Toni Fernández, La Fada o la vida

Segurament si comencéssim aquest text dient que Toni Fernández és un empresari li ocasionaríem un petit disgust. Perquè Toni Fernández, la persona, està tan intrínsecament lligat amb el seu projecte, La Fada Ignorant, que fins i tot el va inaugurar el dia del seu aniversari, un 19 de gener d’ara fa deu anys. Una altra cosa és l’any: entre la discreció i qui sap si un xic de coqueteria, el cert és que a pocs ha confiat quants són els anys que acaba de fer.

Fernández, que durant anys es va dedicar a la docència com a professor a l’Escola Andorrana va decidir un dia penjar els estris de mestre (el guix i el boli vermell?) i llançar-se durant tot un any a recórrer el món amb la motxilla a l’esquena. Va ser en aquest llarg recor­regut, caminant i reflexionant, quan va madurar la idea del projecte que, en tornar, va quallar com La Fada Ignorant. No un local de copes nocturn com d’altres, va explicar a tothom des del primer moment, sinó un lloc on plasmar la seva afició a la música i les arts escèniques. Uns interessos que, asseguren els que el coneixen bé, porta inscrits a l’adn. Fins i tot en l’etapa com a docent, a la qual assegura que no tornaria ni encara que s’hagués fet realitat el malson del tancament, la matèria que impartia ja estava relacionada amb les arts escèniques i l’expressió corporal. Aquest, el de la passió per l’expressió artística, la cultura en general, és el tret de caràcter que més en destaquen els amics.

Com que la visió de les coses és sempre polièdrica i les definicions canvien segons l’usuari, algú dirà del propietari de la Fada que és un tipus tossut. Un altre dirà que és un lluitador. Dos termes que fan referència a la mateixa situació: la batalla pràcticament en solitari –no del tot, perquè li donen suport uns quants seguidors irredempts– que lliura per mantenir obert el local. Havia anunciat el tancament per al dia de Reis però finalment s’ha refet, aprofitant uns dies de distància va recuperar l’energia i la sala tindrà una segona vida. Fernández s’entesta a potenciar la idea amb què va obrir portes: vol que la sala sigui un epicentre d’activitat cultural, una plataforma per a artistes debutants, especialment els del país.

I com que la sala és una extensió de casa seva, també les portes de casa solen estar obertes als músics que venen a tocar al local: no pocs han fet nit al seu sofà. Probablement aquesta és una de les raons per les quals estan tan disposats a tornar i tornar i tornar. Rozalén, Izal, Marwan, Conchita, Dani Flaco, El sobrino del diablo, El niño de la hipoteca. El desaparegut Andrés Lewin va apadrinar el projecte des que, convidat per primer cop, es va brindar a actuar sense remuneració. “És que sens dubte i per damunt de tot és una bona persona, no hi ha una paraula negativa a dir sobre ell, i això fa que tothom vulgui tornar.” Això ho assegura Richard Imbernón, qui com d’altres ha aixoplugat el seu vessant d’escriptor a l’ombra de la fada benevolent. També en llargues converses sobre tot allò que sigui diví o humà amb el propietari i els habituals.

Ara, després d’uns mesos amoïnat, sembla respirar de nou amb l’energia de la reobertura. És un home, asseguren els que l’envolten, que està demostrant com es lluita per un somni.