? Un veí centenari que era allà, esperant amb paciència mentre aquell endimoniat sistema del cens universal es penjava i repenjava endarrerint les votacions. “Mira que anava lent, però d’allà no es movia ningú, em deien que si s’havien esperat tota la vida per votar ja no els venia d’unes hores.”
Els dies posteriors, amb un Albert Batalla que ja no s’hi tornava a presentar i els amics que el pressionaven, va acceptar encapçalar la candidatura a les municipals per Junts per la Seu. “El més complicat, potser dir-ho a la dona, que va pensar: ‘Déu meu, ara sí que l’hem perdut’”. Quasi cert: home habituat a fer guàrdies de 24 hores, a estar al peu del canó de manera permanent, a formar part de la gestió de l’hospital de la Seu, a la feinada d’aixecar una cooperativa de pediatres (i ara ginecòlegs), assegura que mai a la vida havia treballat tant com des que és alcalde. “Però confesso que m’ho estic passant bé.”
Parlant de feina, la rudesa del dia a dia la va conèixer de ben jovenet: tenia a penes setze anys quan va començar a passar els estius treballant a l’escorxador a la vora de Noves de Segre, amb torns de feina que els dilluns començaven a les quatre del matí. L’oncle els baixava, a ell i al germà gran, quan anava a munyir les vaques. Allà va descobrir que de gran li agradaria ser veterinari. Però no va poder ser: la carrera no es cursava a Lleida i per a la família no era factible enviar-lo a estudiar lluny. Va optar, doncs, per Medicina, mentre seguia acceptant feines per pagar-se els estudis, de bibliotecari a monitor infantil.
A l’hora de triar especialitat, la pediatria li oferia allò que es diu una visió holística i la possibilitat de veure com es desenvolupa un ésser humà. I “és el més similar a la veterinària”, afirma, encantat amb la perspectiva que algú s’escandalitzi.
Fàbrega procedeix d’una família que és “en les tres quartes parts pirinenca”. La branca paterna procedeix de les Valls d’Aguilar. Sent el pare el segon germà, li va tocar marxar de la casa pairal: es va encaminar cap a Lleida, on es va posar a vendre màquines d’escriure. A la futura esposa, també de la zona –de Taús–, la va conèixer pujant i baixant al camió de la llet.
Nascut i criat a Lleida, però, els records d’infantesa de l’actual alcalde de la Seu tenen molt a veure amb els estius mig assalvatjats al barri de Sant Pere, on la família va comprar casa per estiuejar. D’aquella època manté el vessant de boletaire, inculcada pel pare, qui en canvi va veure frustrades les esperances d’ensenyar-li a pescar. “Es necessita massa paciència i no en tinc”, s’explica.
Al llarg del temps sempre hi ha hagut una estona i un espai per a l’esport, d’una manera o una altra. Si de jove va jugar a bàsquet, convertit en pare –ara d’un quasi adolescent de 13 anys– es va involucrar en el Club de Futbol Ciutat de la Seu. “Que és més una ONG que un club”, puntualitza, perquè del que es tracta és que tots els xavals juguin. També de la mà del fill va haver d’esdevenir improvisat actor de teatre, a les funcions de fi de curs de l’escola Albert Vives.
La família es va establir a la Seu fa cosa d’una dècada, després del pas per Barcelona –va exercir als hospitals de la Vall d’Hebron, la Mútua de Terrassa i Can Ruti–. Per al trasllat al Pirineu no li va costar gens convèncer la dona (de procedència valenciana): a ella mateixa li agradava tant que quan la va enganyar per casar-se l’única condició que li va marcar va ser fer-ho a la Seu. Ves per on: al saló de plens de l’ajuntament. Les voltes que fa la vida.
8
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts