x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

Sense contradiccions

Un perfil de Júlia Martínez-Illescas, doctora
Júlia Martínez-Illescas

Sense contradiccions

Júlia Martínez-Illescas

Actualitzada 12/11/2018 a les 07:25
Molts camins van confluir al centre geogràfic de la Península, al castizo barri de Las Vistillas. Camins fets des de Cartagena, a l’est, i de la llunyana Cuba, tan a l’oest. Mirant-se aquests orígens tan mesclats, no és estrany que Júlia Martínez-Illescas (Madrid, 1958) defensi amb ardor que “tots tenim un passat, unes arrels de les quals estem orgullosos, i totes són diferents, però néixer al cap i a la fi no és més que un acte fisiològic, el que importa són les teves vivències”. Per això, manifesta, arribada amb cinc anys al Principat, sempre es va sentir plenament andorrana. Encara que a ella –com a tants d’altres– li va costar veure-ho legalment reconegut. “Quan es va aprovar la llei, devia ser de les primeres a formalitzar el tràmit”.
Els pares van formar part de la riuada de gent esperançada de trobar un futur més brillant en una Andorra en ple desenvolupament que en una Espanya tenyida de plom. Sense ser gent políticament significada. Gent industriosa, van muntar una botigueta en una avinguda Meritxell que a penes era embrió del que arribaria a ser. Per allà, muntanya amunt, jugaven els tres fills de la família. El mateix espai físic –però tan canviat– on avui s’ubica el consultori mèdic. “Però m’ho miro com si fossin diferents vides”, diu. Després, ja adolescent, van obrir un segon comerç, davant de l’antic (i enderrocat) edifici de bombers. En aquells temps a la canalla de la seva edat li tocava estudiar de valent i en hores lliures ajudar en el negoci familiar. Si més no, és el que li exigien a casa. I ja ben aviat va tenir clar que hauria de prendre’s els estudis molt seriosament si volia fer Medicina: un suggeriment patern amb què va estar totalment d’acord.
Encara tenia setze anys quan ja es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat Autònoma. El curs començava a l’octubre i un mes després moria el dictador. “Aquells anys són els que et modelen la personalitat”. Uns anys de creixement personal en els quals, no obstant això, no es va implicar en els canvis socials i polítics que es vivien al seu voltant. “Potser perquè tenia uns pares molt conservadors, d’aquella gent que sempre et repeteix que no et fiquis en política”.
Aquest pas, però, l’acabaria fent més endavant, de la mà d’inquietuds socials, sobretot la causa de les dones, que des de ben joveneta l’havia portat a batallar amb el pare. Però abans que l’acció política entrés a la seva vida encara hauria d’acabar la carrera, fer dos anys d’interna a l’hospital Vall Hebron –“no hi havia cap especialitat que em fes el pes i vaig marxar cap Andorra, com a metge de família”–, muntar la seva consulta, casar-se (també amb un metge: es van conèixer estudiant) i criar dues filles –“es porten catorze anys entre elles, és com si em faltessin els fills del mig, cosa de la conciliació laboral”.
La porta d’entrada en l’activisme va arribar amb el grup Dones per la Reflexió i l’Acció, que va aplegar gent de diferents àmbits. “Devia estar al despatx pensant en antibiòtics quan vaig rebre la trucada de la Isabel Lozano”. I aleshores va arribar el moment que li preguntessin des de quan era feminista: “Des que el pare em feia desparar taula mentre el meu germà es quedava assegut. Que ell no tenia dues mans també?!” I això que, puntualitza, l’havia promogut en activitats com muntar en moto. “Fins que vaig arribar a l’adolescència, aleshores em va començar a marcar.”
De l’acció social passaria a les files del PS, cap al 2007. Il·lusionada amb el programa amb què van concórrer a les eleccions del 2009, quan va ser coordinadora de polítiques d’igualtat. Un període, el de la política de partit, que recorda amb regust desigual. Ara es torna a veure més clarament en els moviments socials independents.
I promovent el feminisme des de qualsevol camp, al dia a dia. Fins i tot des de l’especialitat professional en què es va embarcar i l’apassiona, la medicina estètica –“vaig fer uns cursos per al màster, però ja dic d’entrada que al final no el vaig acabar”, ironitza–. No hi veu cap contradicció amb els seus postulats: “El feminisme defensa que cadascuna sigui com vulgui ser, l’opressió és que t’obliguin a ser d’una manera determinada”. I finalment, recorda, ajudar les dones a sentir-se bé suposa també empoderar-les. “I jo t’asseguro que estic enamorada del que faig.”
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477