x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

Raons sobre la taula

Un perfil de l'ambaixador espanyol a Andorra, Àngel Ros
Actualitzada 11/03/2019 a les 10:35
S’endevinen en Àngel Ros (Lleida, 1952) certes ganes d’explicar-se, d’argumentar-se, de posar damunt de la taula les seves raons: si pensa i actua com pensa i actua és perquè ve d’on ve. Aclarim-ho, doncs.

L’excalcalde de Lleida i actual ambaixador d’Espanya a Andorra és net i fill de ferroviaris, amb un pare –d’origen navarrès i casat amb una dona de Mollerussa– a qui després de participar a la batalla de l’Ebre van internar en un camp de concentració, a Saragossa. I no va ser l’únic represaliat a la família: d’altres membres van anar a parar a Argelers o a presons franquistes. Però tot i les vivències tan dures, insisteix, “tots van donar molt de valor a la paraula reconciliació”. Que és el que van transmetre a la següent generació. “Però com a moltes famílies, no és que en parlessin gaire”, recorda. Una suma de la voluntat d’oblidar els pitjors moments, la por –“que van anar vencent amb els anys”– i el desig que allò no tornés a passar mai més, considera. “Per això em preocupa tant que la meva generació no doni valor a la reconciliació i vulgui fer la revolució. La revolució l’han de fer els joves, no nosaltres.”

La Lleida de postguerra en què va viure la infantesa la il·lustra amb imatges de la pel·lícula Calle Mayor, de Juan Antonio Bardem: una ciutat provinciana on vivia aliè en realitat a les carències del dia a dia –materials i de llibertats– i somiant convertir-se en futbolista: “No era gens original, ja ho veus. Però el cert és que era dolentíssim.” En canvi, sí que va exhibir interès i dots per les ciències –també entraven en el terreny de joc, amb Fisinova i similars– i cap aquí va encar­rilar posteriorment el futur professional.

El 1969 va marxar cap a Barcelona per fer la carrera de Física. Que va ser, és clar, el moment de la definitiva conscienciació política: va entrar en contacte amb moviments universitaris i va acabar militant al PSUC. La mort del dictador, recorda, el va agafar fent la mili. Com que ja com a estudiant havia entrat a IBM de becari, l’exèrcit l’havia incorporat al servei d’informàtica, al quarter que hi havia al carrer Major de Madrid. “Un quarter que ja no existeix perquè es va cedir per fer l’ampliació del Senat.” Cosa que considera metàfora de com ha evolucionat la societat.

Arribat a aquest punt del relat, Ros torna a fer lliscar l’argumentari en favor de la Transició política espanyola als setanta. Moment de preguntar-li, doncs, per les relacions amb els lleidatans (és a dir, amb una part) durant els últims temps del seu mandat. “L’últim va ser un any especialment dur”, reconeix. “Sempre he defensat el catalanisme, encara que no sigui independentista, i el que fins ara era normal sembla que ja no ho pugui ser.” Així que “quan et diuen botifler i traïdor ho reps molt malament”.

Els moments realment dolorosos, prossegueix, van ser els relacionats amb el trasllat de les obres de Sixena. “Vaig escriure, del meu puny i lletra, els recursos al Suprem i al Constitucional per evitar el trasllat, vaig fer tot el possible per evitar el que considerava un error polític i jurídic, i em vaig trobar que era a mi a qui culpaven de la marxa de les obres.” L’últim any a la Paeria, reconeix, “va ser dur, molt dur”.

Per això la trucada de Josep Borrell proposant-li l’ambaixada al Principat va arribar en bon moment. “Però amb la família ja havíem decidit que no em presentaria més” i jo em veia novament de professor a la universitat. Afortunadament, conclou, la memòria és selectiva i aposta pels records més dolços.

Al Principat té l’oportunitat de sadollar la set de munta­nya: de petit, el pare portava la família el cap de setmana –quan el cap de setmana era un dia, puntualitza– en el tren de la Pobla (avui el tren dels Llacs) fins a Sellès. Després recorreria tot el Pirineu, amb el centre excursionista lleidatà, i més endavant es faria una colla de tres-mil. I en aquest vessant muntanyenc li va tocar viure un altre dels cops durs de la vida: la mort de Juanjo Garra quan intentava escalar l’Himàlaia. Ell, ja alcalde, va haver de gestionar la repatriació amb el servei diplomàtic espanyol a Delhi.

I si el lleure no el porta a la muntanya potser està escoltant jazz. O assegut al piano. “No diré que el toco, més aviat hi jugo.” I riu: fins i tot algun cop el van convèncer per aparèixer tocant a TV3.
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts