Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Amb cara i ulls

Joan Anton Rechi I el do de gents

Actualitzada 10/07/2017 a les 07:24
Un cop Joan Anton Rechi s’havia d’enfrontar a una soprano de formes més que rotundes, coses que passen a la lírica més enllà dels estereotips. El cas és que l’espectacle exigia que la cantant grassoneta evolucionés per un escenari més aviat enrevessat, amb pujades i baixades per una rampa i un moviment complex que al més esvelt li hauria suposat problemes. I allà estava ella, mansa com un anyell i seguint les instruccions sense badar boca més enllà del que exigia la partitura. Tot, diuen els que van presenciar l’escena, obra de la mà esquerra, el do de gents, que caracteritza un home que s’ha fet estimar per tothom al món de l’òpera.
Com a la soprano de grans dimensions, a tothom cuida, a tothom afalaga, a tothom fa menjar de la mà. Rechi canta el do de gents que, sumat al talent, l’esforç i la constància, l’han empès en una carrera sempre ascendent que està a punt de sumar una fita, ni que sigui per la càrrega simbòlica de l’escenari proper: l’estrena del dia 17 al Liceu barceloní. Il trovatore, de Verdi, com a director del muntatge en el mateix recinte on pràcticament va començar, en tasques d’ajudant de direcció i al costat d’algú tan trencador i emblemàtic (també tan contestat sovint) com Calixte Bieito. Un referent per a ell, amb qui manté una bona amistat.
A Rechi els que li estan al voltant el defineixen com un creador hiperactiu, sensible a tot el que passa al seu entorn, amant de les anècdotes i tertulià empedreït. Una enciclopèdia, amb cames, si del que es parla és de cinema. Algú amb un gran sentit per les relacions socials, un gran company de viatge a qui encanta recarregar les piles a la malaguenya Torrox.
Rechi és fill d’un andalús que havia arribat a la Seu i una alturgellenca que vivia a la Plana de Vic però que tornava a casa a estiuejar. Es van conèixer i van enfilar cap a Andorra, on van pujar el dos fills: el Joan Anton i la Rosa Maria, la germana gran. Gent allunyada del món de la faràndula, l’art i les seves circumstàncies, perquè tots dos van treballar tota la vida al sector comercial. Així que quan el fill va dir que dedicaria la vida als escenaris no és que fessin salts d’alegria; no s’hi van oposar però li van dir que millor, al temps, tirés amb una carrera de les considerades serioses: va ser història de l’art.
Tot i que l’interès o vocació del Joan Anton pel teatre ja havia apuntat des de ben petit. Un xaval alegre i sociable –qualitats que manté– a qui recorden agafant el micro de l’autobús als viatges escolars i explicant acudits durant tres hores si s’esqueia. Al Sant Ermengol, on va ser alumne de teatre i expressió corporal de Carme Tinturé, també es feia evident la seva passió per la disciplina que acabaria, com així va ser, a l’Institut del Teatre. Després de passar per tot espectacle d’aficionats que es fes al país al moment, al costat d’altres assenyalats per l’índex de Talia, com Marc Cartes.
I tot i que s’estigui dedicant als escenaris –sobretot l’òpera, d’Alemanya a Colòmbia, de Madrid a Oslo–, entre les passions confessables hi ha el cinema. Des de jovenet hi va consagrar les hores lliures, fos empassant-se tot allò que emetien per televisió (en una època on la tria entre dos canals era més fàcil), fos en les sessions dobles als cines del país: el Cristall, els Modern, el cinema de les Valls. Passió d’aficionat que el va portar a presentar durant anys un programa sobre cine a Ràdio Nacional. I com s’havia de dir, sinó Casablanca?
Envoltat d’aquest ambient de figures superlatives i amb tendència a l’egocentrisme que sovint s’adjudica al món de la lírica, l’andorrà ha mantingut els peus a terra i els lligams amb les arrels ben ferms, sense cap temptació de virar al divisme. Una altra cosa és que a casa se li faci la justícia que es mereix. Res de nou sota el sol: “En veritat us dic que cap profeta és ben rebut al seu poble” (Lluc, 4:24).
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477