x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

De distàncies curtes

Un perfil de l'exentrenador del BC MoraBanc Andorra Joan Peñarroya
De distàncies curtes
Actualitzada 27/06/2018 a les 18:20
L’esport gira pàgina ràpidament. Com al periodisme, on ningú no val més que el seu últim article. Se celebra la victòria, es paeix la derrota, arriba el final de temporada i es fan les maletes. Ciao, ciao, Joan Peñarroya, que te vaya bonito allà on caiguis. Que la força t’acompanyi en la pròxima missió. Però l’esport és agraït i té memòria –no com el periodisme, on l’exclusiva d’avui sols serviria demà per embolicar el peix si les autoritats sanitàries encara ho permetessin–, així que Peñarroya, diuen els que l’han acompanyat les últimes vuit temporades, serà recordat com un entrenador de referència al bàsquet andorrà. Ell marxa orgullós del seu pas pel MoraBanc Andorra: ell ha superat una etapa que l’ha fet créixer i darrere deixa el regust d’haver estat peça clau per complir un somni acaronat per molts des de fa vint anys.
Començar a parlar de Peñarroya (Terrassa, 1969) i parlar de la premsa no és casual: les seves relacions amb els periodistes d’esports no sempre han estat fàcils, cosa que ell mateix va admetre el dia de l’adeu. És un paio desconfiat, diuen els que més a prop hi han estat aquests anys. Un home que pot intimidar, que exhibeix temperament i pot semblar esquerp, fins i tot altiu. Però guanya en les distàncies curtes: és difícil saltar les barreres amb què es protegeix, però un cop aconseguit es mostra com un senyor lleial, proper, un home sense racons.
El de Manresa és un home de filosofia guardiolista, també en aquest aspecte de mantenir un perfil reservat, de no concedir gaires entrevistes, no manifestar-se massa obertament. El van fitxar per dirigir el conjunt andorrà quan entrenava l’Olesa i ja exhibia talent per anar més enllà de l’esport amateur. També mostrava “poques tares”, és a dir, ser un paio normal, cosa infreqüent en l’esport, apunten els que ja aleshores seguien la seva trajectòria i li van oferir obrir-se camí cap a Andorra. L’ajuda segurament un caràcter fortament competitiu: odia perdre, ni que sigui com a jugador en la patxanga nadalenca.
Un últim tret de caràcter per completar el retrat: malgrat la màscara de duresa sota la qual s’hagi camuflat, en realitat el descriuen com una persona empàtica, de les que pateixen quan han de prendre decisions que afecten un altre.
I fora del camp de joc? El seu màxim interès es focalitza en la família, el pal de paller de la seva persona, i per tant, una de les coses que més el preocupaven en marxar del Principat era precisament que el seu futur destí el portés massa lluny de Manresa.
Per la resta, és un boig del futbol, dels de passar-se hores i hores comentant la jugada si troba el còmplice adient. I igual que molts dels que es veuen obligats a viatjar amunt i avall, passa moltes hores amb el nas enganxat a Netflix.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477