x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

De casta

Un perfil d'Angelina Mas
Angelina Mas

De casta

Angelina Mas

Actualitzada 10/06/2019 a les 07:01
És que no teniu ningú més per entrevistar?! Jo estic més vista que la Monyos.” Angelina Mas (Encamp, 1943) cau, no obstant això, víctima del que assegura que ha estat el tarannà que l’ha acompanyat tota la vida: li costa molt dir que no. Sí, admet, sovint això l’ha empès endavant, l’ha fet involucrar-se en mil tasques productives. “Però me n’han fotut cadascuna!” Ho assumeix sense ombra de plànyer-se. “Mira, en realitat m’ho he passat molt bé”, confessa. Sobretot quan es deixava portar “per aquell pronto, aquella febre” de la qual ara se sap ja més calmada.
Assegura la veterana activista, política, empresària, que no deixarà pas per escrit cap memòria seva –“de cap manera! l’individu no té cap importància, només importa el col·lectiu”–. Però si s’hagués d’escriure sobre la seva vida el relat hauria de començar molt abans. Hauria de començar amb aquell avi que va sortir d’un poble del Pallars amb set cases on no va arribar mai la llum ni l’aigua corrent, i amb aquella àvia de Tremp, que van marxar cap a Estrasburg primer i a Tolosa després per fer-se un forat a la vida. “Un home intel·ligent, amb visió per als negocis i, sobretot, avançat als seus temps.” Un home que, un cop més ben situat, va trepitjar Escaldes buscant unes vacances saludables. Esquiaven quan esquiar era cosa d’intrèpids que pujaven caminant a les pistes. Potser en una d’aquestes caminades va perfilar la idea d’obrir, pels volts del 1937, el refugi dels Isards a l’encara inhòspit i sobretot deshabitat Pas de la Casa.
Fem un salt a la següent generació en aquesta cursa per explicar per què el caràcter és cosa de casta. Perquè la mare era ja una dona que vestia pantalons, conduïa i no s’estava de fer les coses a la seva manera quan va aterrar en una Andorra endormiscada a la dècada dels quaranta. Era, com el pare, algú molt format per al moment, amb una permanent curiositat. “El pare va morir als 85 anys i encara poc abans em deia que només li sabia greu no assabentar-se de qui guanyaria les eleccions.”
D’ell, reflexiona la nostra protagonista, va rebre importants injeccions d’optimisme: “Sempre va sostenir que perdre-ho tot als aiguats del 1937 va ser una sort perquè si no hauria estat hoteler tota la vida.” Aquell home, amb formació en hostaleria, havia començat a fer-se una carrera al Ritz barceloní, però el dia que van començar els bombardejos i es va veure carregant cadàvers per la plaça Catalunya va decidir tornar cap a Encamp i aixecar l’hotel Oros. L’aigua se l’enduria, deixant-lo sol, amb la mare i quatre germans a càrrec. “Va demanar un préstec per començar de nou i l’hi van negar, per això la seva obsessió de tenir un banc algun dia.”
Quan l’Angelina va arribar al món per enamorar-se d’Encamp –“i de tot Andorra, jo no soc gens parroquialista”, adverteix–, la família prosperava de nou. El poble era la llibertat, la vida plena. “Només no acabava d’entendre aquella diferència de la gent del país que anava amb l’hora solar i a casa, que anaven amb l’hora nova.”
I els dies d’escola, a la fundada per l’avi. Després, Tolosa: un internat de monges on no va ser gaire feliç i el Lycée, on es va sentir com peixet a l’aigua.
I què hi volia fer, a la vida? Al pare li va proposar Medicina, després d’un any de Matemàtiques; “però no crec que ho tingués gens clar i només devia ser per provocar el pare i que em fes tornar”. Que era l’única cosa que de debò desitjava. I que és el que va aconseguir.
La vida l’ha portat cap aquí i cap allà, de la política a l’activisme per les dones, de les entitats socials –Amida o Càritas– a la presidència de la CASS, guiada per una línia contínua, assegura: ajudar allà on ha vist necessitat d’un cop de mà. Que acabaria entrant en l’acció política estava cantat des que, ben petita, escoltava bocabadada les converses del pare. “Xafardejava i no entenia, però al rerefons ja hi havia aquesta consciència que estaven parlant del meu país i m’interessava.” L’entrada la faria cap als setanta, amb aquelles reunions nocturnes al Roc Blanc –deixant home i criatures ja dormint– “amb companys tots molt diferents però tots amb ganes de canviar el país”.
Ara, com al seu moment li va dir el pare, pensa que és l’hora de retirar-se de la primera línia. Que siguin els joves els que dibuixin el futur. Ella es dedica a fer de padrina dels nou nets.
I per molt que s’entesti que la seva peripècia individual no té interès, en aquestes línies no hem fet més que gratar la superfície. Una mica més d’espai, si us plau?
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts