Un perfil de Ferran Teixidó
Difícilment s’imagina Ferran Teixidó (Barcelona, 1973) la vida sense competir. I no sols en l’esport, reconeix el corredor de curses de muntanya, que va tancar el 2018 com a tercer classificat del Campionat del Món de quilòmetre vertical: “Sí, és cert que soc competitiu en tot”, fet que “sovint comporta coses dolentes perquè quan no guanyes et sents frustrat”. Però es tracta, puntualitza, “de competició sana, de la de ser positiu, de la que et fa superar-te” i donar el millor d’un mateix. Deixant-se l’alè a l’alta competició, corrent per les muntanyes, però també a la vida diària, a la feina.
I ara que ha anunciat aquesta mena de “punt i a part” com deien els companys de la secció d’Esports del Diari, com s’ho farà? “És que ben bé no deixo la competició, només l’equip d’estiu perquè no podia assumir el compromís i el sacrifici, no podia seguir al nivell que exigeix una Copa del Món”, amb entrenaments exigents de maig a octubre. No obstant això, “difícilment deixaré la competició”, sigui en l’àmbit que sigui: potser ara es decanta per l’esquí de muntanya.
La passió per les muntanyes de Teixidó es va forjar a la infantesa en un Encamp on la canalla parava tot el dia al carrer, amunt i avall en plena natura, pescant a Engolasters i més endavant recorrent tots els estanys del país, pujant els cims, dormint a les muntanyes. L’esport, qualsevol tipus d’esport, l’atreia. Però va ser en començar a córrer amb el germà –Xavi, el mitjà dels tres; en Ferran és el petit– que va descobrir la passió per les curses de muntanya. Als onze anys va córrer el Tomb de les Pardines i tres o quatre més tard ja competia com a parella del germà. “El recordo més fort que jo, així que em feia patir moltíssim per arribar a fer-ho com ell, però jo insistia a estar al seu nivell”, recorda.
Perquè d’això va el tema, explica l’esportista: “Pateixes però amb aquest patiment arribes a gaudir moltíssim, el cos s’hi acostuma i acabes necessitant-lo; és agònic però satisfactori.”
Tot i que a l’alta competició va arribar fa relativament poc temps, sis anys enrere, un cop havia pujat els fills –en té dos, ara de 19 i 17 anys– i s’ho podia permetre. “Hi ha prioritats”, assenyala. Però si en aquests últims anys es va implicar més en els entrenaments i es va proposar d’arribar tan lluny com pogués, el cert és que l’esport el va acompanyar tota la vida. Amb preferència per aquell que no està exempt de risc: va fer parapent, va fer barranquisme, va fer alpinisme. “Ho tocava tot sense acabar de ser bo en res.” I de tant en tant patia algun ensurt: una vela del parapent que es plega –perquè, reconeguem-ho, la inconsciència pròpia de la joventut el va fer volar quan les condicions ho desaconsellaven “i a Andorra has de vigilar molt, amb els pics i els corrents––. En canvi, recorda, volar li va donar una perspectiva meravellosa sobre el territori.
En totes les activitats –esportives o no– que ha emprès a la vida està present la natura. I aquest fill i net de barcelonins –el pare, arquitecte, es va traslladar a Andorra per raons professionals– confessa no sentir-se de cap manera urbanita. És més, els anys que va passar a la Ciutat Comtal per acabar la carrera universitària, biologia quasi per descomptat, va fugir de l’asfalt cada vegada que podia: de fet compaginava els estudis amb una feina de cap de setmana com a monitor d’esquí. “Jo és que a la ciutat no m’hi trobava.” Acabats els estudis es va incorporar al cos de banders, on treballa des del 2000. Una feina que ara, com a cap d’unitat, li exigeix passar cert temps en tasques de despatx: “Ja ho assumeixo, però sols aguanto un parell o tres d’hores i he de sortir.” No és home d’estar entre quatre parets.