Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

Engolint quilòmetres

Un perfil del corredor Òscar Casal
Actualitzada 28/05/2018 a les 11:36
Si hagués de córrer per obligació no ho faria. Òscar Casal (el Tarter, 1979) pot haver-se portat cap a casa una victòria que és un somni –una victòria històrica que en diria la retòrica de l’esport, tan amant de l’èpica–, però segueix considerant que engolir quilòmetres amb les cames és una afició, un complement a una vida en què per davant hi ha la família i les obligacions professionals. Un paio tranquil, l’Òscar, que sempre manté els peus a terra, gua­nyi, perdi o es coroni amb un triomf excepcional com el de la Yading Skyrun de la Xina.
Bon coneixedor de si mateix, sap quines són les seves fortaleses, quins els punts febles, on se situen els seus límits i què fer per superar-los. I posseeix aquella qualitat de l’ànima que diferencia els esportistes d’elit: la capacitat d’esforç, la tenacitat, la capacitat de refer-se quan la victòria es fa esquiva i examinar-se des de fora, veure on ha fallat i llançar-se de nou.
Als germans Casal –ell i el petit, en Marc, amb qui entrena i contra qui competeix, però només durant la cursa– els han envoltat sempre els boscos. Els van començar a trepitjar pels voltants de la casa del padrí, cal Tomàs del Tarter, poblet que el corredor recorda minúscul i on els aires del turisme de neu no van esculpir cap canvi fins que tenia ben bé deu o dotze anys. També el bosc envoltava el col·legi Janer. Una boscúria que en el record –sol passar– s’havia fet més gran i més densa que la realitat amb què es va retrobar ara, en portar els dos fills perquè passessin per les mateixes aules on ell va créixer. Després al Sant Ermengol i en acabar l’esperava la gran ciutat. A Barcelona va estudiar Administració d’Empreses, uns anys que es van fer llargs perquè l’asfalt, li va quedar palès, no és per a ell. Saltava de setmana en setmana esperant que arribés divendres per sortir disparat: només dos caps de setmana s’hi va quedar, i no per gust.
Aquesta afició que empaita a molts avui de córrer –o caminar– per les muntanyes és cosa recent: quan ell era nen més aviat es veia com a cosa de bojos. Els Casal –tots dos, tan semblants i tan còmplices, expliquen els que els tracten– van començar a enfilar-se pels camins de muntanya amb bicicleta o moto de trial. Més tard, just abans de marxar a la universitat, es va comprar la primera bici de carretera, va entrar a formar part de l’Agrupació Ciclista Andor­rana i va començar a fer curses. “I no m’anava pas malament”, assegura.
Però un dia, “avorrit a casa”, va veure per televisió una cursa de muntanya i alguna cosa el va enganxar perquè poc després ja s’inscrivia a la primera Ultra Trail. Curt i ras, “va ser un desastre”: va arribar “destrossat” a la Margineda, no sols perquè no s’havia preparat com calia sinó perquè, va percebre, “la ultradistància no és per a mi, no m’agrada, prefereixo les curses curtes i explosives”. Però encara que no fos la millor experiència no es va arronsar. La següent va ser la Travessa per Encamp, on va acabar segon. La federació hi va contactar perquè competís a la Copa del Món que se celebraria a Canillo. I tot va venir rodat, ja estava en camí per assaltar la Gran Muralla.
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477