Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Amb cara i ulls

Lluís Cartes: i un punt de rebel

Un perfil del músic andorrà
Actualitzada 29/05/2017 a les 07:29
Lluís Cartes hagués volgut ser astronauta, o químic, o economista, o enginyer, hauria estat dels millors. És el que afirmen els que l’envolten: un paio molt intel·ligent, capaç d’excel·lir allà on hagués posat l’ull. El cas és que el seu camp d’interès, el que el va cridar des d’edats primerenques va ser la música, i a ella hi ha dedicat tots els esforços, sense mitges tintes. Una decisió valenta, dedicar-se en cos i ànima a un món tan complicat. Tot i que un camí segurament ineludible per a algú que als sis anys ja havia entrat al conservatori i demostrat tenir un do innat: aquest músic precoç es va quedar captivat pel violí només de veure’n un, explica. I després va ser el germà gran, en Jan, qui el va introduir al piano.

A partir d’aquí, i després de passar pel Taller de Músics, tot va ser sumar i avui, si el Lluís es troba amb qualsevol instrument que mai no hagi tocat, segur que en uns minuts sabrà com extreure’n música.

En Lluís forma part d’aquesta gran troupe familiar que van encapçalar els pares, un músic autodidacte i una mare que havia fet teatre i ballat. La nova generació –cuinada als espectacles casolans, amb els cosins Areny i Ester Nadal– s’ho va agafar per la via professional.

Al mateix temps que aquest talent innat per la música, en Lluís ha estat també tocat per la mà de la rebel·lia: quan els pares salesians li van prohibir –a ell i a un dels amics eterns, l’Oriol Vilella– tocar la guitarra al pati del Sant Ermengol, va estar a punt d’iniciar una croada. De fet, aquesta repressió a la qual no trobava sentit segueix latent a les lletres que escriu. El punt de rebel·lia el va portar aleshores a continus embolics amb els capellans de nen i avui, a manifestar-se sense embuts. “Jo és que ja vaig néixer indignat”, ha manifestat en alguna ocasió. És un home atent a l’actualitat, amb posició clara i una boca per expressar-la. Ara ha deixat anar una mica de mala bava a les lletres del disc que acaba de presentar, El país dels nans cabuts, el quart, amb el punt definitivament cínic que aporta l’edat. En Lluís ha mantingut com escuders musicals els mateixos amics amb qui va començar a unglar les cordes de la guitarra al pati de l’escola i tocar les del violí al conservatori. Amb ells, amb Vilella, Roger Casamajor i Òscar Llauradó, va formar als 14 anys Ars Eròtica. Després, també molt jovenet, passaria per l’emblemàtic V Columna (a punt de reunir-se, a la calor del Jambo Street, per cert).

Amb l’anar dels anys ha demostrat ser un currant, que no sols ha mantingut la seva trajectòria en solitari –impulsada pels premis Sona 9 i Carles Sabater– i l’activitat a l’emblemàtica Hysteriofunk, també ha acompanyat multitud d’intèrprets, de Marc Par­rot a Toti Soler, de Marina Rossell a Juan Guerra. I ha compost i interpretat peces per a espectacles de tot gènere. Tot i que alguna oportunitat se li va esfumar amb un cop de mala sort: encara amb una carrera incipient, el 2002, Pau Fuster el va enrolar per a la seva gira, però s’ho va perdre per un desafortunat accident que li va deixar una cama fracturada.

Res insuperable per a un paio pencaire. Perfeccionista. I honest. Intel·ligent. Generós. Obert. Sociable. Bon amic. Reivindicatiu. Transgressor. Els que té al voltant no escatimen elogis. “És que jo mai no et diré res de dolent del Lluís.” Ni nosaltres ho preteníem.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477