x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

Rumiar-s'ho bé

Un perfil del cònsol menor i encarregat de l’àrea de Serveis Públics i Circulació, Miquel Canturri
El conseller major i encarregat de l'àrea de Serveis Públics i del Servei de Circulació, Miquel Canturri

Rumiar-s'ho bé

El conseller major i encarregat de l'àrea de Serveis Públics i del Servei de Circulació, Miquel Canturri

Actualitzada 15/04/2019 a les 10:39
Explica Miquel Cantur­ri (Andorra la Vella, 1963) que és un home que es pensa cada cosa quatre cops abans de fer cap pas. No vol dir, no obstant això, que la decisió que prengui no sigui sorprenent. És el mínim que es pot dir de la resolució de deixar-ho córrer tot –família, amics, els estris de cuina als quals tant d’esforç havia dedicat– per marxar a l’Àfrica i posar-se a treballar a les mines d’or i diamants de Libèria i Costa de Marfil. Davant la cara d’astorament de l’interlocutor es limita a encongir-se d’espatlles, amb posat d’home tímid i sense escarafalls, i argumentar que necessitava una desconnexió. L’aventura va durar un any. Bona part el va dedicar a muntar el campament per als treballadors que havien de recuperar una antiga mina, abandonada arran dels anys de guerra a Libèria, que havia estat dels canadencs i acabava de passar a mans d’una empresa d’Andorra, explica.
No va ser una experiència fàcil. I va acabar de manera forçada quan va emmalaltir de malària. Un moment duríssim perquè el campament –on ell ocupava una autocaravana– estava a 80 quilòmetres de Monròvia. Va haver de confiar en els pocs medicaments que hi havia al seu abast perquè la febre baixés una mica i pogués ser traslladat a l’hospital.
A banda d’alguns episodis de recaiguda –algun en un moment tan inoportú com el dia que marxava de viatge de noces–, l’experiència li va deixar un record agredolç. No és estrany per tant que, si li demanen si el seu vessant de motard llibertari el tornarà a portar al continent africà, respongui que no.
Les motos són la segona passió del cuiner, empresari i avui cònsol menor de la capital. Des dels nou anys que en té. I és a lloms d’un vehicle de dues rodes que ha fet quilòmetres per Espanya, Alemanya, Itàlia i França. Sovint amb la colla habitual, Els Tiramotos, nom que homenatja la proverbial malaptesa d’algun dels membres.
La vida del menor dels fills de Pere Canturri –que li diguessin Peret dels Ossos vol dir que va fer una tasca sovint incompresa al seu moment– està indubtablement marcada per la tasca del pare. De petits els germans l’acompanyaven en les seves descobertes, a la recerca de gravats a les pedres, a les tardes dedicades a restaurar pintures seculars. A la Cortinada, recorda, jugaven al confessionari, alternant-se els papers de mossèn i pecador.
Si no seguien el pare, l’hàbitat dels germans era la muntanya: fins als nou anys va participar als campaments d’estiu del Consell General, que precisament dirigien els pares. Ja amb uns mesos de vida, li han explicat, havia passat el primer estiu al món als braços de les participants en les colònies. Amb tanta anada i vinguda pel territori ha arribat a l’edat adulta amb permís per afirmar que no hi ha un pam de terra andorrana que no hagi trepitjat. O quasi.
Amb tot, no van ser els passos del pare els que va seguir sinó els de la padrina de cal Calones. La recorda com una dona avançada al seu temps, que havia marxat a estudiar secretariat a França, encara que finalment hagués d’integrar-se al negoci familiar. Una altra pionera, assegura. La va tenir molt de temps al costat: va morir als noranta anys. Amb ella va aprendre a moure’s entre els fogons i amb ella va compartir moments tan emocionants com el primer cop que l’àvia el va veure vestit de cuiner. A tots dos se’ls va escapar una llagrimeta.
Va cursar Hostaleria i Turisme a Sant Pol de Mar i després va completar la formació en un periple per cuines basques –la del Jaizubia d’Hondarríbia, el Nasa de Bergara i una estada a la d’Arzak–. Veia complir-se les prediccions de la mare, que el va avisar que seria una vida dura, molt dura; però suportava bé aquesta disciplina quasi militar: als vuitanta les cuines eren dures, explica, i encara més per a un jove que vivia lluny de la família, en una petita habitació compartida sobre el restaurant, on descansava després de jornades maratonianes.
“És un ofici on t’examines dos cops cada dia, i cadascun és un examen final”, diu. No obstant això, “enganxa, i és molt agraït, amb una gratificació propera i immediata quan el client queda content”.
I la política? Enganxa? Això, partit a partit. I tot rumiat quatre cops.
  • #1 The Observer
    (14/04/19 10:08)

    Crec que no es el Conseller Major, jo diria que es el Segon Cònsol. Aquest es el nivell del periodistes del Diari. 

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts