Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Amb cara i ulls

Jonaina Salvador, vull cantar

Un perfil de la cantant i impulsora de la Temporada Lírica
Actualitzada 15/01/2018 a les 07:39
A Jonaina Salvador, nascuda a Andorra la Vella el 1987 però “laurediana de cor”, insisteix: la família es va traslladar a la parròquia quan tenia tres anys, no li va caldre aquell esforç d’autoafirmació del cinematogràfic Billy Elliot. El “vull cantar” en el seu cas no va trobar cap oposició familiar, sinó que més aviat va ser esperonada per una mare a qui no li havien donat aquesta opció: eren altres temps, i a la família (era filla de ferroviari, gent migestant del barri barceloní de Sant Andreu) cantar no era ni de bon tros cosa de gent honorable.

Sí va ser, però, una petita sorpresa quan la joveneta va anunciar que es bolcaria en el cant, en la lírica. A casa se la imaginaven fent camí en el món de la música des del primer cop que, sortint d’un concert a l’Auditori Nacional i amb a penes cinc anys, va demanar a la mare que l’apuntés a classes de violí. Aquells nens que acabava de veure, tot i que “tocaven fatal”, recorda ara, la van inspirar. Així va iniciar un recorregut formatiu que la va portar de les classes de piano inicials de Míriam Manubens (“és qui em va transmetre el gust per la música”) i Daniel Areny, a l’aleshores Institut Andorrà d’Estudis Musicals (IAEM) i finalment el Liceu. Aquí va entrar de la mà d’Stanislav Pochekin, director llavors de piano al centre barceloní: en una visita a Andorra va acceptar escoltar la petita. Encara semblava massa jove per a les classes que venia a impartir, però després de sentir-la va canviar de parer i la va acceptar. Més encara, la va posar d’alguna manera sota la seva tutel·la.

Al liceu barceloní, després d’acabar el batxillerat al Lycée Comte de Foix, és on finalment va reformular el seu rumb, i tot i acabar la formació pianística, va decidir que el seu futur estaria en el cant. I com la Jonaina és una dona que ho fa tot a consciència, en acabar el grau superior al Liceu, amb un rau rau per dins, no va parar fins aconseguir que la veterana i prestigiosa Marie Henriette Dejean l’acceptés com a alumna. Havia llegit Le chant, un llibre de la docent sobre els seus mètodes i l’havia trasbalsat. Així que es va plantar a París, malgrat les advertències que la professora no agafava nous alumnes, per demanar-li “escolti’m, doni’m l’oportunitat si més no de rebre una classe”. Es va sortir amb la seva, perquè Dejean li va dir “t’accepto, però no per a una classe al mes, has d’estar amb mi perquè t’ensenyi de nou a caminar”. Et voilà.

La jove soprano és, ja ho havíem dit, una jove conscienciosa. O tossuda, que cadascú triï. I si no, aquí hi ha l’exemple de la Temporada Lírica que es va entestar a aixecar i mantenir. Tot i que li costa suor i alguna llàgrima. –Sang esperem que no.

Salvador va aprendre a obrir-se camí des de ben petiteta, recorden els que millor la coneixen. Potser perquè sovint recalar en un poble amb lligams interns molt forts no és fàcil per al nouvingut. A l’escola li preguntaven allò de “i tu de quina casa ets?” i la mare, perquè no se sentís desplaçada, li havia dit “tu digues que ets de can Salvador”. També és cert que el caràcter independent es va perfilar des dels primers anys: absorta en un programa complet que la portava del col·legi a classes de judo, sessions de natació i estudis de piano, quan tanta activitat la deixava lliure es dedicava a dibuixar. Sempre a la seva. Així, quan algú pregunta als seus, ells responen que la Jonaina “no necessita anar de la mà de ningú, pot anar sola pel món”.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477