x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
Amb cara i ulls

D'aigua i d'obaga

Un perfil de l'empresaria i impulsora de Cal Pal, Maria Reig
Maria Reig

D'aigua i d'obaga

Maria Reig

Actualitzada 17/06/2019 a les 11:41
Explica Maria Reig (Encamp, 1951) que ara per ara s’està jubilant, cosa que no implica deixar d’estar alerta de les coses, sinó evitar les llargues reunions en juntes i consells –“És que ja no tinc paciència, ja passo d’allò que quelcom canviï perquè res no canviï”– i dedicar-se a qüestions creatives. A inocular virus, diu, per impulsar canvis reals. Per això cuida Cal Pal com si fos la nineta dels seus ulls.

Tan immersa en el projecte de recuperar la tècnica de la construcció en pedra seca que –ho vam constatar a l’entrevista– resulta difícil desviar-la de la qüestió. És que la pedra seca, la relació que guarda amb el paisatge del país, argumenta, lliga els andor­rans amb la seva identitat: “Va ser la primera forma que els avantpassats van trobar d’aprofitar els recursos naturals, despedregant els camps per construir els murs.” Més encara, insisteix, a través de l’ús de la pedra seca es pot resseguir tota la història de les valls, des de les mines de plata dels romans fins a les explotacions ramaderes medievals.

Vol, adverteix, “sacsejar consciències”. I propina alguna reprimenda a particulars, comuns i Govern: “Andorra em fa patir molt perquè és un país que destrueix, no conserva; que té una nostàlgia del passat però que sembla anestesiat quan es destrueix” el llegat.

Tot plegat entronca amb la infantesa. A cal Joan Antoni va veure dallar, es va afegir al treball de rasclar i encara ressona el so dels cascos dels bous tirant del carro o de la màquina de batre el cereal. Era la seva, recorda, una casa sempre oberta, on es rebia tothom, independentment de classe i condició. I on ella –“ser filla única vol dir tenir uns pares molt protectors, i per això mateix crec que em vaig afartar i em va forjar un caràcter més independent”– recorda moments naturalment feliços, com els de banyar-se al riu, “amb un fred de nassos”.

Sosté que el món es divideix entre persones de secà i persones d’obaga i humitat. De paisatge i verdor. Per això assegura haver portat “fatal” la vida urbanita a què l’han portat les obligacions com a empresària. Encara que hi ha ciutats que l’enamoren, com Estocolm, justament per la manera com han sabut lligar modernitat, respecte al passat i harmonia amb la natura.

L’empresària i expolítica es defineix com una persona polifacètica a qui mou permanentment la curiositat. Inquieta i moderna. “Crec que sempre m’he avançat als temps”, reflexiona. Com quan es definia com a ecologista i pràcticament havia de suportar somriures sardònics. “Fa quaranta anys no estava gens de moda, es pensaven que només volíem preservar les orenetes... que també.”

La defensa dels animals, tan en voga, va ser per a ella una preocupació des dels primers anys. Segurament perquè això és el que va viure a casa, recorda. De tant en tant etziba allò que “m’agraden tots els animals però només algunes persones”. Una expressió que va sentir al mestre Joan Fontbernat –l’ex-secretari personal de Francesc Macià exiliat a Andorra i autor d’aquell cèlebre Glossari radiofònic–. Li va dir asseguts tots dos en un banc de l’actual plaça Rebés i a ella li va agradar tant que va demanar si la podia prendre prestada.

Quines persones li agraden? “Les que admiro, encara que elles no m’estimin a mi, i les que són bondadoses sense ser ximples.” És a dir, puntualitza, no el bonisme tan en voga, sinó “la bondat volguda”, la capacitat d’integrar experiències dolentes i transformar-les en quelcom de positiu.

A ella, admet, venir d’on ve li ha facilitat les coses “per tenir la meva pròpia economia” i poder tirar endavant amb el que volia fer. Però no li ha estalviat determinats problemes. Com els derivats de ser una dona asseguda entre homes: “M’ha costat 55 anys que respectessin el que deia.”

Fa cara de sorpresa quan li expliquem que en algun retall de premsa expliquen que és dona que cuida molt l’aparença externa. Al final confessa que sí, que no s’està de la “posada en escena” si l’ocasió ho requereix. Però que més aviat el que passa, puntualitza, és que per a ella és important l’estètica pel que té d’harmonia i que l’aplica al vestuari, sí, però també a la cura del jardí o la cuina. A l’afició a l’art. Contemporani, puntualitza. La perfecció clàssica no l’emociona com un Bacon, posem per cas. “M’agrada l’art on es veu l’ànima del pintor, la creativa, on surt la ràbia, l’inconformisme, la protesta, no el desig d’agradar.”

I conclou que en això precisament, a crear –“i pots expressar-te de moltes maneres, des de cuinar fins a fer coses amb les mans”– pensa esmerçar l’energia d’ara endavant.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2022 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts