x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

Com el morter

Un perfil de Toni Mestre, baixista de Persefone
Toni Mestre, músic de Persefone

Toni Mestre

Toni Mestre, músic de Persefone

Actualitzada 05/11/2018 a les 09:36
Toni Mestre (Andorra la Vella, 1974) se’l pot classificar en la mateixa categoria de materials que el morter: aparentment humil resulta no obstant vital per a mantenir les estructures lligades i dempeus. Això és el que venen a dir els amics, especialment els que comparteixen aquesta aventura en expansió en què s’està convertint Persefone. Qui el coneix, l’hagi tractat més o menys, el reconeix com un paio afable, amb do de gents. Tant que ha deixat de pasta de moniato els companys de banda veient-lo en llarg i amigable diàleg amb un xinès sense llengua comuna ni cap diccionari català-mandarí. És l’amic que sempre hi és, el que s’esforça per apaivagar tensions; és, en resum, l’home que incita a desfer-se en elogis –“sense que soni a encarnació de Jesucrist”– perquè és allò tan rodó, simple i complicat a l’hora: una bona persona.
Acabat l’apunt hagiogràfic en què insisteixen els més pròxims, Mestre ofereix una mostra del seu tarannà quan se li pregunta per què toca el baix. En primer lloc, per eliminació: era el que quedava quan la resta de col·legues amb què va formar la primera banda –Profanation, ni més ni menys– va fer la seva tria. Per què discutir? I posats a trobar-hi la part positiva, “menys cordes, menys problemes”.
A Mestre l’afició a la música se li va despertar, si fa no fa, per compensar les no excessives habilitats futbolístiques: passava moltes hores a la banqueta, amb Rafa Quintana i Edu Cabrera (aquest menys: tenia més aptituds al camp), hores que van dedicar a concebre una primera banda de metal, que era el que escoltaven aquells adolescents. Profanation, dèiem, va ser la primera formació en què militaria, amb l’esmentada terna completada per Jordi Tormo i que acabarien protagonitzant més d’un concert al càmping Pla de Canillo.
Al rerefons vital de Mestre res no apuntava cap a la música. Res més enllà d’un cosí per via materna –Coy– que s’havia convertit en una figura popular de la música melòdica espanyola dels setanta: Juan Camacho. Encara roda algun disc dedicat “para mis primos de Andorra”.
La història de la família materna és la dels derrotats de la guerra civil espanyola, amb un avi que havia de fugir per preservar una vida que ja no havia de ser molt llarga: havia tornat del front en pèssimes condicions de salut i de seguida va deixar soles la dona i les tres filles petites. Aquesta línia, la dels refugiats procedents de Tobarra, un poble d’Albacete, lligaria amb la que va portar un jove amb set d’aventures i ganes d’un futur més lluminós que es va plantar a Andorra des de Puigpelat amb la ferma idea al cap de ser camioner. Ho va aconseguir.
I precisament l’ofici del pare és el que va posar en el camí d’aquell fill que volia ser músic la primera guitarra: un instrument que algú havia llençat a les escombraries i al qual sols quedaven dues cordes. La va arreglar com bonament va poder, la va il·lustrar amb una mà d’adhesius de bandes heavy i es va llançar a aprendre pel seu compte. Cert que la mare, que havia treballat cuidant dels bessons Claret quan encara era ben joveneta, va aconseguir encarrilar-lo cap al conservatori. El va rebre un professor suec al qual va reptar a fer-lo aprendre’s les notes per començar a tocar. L’intent va ser curt: de seguida va fotre el camp, recorda, i va optar per esdevenir un self made man en qüestions musicals.
Des de Profanation, Mestre va anar militant per diferents formacions fins que allà pel 2000 es va començar a gestar Persefone (també té el vessant ludicofestiu dels Punkers Love 80’s: que no falti l’humor). Carlos Lozano, un paio amb les idees molt clares sobre el que volia en el terreny musical, acabava d’aterrar des d’Albacete i poc després ho faria Miguel Espinosa. Amb Xavi Pérez (primer bateria de la banda) i la tradicional fórmula de jo conec un paio-jo conec un altre van confluir molts interessats a crear aquesta banda amb la qual, assegura Mestre després d’anys d’esforç, comença a veure complerts molts somnis.
  • #4 Sílvia Mestre
    (07/11/18 22:48)

    Makoki, t'estimo!!!

    Respondre
  • #3 CDiego
    (06/11/18 19:53)

    Grande Toni. Quan fem la revolució? Ara no, que fa fred al bosc per fer el guerriller. Millor a l estiu, eh? Ja ja. Gran persona...

    Respondre
  • #2 Shaki
    (06/11/18 16:42)

    Se us està passant per alt el millor grup al que ha participat el senyor Mestre... Los Violentos de Kelly

    Respondre
  • #1 Robert
    (05/11/18 14:31)

    Ole aquí aquest grup andorrà!!

    Respondre
4
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477