x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

L'observador

Un perfil de l'artista Philippe Shangti
L'artista Philippe Shangti

L'observador

L'artista Philippe Shangti

Actualitzada 03/06/2019 a les 07:25
A Philippe Shangti li agrada definir-se com quelcom així com un outsider, algú que observa les anades i vingudes dels altres però que, encara que físicament immers en la bogeria del món –i ha conegut tota la que existeix en un dels temples del sexe, drogues i rock&roll: Saint Tropez–, és capaç d’abstreure’s mentalment, de mantenir-se al marge i mirar-s’ho des d’una distància prudencial.

Tant és així que Shangti circula per aquests mons –el de les galeries, el de la disbauxa, el dels mitjans– amb un nom que no és el seu. Primer, perquè com que volia llançar un missatge fort, crític, i era jove, preferia mantenir-se en l’anonimat. Després, perquè en realitat ja li anava bé aquesta reserva, aquest tallafoc entre la vida pública i la seva privacitat. Així que es va quedar amb el Shangti, que en realitat és el mantra que sempre li recitava el professor cambodjà de kung-fu, una paraula que es refereix a una de les seves divinitats.

Aquest Shangti que no és Shangti revela alguns detalls personals. Com que va néixer a Tolosa el 1983, fill d’un cadre de l’SNCF i una mestressa de casa que es va ocupar dels tres germans. La germana, Orianne, l’acompanya en l’aventura andorrana. El tercer germà s’ha quedat a Saint Tropez, gestionant un establiment hoteler convertit en una exposició permanent de l’obra de Shangti. També revela que es va criar com un infant més aviat solitari i reservat –“un petit sauvage”, en diu ell– que adorava els animals que tenien per casa i es dedicava a desmuntar qualsevol aparell que ensopegava amb ell. Va assolir tal mestria que un dels jocs preferits era embenar-se els ulls i desmuntar i tornar a muntar els ginys.

Va ser exactament el primer que va fer així que li va caure una càmera fotogràfica a les mans. Abans de fer cap foto volia saber com funcionava allò. “No sé per què ho feia; suposo que en això consisteix ser un artista, deixar-se sorprendre des de la creativitat”. Igual que ara, estava, pensa, “posseït per alguna cosa que se m’emporta”. I per la voluntat de crear un camí propi, adverteix. Per això la seva formació artística és absolutament autodidacta: es va inscriure en una escola de fotografia però només hi va aguantar un parell de dies. “És que ens ensenyaven com fer les coses i només servia perquè tots féssim la mateixa foto, jo volia fer les meves.”

Arribat el moment de decidir què s’ha de fer a la vida els mateixos pares el van animar: “Però si això és el que has fet sempre.” Això és observar. I la càmera de fotos es va convertir en tot el que necessitava per seguir observant i explicant quina era la seva visió de tot plegat. I de sobte va comprovar que hi havia gent que s’hi interessava: i a poc a poc va vendre algun treball a 200 euros, després a 500, més endavant a 1.000. Amb absoluta sorpresa però encantat. Fins que l’observador va tenir l’oportunitat de veure de prop els engranatges del món de l’art, no sempre amables ni per fer-hi confiança: el primer galerista li anava fent uns pagaments que un dia va comprovar que no es corresponien ni de bon tros amb les sumes a les quals venia les peces.

En aquella primera versió de Shangti el missatge de l’obra era més aviat poètic. L’acidesa la trobaria la dècada passada a Saint Tropez. De la que queda com a testimoni el mural en què apareix fotografiat amb membres destacats de la beautiful, d’Antonio Banderas a Pamela Anderson. Un món del qual, en realitat, es va mantenir al marge. “No va ser de cap manera difícil, jo on realment em diverteixo és aquí, al taller.” Això sí, observava aquella gent deixant-se la vida en uns plaers buits només perquè els diners ho posaven tot al seu abast i volia fer-los un crit d’atenció. “Però vaig pensar que ho havia de fer d’una manera visualment dolça, suau”, amb una estètica adient amb aquell món hedonista. Així és com va donar forma definitiva a la seva estètica i el missatge que plasma a The Future is Now, la instal·lació que representa Andorra a la Biennal de Venècia.

Després trepitjaria Andor­ra quasi de casualitat: va venir a portar una obra a un col·leccionista. Un coup de foudre amb el paisatge, la forma de vida recòndita que anhelava. En sis mesos va fer les maletes, va desmuntar el taller. Et voilà, fa quasi tres anys que és aquí. I sense idea de marxar.
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts