Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

Irineu Esteve, arrels profundes

Un perfil de l'esquiador de fons
L'esquiador de fons Irineu Esteve

Irineu Esteve, arrels profundes

L'esquiador de fons Irineu Esteve

Actualitzada 05/03/2018 a les 13:26
Quan a Irineu Esteve (Andorra la Vella, 1996) li van encomanar la tasca d’enarbolar la bandera del país a la desfilada dels Jocs d’Hivern, el jove esquiador de fons va exhibir la mateixa tranquil·litat exterior amb què es condueix en cada moment de la vida. Cosa que no vol dir que no se sentís il·lusionat, matisen els que el coneixen bé, sinó que és un paio discret, poc amic dels excessos i les expansions en general.
L’Irineu és un jove fortament lligat amb els seus espais, els que sent com a propis: enlloc no s’esquia com a la Rabassa, que és on va fer els primers passos sobre la neu i que es coneix com casa seva, i per enlloc no surt a córrer tan feliç com per la zona de Prat Primer, que és la seva muntanya. Perquè els sentiments, les vivències, l’arrelen a cada lloc. És un noi de calius, diuen els seus, que se sentiria encantat en un petit poblet on tothom es conegués en creuar-se pel carrer.
També el defineixen com un xaval noble, dels que diuen el que pensen sense embuts ni segones intencions. Un d’aquells amb qui s’hi pot comptar. Siguin els companys d’equip siguin els esquiadors de les futures fornades, els més petits, que l’idolatren i amb els quals li agrada passar estones quan està per casa.
L’avui esportista d’elit va començar a trepitjar la neu amb els pares, dos fotògrafs de professió a qui mai no ha mostrat cap intenció de seguir els passos. De principi això de l’esquí de fons li va semblar avorrit: li falta l’adrenalina que proporcionen les veloces baixades de l’esquí alpí. Però no va trigar a tornar al nòrdic, persuadit pels monitors de la Rabassa. Els primers que el van tenir a les seves mans –Gaspar Pellicer va ser un dels més determinants en la seva trajectòria– el recorden com un nen amb molt bona predisposició per aprendre, disciplinat a l’hora de seguir les indicacions, molt motivat. Francesc Soulié va ser un altre dels referents que el van acompanyar quan s’iniciava com a corredor de fons: li va regalar un parell d’esquís, detall que va actuar com un important motor per a la seva motivació. Si és que li’n calia: la família va viure amb l’ai al cor la primera competició, a Sant Joan de l’Erm, on va fer una baixada trepidant, gràcies a la tècnica assolida amb les jornades d’alpí, mentre la resta de nens es frenaven, molt més porucs.
És, el jove fondista, exigent amb si mateix i combatiu: acaba allò que comença passi el que passi. I autocrític, en moments com la prova d’esquiatló als últims Jocs, que no va ser la que ell volia, mala sort a banda. Però sense drames quan perd.
Que algú de la seva edat es dediqui en cos i ànima a l’esport vol dir que hi ha una part habitual en la vida del jovent que li és vedada. Res de festes nocturnes, per descomptat. Els plaers i aficions deriven fins al món del motor. I quan és a Font Romeu (es forma al centre STAPS, és a dir, una licenciatura en educació física) i té temps lliure sol ser feliç berenant amb els amics. Un moment per al repòs un cop complertes totes les tasques i esforços de la jornada. Berenar celestial, sembla ser, quan l’ingredient bàsic és el formatge i la companyia, els més propers: es fa amb tothom a condició que siguin persones que, com ell, tenen les idees i les metes clares, encara que no siguin exactament les mateixes. Ell sap perfectament cap on va, coincideixen els que l’envolten, i precisament això és el que fa que sigui bo.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477