x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

ADN de muntanya

Un perfil del cònsol major de Canillo, Josep Mandicó
Josep Mandicó, cònsol major de Canillo

Josep Mandicó, ADN de muntanya

Josep Mandicó, cònsol major de Canillo

Actualitzada 20/05/2019 a les 07:18
Com en el cas de l’arquitectura islàmica, que mostra un exterior sobri i s’enriqueix cap a l’interior, Josep Mandicó, cònsol major de Canillo, es mostra molt poc procliu a mostrar la seva vida a la galeria, viu exemple de la proverbial reserva –quan no recel o directament desconfiança– tan pròpia del caràcter de la gent de muntanya. I com la gent de muntanya prefereix els espais amplis però la comunicació propera, de tu a tu, i per això s’ha imposat el deure de transitar els dissabtes al matí pels cafès on trobar-se amb els administrats perquè puguin dir-li la seva.
Mandicó, nascut el 1963, és producte de Ransol al cent per cent. Per via materna i paterna i pels records entra­nyables d’aquella vida senzilla que ensenyava el valor de l’esforç quotidià. Ho expressa amb cert to de nostàlgia per aquella infantesa al carrer amb nevades que es recorden com a llegendàries –“però potser és només perquè un metre i escaig de neu ja tenia més alçada que tu i et semblava una muntanya”– i amb les jornades a la petita escola a la qual cada alumne (i a penes ereu una desena) arribava amb un tió de llenya per a l’estufa sota el braç.
Aquells temps es van esvair i el nen va créixer en un país que canviava a passes de gegant apressat. Van desaparèixer rutines, formes de vida. Com la transhumància, que havia portat el pare lluny durant cert temps cada hivern. Després la família, com altres cases canillenques, es va desfer de les ovelles per centrar-se en eugues i vaques. I el tabac. “A casa n’hem fet sempre, de tota la vida.” La dècada dels vuitanta la va viure en un país ja ple d’oportunitats: l’escola d’esquí era pràcticament la sortida natural per al jovent no ja de la parròquia, sinó del país. I aquell jove amb cabellera rossa i llarga –confessa– i ulls clars es va fer una clientela entre els turistes anglosaxons, que el prenien per un d’ells.
De l’escola de Ransol –amb mestres com Simó Duró– va passar a la de Canillo –on Denisa Font li va deixar empremta– i després al Lycée i un parell d’anys a Prades. “Però què volia fer a la vida? Ni m’ho plantejava, la veritat. L’obsessió del moment era treballar” i, després, anar explorant les diferents oportunitats d’un país en creixement, a mesura que les opcions es presentaven. “Veies com anaven arribant els canvis, veies que hi havia feina i era tot el que volies.”
Alguna de les iniciatives empresarial va acabar venint de la mà de les aficions: tot i que amb reticències per explicar-ho públicament, acaba admetent que pilotar un helicòpter es va convertir en un dels desitjos més fervents. Pilotar i conèixer fins a l’últim detall dels engranatges que fan volar aquells ginys. “Em passava hores amb els tècnics i un d’ells deia que em temia quan em veia aparèixer perquè li estaria tocant els nassos tot el dia amb preguntes”, riu. Els ensurts típics del pilot els recorda també amb humor: en un vol Perpinyà-Carcassona en què li havien deixat els comandaments mentre el pilot s’endormiscava l’aparell va començar a fer uns sorolls ben estranys. Van aterrar sense contratemps, però activant els plans de no retorn que es diuen. “Algun ensurt és inevitable.”
Li agrada provar, és un home inquiet. També un caràcter alhora sociable –li agrada la comunicació amb els altres, admet– i solitari: necessita anar a caminar per la muntanya un parell d’hores cada dia si pot. Transitar camins poc concorreguts. Per això contempla amb cert desdeny aquesta dèria per fer públic en tot moment on ets i què estàs fent.
I la política? El virus l’hi van inocular ja de jove persones com Martí Salvans. “Vas a una reunió, t’hi vas ficant a poc a poc. Però no com un servei, com diuen altres, sinó perquè penses que hi pots aportar alguna cosa i perquè et fa il·lusió.” Amb tot, confessa, novament després de moltes reserves, és un camí que ja creu que ha fet, si més no de moment. Encara hi ha un món per explorar.
  • #3 Au va
    (20/05/19 07:49)

    Què poc el coneixeu...de quedar bé en sap. 

    Respondre
  • #2 Plataformo
    (19/05/19 12:30)

    Quan ha costat la plataforma de soldeu, president?

    Respondre
  • #1 Pere
    (19/05/19 08:15)

    El que haurien de fer, és comprar tres camions d'eloqüència i matèria gris, pels caps del servei de circulació. Tanmateix, no els vindria malament, més picar pedra i treballar algun cap de setmana per donar exemple.

    Respondre
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts