Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

Josep Saravia, projecte de vida

Un perfil del president de l’Associació Andorrana Contra el Càncer (ASSANDCA)
El president de l'Associació Andorrana Contra el Càncer Josep Saravia

Josep Saravia, projecte de vida

El president de l'Associació Andorrana Contra el Càncer Josep Saravia

Actualitzada 19/02/2018 a les 07:29
La vida, com tothom acaba comprovant tard o d’hora, té molts revolts inesperats. Així que la primera vegada que a Josep Saravia algú li va proposar que s’involucrés en una associació de suport als malalts de càncer va dir que ni parlar-ne, de cap manera. Avui, cinc anys després que es fes enrere d’aquella primera reacció en directe –acabava de perdre la seva dona i no volia ni sentir a parlar de la malaltia–, només espera que arribi el moment de jubilar-se per dedicar el cent per cent del seu temps a l’entitat. Ara, reconeix, és el seu projecte de vida.
No tan sols presideix Assandca, també és, asseguren els col·laboradors, el membre més incisiu, el que més colla les autoritats amb l’objectiu d’avançar. Un home orientat a resultats i treballador, alhora que discret i molt proper, sempre disponible, bolcat amb la causa i les persones que s’hi apropen.
Saravia va néixer a un petit poble d’Alemanya, Walkirch, el 1961. Va ser el primer fill d’emigrants espanyols que naixia, recorda, en aquella comunitat propera a la Selva Negra on la indústria local estava dedicada a la manufactura de rellotges de cucut. La família havia emigrat per raons econòmiques. Però no sols: l’avi, Antoni Ródenas Ribera, havia estat un militant actiu de la CNT i membre del maquis. D’ell, admet Saravia, potser va heretar el gen que finalment l’ha portat –circumstàncies pel mig– a liderar una causa social. Difereix però en els seus postulats polítics, adverteix: va veure posicions molt extremistes durant la seva infantesa i joventut que han fet d’ell un home políticament moderat. “Soc molt poc radical, crec que la política s’ha de fer per a les persones”, reflexiona.
Només tenia cinc anys quan la família es va traslladar a Andorra. Alemanya estava massa lluny i a Espanya era impensable que tornessin. “Així que tinc aquí tots els records de la meva infantesa, vaig estudiar aquí i vaig formar una família, em considero andorrà”, diu.
Sant Julià de Lòria va ser la primera parada dels Saravia al Principat, però per poc temps, perquè de seguida marxarien cap a Encamp, on es van instal·lar fins que en Josep va fer els dotze anys. Aleshores la mare va començar a treballar en una porteria a Andorra la Vella i s’hi va traslladar. Enyora un país “on tots ens coneixíem, a Encamp Vell, on vivíem, érem dotze famílies”, i la mateixa familiaritat era la que es vivia a l’edifici al costat de l’hotel Cérvol on es va traslladar amb la mare.
Recuperar aquell sentiment de comunitat potser també és al darrere del seu treball a l’associació? “En realitat, la primera reacció va ser un no rotund, no volia ni sentir a parlar del càncer.” Després es va convertir en una obligació moral, quan Carles Jori, company de feina, també era víctima dels estralls de la malaltia. Finalment, explica, ara que els fills ja són grans i volen, ha acabat repartint el seu temps al cinquanta per cent entre la feina i la dedicació a l’entitat. Hi ha moltíssima feina per fer i molts menys recursos dels necessaris. Per fortuna, també alguna recompensa: “Quan algú ve a dir-te que ho ha superat i te’l tornes a trobar dos anys més tard i segueix perfectament.”
Saravia ha dedicat la vida professional a la informàtica. Això amb una formació autodidacta: en acabar l’escolarització al Sant Ermengol la família no tenia recursos per enviar-lo a estudiar a fora, així que als catorze anys es va convertir en aprenent de mecànic. Als divuit, però, un cop de sort el va fer entrar al departament d’informàtica de Pyrénées, i amb una bona capacitat per als números, va encetar una trajectòria que li permetria, primer, fundar la seva pròpia empresa i avui ser consultor informàtic en programes de gestió. Professió que, ara, espera que arribi el moment de deixar per centrar-se en l’associació: “No em queda gaire per jubilar-me i l’associació és un projecte ja de vida, t’hi involucres de forma absolutament personal.”
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477