Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

'Be water, my friend'

Un perfil del conseller general liberal Ferran Costa
Actualitzada 11/06/2018 a les 07:21
La veritat és que quan em vaig adonar que tots els plans que feia a mitjà termini queien em vaig dir que el millor seria pensar sempre en un termini imminent.” Ferran Costa (Mataró, 1970) es podria presentar com un exemple d’adaptació al medi. D’assumpció del destí, si és que s’hi creu. Millor: com a fidel seguidor d’aquell consell de Bruce Lee, el “Be water, my friend”.
A Costa, net i besnet de metges, se li augurava la continuació de la tradició familiar. Un paio de ciències pures que va passar un parell d’anys a la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, convençut que en allò trobaria el seu futur. Va ser quelcom de tan aparentment innocu com una jornada de platja el que va tòrcer el destí. Eren els anys del primer turisme forà a Espanya i a la sorra hi havia una família que li va provocar una inusitada curiositat: “Què parlen aquesta gent, papa?” Així va conèixer el so de la llengua anglesa i de seguida va començar a empaitar-la: va fer que l’apuntessin a classe, buscava amb avidesa discos (Pink Floyd, Queen, Madonna, Dire Straits) amb les lletres de les cançons a la solapa i, finalment, va aconseguir una beca per passar un temps al Knox College d’Illinois (Illinois de Chicago, no Aravaca). Va donar-se un temps amb les ciències i es va matricular en matèries humanístiques. “Era una manera tan diferent d’ensenyar, et despertaven l’esperit crític, no es tractava sols de regurgitar coneixements.” Tant d’entusiasme va aconseguir que els mesos d’estada es convertissin en anys. Imaginin-se’l, gaudint de la vida del campus, així, bastant similar a la que descriuen els telefilms. I ell, tan integrat que el van designar com la persona més representativa de la promoció.
La vida de l’avui conseller general liberal semblava ben perfilada en aquella vora de l’Atlàntic. L’esperava una feina, a Washington, i tenia xicota made in USA. Però novament el destí li va fer una pirueta –i de nou, quines coses, en una jornada de platja que passava llegint els anuncis de La Vanguardia–: a una escola d’idiomes d’Andorra demanaven professors d’anglès. Hi va veure la manera ideal de fer el seu particular inter­rail: unes classes a les tardes i llargs matins d’esquí, esport que practica quasi amb fanatisme (a les parets de l’habitació al campus els paisatges nevats d’Andorra eren protagonistes, allà on d’altres tindrien Iron Maiden o imatges més voluptuoses).
A Andorra hi va aterrar el 1994 i l’any sabàtic es va convertir en vida estable. Amb família –“quan rebobino penso si de jovenet, quan venia a esquiar, no m’hauria ja creuat pel car­rer amb la dona”– i entrada en política –“Jordi Gallardo, un amic, em va demanar ajuda per revifar el partit”–.
I per al futur, acarona l’altre american dream, el de recórrer aquell país en una autocaravana? Riu: “No ho sé, però vull veure món.”
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477